lunes, 27 de junio de 2016

El 26-J o la nit dels morts vivents.

Les enquestes a peu d'urna, les anomenades israelites, certificaven el que havien dit tots els lliuraments demoscòpics durant els últims mesos. Tant la macro enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques com les dels diversos mitjans de comunicació encarregades a les diferents empreses especialitzades. Tot quadrava: el PP empitjorava els seus resultats de desembre passat, Podem i les seues confluències superaven al PSOE en vots i escons i Ciutadans perdia presència com força frontissa. Fins i tot es podia arribar a imaginar que la suma d'escons dels podemites i els socialistes anava a estar pròxima a la majoria absoluta. Tot semblava respondre al guió previst per analistes i opinadors de major o menor volada.

Però quan van començar a arribar les dades de l'escrutini real, a partir de les 21.00, quan des del Ministeri de l'Interior va començar el degoteig de vots concrets, va iniciar-se el viacrucis que abans de les 23.00 es va convertir en crucifixió de l'esquerra peninsular. Contra tot pronòstic, a l'inrevés de tot l'anunciat, en oberta contradicció amb els resultats previstos, el gran triomfador de la jornada electoral era… Mariano Rajoy i el seu Partit Popular.

Efectivament, més enllà d'una anàlisi detallada dels resultats, oblidant-nos d'assenyalar els matisos, les excepcions o les singularitats, aquesta crònica d'urgència arranca d'un resultat final: 137 escons per al PP [+14 respecte al 20D 2015], 85 per al PSOE [-5], 71 para Podem, IU i altres aliats [igual a la suma de 69+2 obtinguts al desembre passat] i 32 per a Ciutadans [-8]. En conclusió un triomf incontestable de Rajoy que sent la minoria majoritària [amb diferència] que ha rebut l'únic increment en suport popular, està legitimat per a aspirar a ser el pròxim president del govern d'Espanya. Haurà de negociar suports i abstencions, però ―objectiva i responsablement― ningú pot discutir que li correspon intentar formar govern. Veurem, és clar, que haurà de concedir en les negociacions, però pocs dubten que ens esperen quatre anys més d'aquest president gris però molt hàbil en el maneig dels temps polítics, capaç de desencaixar als seus adversaris amb el seu immobilisme.

¿Com ha pogut donar-se aquest resultat en una elecció en la qual els qui semblaven dos cadàvers polítics com Rajoy i Sánchez s'han alçat amb les medalles d'or i de plata en el podi? Està tan mort com semblava el bipartidisme?

Aquestes línies apressades no pretenen ser un més que una primera anàlisi d'urgència  i es conformen amb aportar al lector algunes idees que considerem centrals. En pròxims escrits aprofundirem en elles i en unes altres que per la premura quedaran ara en els marges.

Un partit com el PP, tipificat com a organització criminal en diverses actuacions judicials que s'estan instruint, tacat amb el chapapote de la corrupció fins a les seues més altes instàncies, amb centenars de dirigents dels diversos nivells imputats o presos, ha obtingut milions de vots de persones per a les quals aquests detalls són poc o gens rellevants. El PP és el partit de les retallades socials, és el que ha disparat la desigualtat a Espanya, és el que no ha distingit entre el que és públic i el que és privat i, a més, ha fet un ús bastard de la maquinària de l'Estat en el seu benefici partidari [l'escàndol del ministre de l'interior, a tres dies de les eleccions, ni tan sols li ha penalitzat a Catalunya, la qual cosa és tot un símptoma].

Com és possible? La qualitat de la democràcia espanyola és, encara avui, manifestament millorable. Existeix un segment de població en el qual pesa amb força l'herència franquista: l'ordre social i la unitat d'Espanya estan per sobre de qualsevol altra consideració. Aquesta porció d'electors és aquella a la qual el PP anomena ―com feia el franquisme― la majoria silenciosa. Ni es manifesten, ni opinen, ni intervenen en el debat públic o privat, però voten fidels i militants cada vegada que el Poder els convoca a fer-ho. Són vot ocult en les enquestes, menteixen o diuen no saber, però voten. I, com hem pogut comprovar ahir, no s'equivoquen a recolzar a qui deuen.

L'esquerra realment existent, la moderada i la que no ho és tant, viu a les seua respectiva bambolla i no s'aventura a eixir d'ella perquè tendeixen a creure's les seues pròpies mentides. Es dediquen a donar-se garrotades sense misericòrdia i obliden amb massa facilitat que l'objectiu és governar Espanya i no satisfer els seus objectius particulars encara que es presenten com a generals. El PSOE, corcat per les lluites intestines, no tenia una altra meta que no deixar de ser la segona força política del país per davant de Podem i ―de pas i en clau interna― veure si Pedro Sánchez s'immolava o no en la derrota. Allò tan castís del borni com a rei del país dels cecs. Els de Pablo Iglesias, oblidant que no hi ha dreceres en la història i que els avanços socials han de ser sòlids,  van preferir unes noves eleccions a recolzar un govern de Sánchez sobre el qual hagueren pogut influir de manera important, notable. Un error de càlcul que els ha costat un milió de vots i que ha ressuscitat no solament a Rajoy, sinó que ha frustrat a tots aquells dels seus votants que tenien com a objectiu primer i irrenunciable desallotjar al PP del govern per a poder netejar i sanejar l'escenari polític. Això, a més de ressuscitar a un altre dels quals semblava un cadàver, el propi Pedro Sánchez.


L'esquerra espanyola, ―especialment els seus electors― perplexa i deprimida després de la patacada d'ahir, té molt que reflexionar. D'entrada, els seus dirigents ―els moderats i els que no ho són tant― farien bé a donar-li voltes a aquella idea erròniament atribuïda a Don Juan Tenorio: “els morts que vós mateu, gaudeixen de molt bona salut”.

viernes, 24 de junio de 2016

És el moment de revitalitzar la Unió Europea i de recuperar-la per als ciutadans.

El Regne Unit ha decidit, per 52 a 48, abandonar la Unió Europea. Escòcia, Irlanda del Nord i Londres han votat a favor de romandre, però Gales i l'Anglaterra més castissa ha votat en contra. Els electors han donat l’esquena als partits que, teòricament, els representen al Parlament britànic. No ha estat un vot conservador el que treu Gran Bretanya de la Unió Europea. Més enllà del partit anti europeu UKIP, de Nigel Farage, i de bona cosa dels electors del partit de David Cameron, molts votants del Partit Laborista han recolzat l’eixida evidenciant una distància insalvable entre la maquinària partidària i els treballadors i els sectors populars que són els seus tradicionals votants. És una dramàtica evidència de la desconnexió entre els partits i els ciutadans, de com els primers són incapaços de veure més enllà del seu melic i de com els segons han pres una decisió política de gran calat al marge de les consignes dels grans partits que els demanaven votar a favor de romandre a la UE; una decisió, tot s’ha de dir, influïda per la por als estrangers i per la xenofòbia.  

És un dia trist per als que ens sentim orgullosos de ser europeus i de viatjar pel món amb un passaport de la Unió; per a aquells que considerem que Europa és ―tot i el que està passant a les nostres fronteres amb els refugiats, que ens avergonyeix― un dels territoris més habitables del planeta. A més a més, la decisió britànica obri moltíssimes línies de reflexió ineludibles, alhora que ha disparat tot un seguit de preocupacions de gran tamany quant al futur de la propia Unió i quant a la realitat vital quotidiana de tots nosaltres.

La irresponsabilitat de David Cameron, que va obrir la porta de la consulta per raons estrictament particulars, amb objectius relacionats estrictament amb els interessos del Partit Conservador, passarà als libres d'història. Però no és sols ell al que cal demanar-li comptes, inclús ara que ha anunciat la seua dimissió. Què passa amb els altres grans líders europeus? ¿Quina Europa és la que han aconseguit forjar des que va esclatar la crisi, la que vam veure actuar insensible amb Grècia, la que ofega els països del sud amb els retalls i la desigualtat? ¿Què han fet les grans institucions europees, què passa amb el Parlament d’Estrasburg? ¿Quin grau de malestar, de distanciament, ha fet palés la decisió dels britànics, que pot afectar a molts altres europeus?


Anem a viure temps difícils, però ara es tracta de saber si Europa i els europeus europeistes anem a ser capaços de reinventar-nos, d’il·lusionar de nou la ciutadania, o si ―al contrari― va a produir-se un efecte dominó en altres països. Cal decidir si anem a alimentar la flama de la convivència europea o si van a ser els respectius nacionalismes particularistes els que s'imposen. Més ens valdrà a tots que això no passe i que la Unió Europea siga capaç de superar el colp que avui ha rebut al Regne Unit. 

domingo, 19 de junio de 2016

València sic transit, la novel.la i l’historiador.

La darrera novel.la de Francesc Bayarri ha tingut una acollida espectacular. Està presentant-se arreu país, amb una magnífica evolució quant a les vendes i, a més a més, està rebent crítiques extraordinàriament laudatòries. Ferran Garcia-Oliver, per exemple, medievalista reconegut, amic i col·lega a la Universitat de València, i darrer Premi Octubre d’Assaig Joan Fuster, ha escrit que Francesc Bayarri “ha compost un fresc magnífic de València dels darrers cinquanta anys. Aquests «dos rius paral·lels» de biografia individual i marxa col·lectiva els traça d’una manera superba. Ausades que s’ha esplaiat en les misèries d’uns éssers i d’una ciutat pintats amb ben poca condescendència”.

També l’escriptor Josep Piera ha publicat fa uns dies que “mai no s’havia escrit una novel.la valenciana que mostrara la misèria civil i mental d’una època tan gràficament, tan eficaçment. Una novel.la què, en la línia que va de Truman Capote a Philip Roth passant per Albert Camús i una part de la narrativa centreeuropea del segle XX mostrara sense subterfugis la societat valenciana. Ai, València! Mai no és tard, doncs, per a llegir una novel.la brillant com aquesta, una aparaulada filmació en fosc de la realitat viscuda”.

M’alegra llegir aquestes veus autoritzades parlar així d’una obra que va impactar-me en llegir-la, tal i com vaig exposar a Gandia, a la Llibreria Ambra, quan vaig acompanyar Francesc Bayarri a presentar-la a la capital de la Safor. De les notes que vaig fer servir aquella vesprada voldria rescatar ara algunes idees. Totes elles, clar, estan dictades pel meu posicionament davant l’obra literària; una perspectiva que està clarament influïda, òbviament, pel meu ofici d’historiador.

Dit això, no puc deixar d’apuntar ―tot i que no siguen més que dues pinzellades― alguna cosa de la relació entra la literatura i la història. Deixant de costat el problema del tractament de la literatura com a font documental, n’hi ha algunes diferències substancials entre el treball de l’historiador i el del novel·lista. Com treballa l’historiador? Doncs amb bibliografia i amb documents, amb pretensió d’objectivitat, i delimitant amb claredat la ratlla que separa la realitat de la ficció.

D’aquí deriva el que jo entenc que és l’enveja de l’historiador envers l’escriptor; si més no, la meua. Per què enveja? Doncs perquè l’escriptor s’inventa allò que li ve de gust i perquè, a més a més,  crea des del no res.

A parer de molts dels professionals que conec, l’historiador no pot prescindir de la literatura [tampoc el novel·lista pot oblidar-se de la història]. La literatura és important per a la investigació de l’historiador, però singularment ho és per al docent. Posem alguns exemples.

Com explicar la figura del cabdill llatinoamericà sense recórrer a El general no tiene quien le escriba, de García Márquez o com explicar les dictadures del Carib i el gangsterisme d’Estat centreamericà i caribeny sense atendre a La fiesta del chivo, de Vargas Llosa.

Un parell d’exemples amb més detall. Què diguem de la pobresa els historiadors? Com l’expliquem? Pobresa, indigència, xifres, renda diària dels individus, ingesta calòrica, taules comparatives, etc., etc. Ara bé, qui pot explicar com és la pobresa millor que Carme Riera en Cap al cel obert? Ella ens transmet magistralment com olora la pobresa, i amb eixa incursió ens introdueix en la vida real dels éssers humans més desfavorits quan ―presentant un personatge― escriu: “Durant tot el viatge l’havia dut entaferrat al nas, per intentar estalviar―se les olors fastigoses de la ciutat, que, sense cap respecte pel seu olfacte delicadíssim, envaïen el cotxe i l’anaven impregnant de ferums ofensives. No li era fàcil destriar si el molestava més la pudor de cansalada estantissa, aigües corruptes, pestilència excremental o la que procedia dels resclosits dels cossos aixoplugats sota les voltes (...) Encara no havia pogut contrastar cap d’aquelles sentors innobles amb essències de perfums ja que només s’havia topat amb genteta insignificant, també pudent. Els posseïdors de bones olors no solien sortir de matinada, si no era, com en el seu cas, per necessitats urgents ineludibles”.

Un segon exemple. ¿Com expliquem la tortura, eixe crim de lesa humanitat que horroritza quan s’explica als llibres d’història com a una actuació deliberadament planificada pels règims que van practicar el terrorisme d’Estat? Tanmateix, el fet de la tortura, la relació entre la víctima i el seu botxí, no és cosa que expliquem els historiadors. És per això que ens podem acostar a la significació de la tortura la lectura dels testimoniatges arreplegats per les distintes Comissions de la Veritat constituïdes, per exemple, a Amèrica Llatina. Tanmateix, la literatura de nou ens ajuda de forma insuperable. Entenc que l’escriptor xilé Arturo Fontaine ―en La vida doble, quan integra sense solució de continuïtat la veu de la torturada i la del seu torturador, passant d’un registre estàndard  a un registre extremadament groller i de barriada del castellàens situa al bell mig de la sala on està torturant-se un ser humà quan llegim: “Yo me desnudé  en silencio obediente y hacía frío, un frío húmedo de lugar encerrado. Y naiden sabe que estái aquí, ¿vai cachando, conchaetumare? Yo tiritaba de frío y miedo hecha una perrita. Ya pu maraca meá, no nos huevís, y me ataron y hasta cuándo jodís, puta pringá, y me ataron y me pusieron de nuevo en la boca esa venda de tela gruesa y hedionda, y tú ya cachai, pu chuchaetumare de qué se trata, ¿o sói caís del catre?, ¿querís que te rompamos la raja con el culo de una botella quebrá?, y me afeitaron y me toqueteaban hurgando, sin deseo, y más encima seca la pulguienta, y riéndose con unas carcajadas duras y burlonas, tan remala pa la cacha que ha de ser esta huesúa sin gusto a ná, que no dan ni ganas por lo puro murienta y mala pu que es la hueona reculiá, y como quien le examina la dentadura a un caballo para saber su edad. ¿Qué se te hicieron las tetas, maraca? Más carcajadas. ¿Y no era ésta la que decían que estaba requeterrica, ricaepartirlaconluña, ah? Fue un roce áspero, brusco y doloroso, como si me desgajara, fue una apropiación agobiante a la que no opuse la menor resistencia. Después me llegó un golpe en el estómago con la cacha de una pistola. Ya pu, mierdosa. Por lo menos te gustará el aire, hija e puta. Me quedé sin aire mucho rato. Lo demás fue atravesar un túnel de dolores rápidos, agudos, insoportables, una travesía espantosa y oscura”.

Evidentment he llegit aquestes novel·les citades amb els ulls de l’historiador que sóc. Pense que no puc deixar de ser-ho quan llig una novel.la.

Això ha passat amb València sic transit. No he deixat de llegir-la com a professional de la història, i és des d’aquesta posició que la meua opinió és que es tracta d’una gran novel.la. Tal i com han escrit Garcia-Oliver o Piera, Juli Esteve, el reconegut periodista, va escriure recentment que València sic transit és “una de les millors novel·les que s’han escrit mai a casa nostra”, i va explicar que és: “un retrat esplèndid de la València que hem conegut tots els nascuts al voltant del 1960, els que ja no vam arribar a temps de ser antifranquistes, però que en els anys de la transició ho volíem tot i ho volíem ara; els que vam callar el 23F; els que ens vam adaptar als governs socialistes dels 80 i 90; els que durant el règim de Zaplana i Camps vam ser executats a la plaça pública per dissidents o vam aprendre a manejar l'spinaker del veler, conduíem Infinities, esnifàvem euros guanyats amb la suor dels PAIs i llepàvem el sexe infecte del cap de recursos humans; els que hem estimat fins l'extenuació o no hem sabut com fer-ho; els que hem vist sacsejat cada budell en llegir als grans o escoltant Puccini o Mahler; els que hem perseguit enfollidament l'excel·lència i també els que hem fet l'haca per pura necessitat vital. Persones totes necessitades ara, quan comencem a fer balanços vitals, que se'ns reconeguen tots els atenuants disponibles i, si és menester, algun eximent”.
En el meu cas he llegit la novel.la com un home no dels seixanta, sinó dels cinquanta [els 7 anys que em separen del protagonista es noten en segons quins moments de la novel.la], que sí vaig arribar a temps de militar en l’antifranquisme i que, a més a més, sóc historiador.

València sic transit és un gran relat en el que els qui tenim una edat podem reconèixer la València dels seixanta; així com les dinàmiques familiars, les amistats juvenils, la nova realitat sexual [menys turbulenta que la dels setanta], la politització [més crítica i distanciada que la meua] i les mansardes, també les mansardes.
Els que són més joves trobaran en València sic transit una via d’accés al coneixement d’allò que va ser aquella època en la que el nostre país començava a passar del blanc i negre a un país en color, tot i les limitacions.  

És per això que ―tal i com vaig dir a Gandia― recomane la novel.la amb entusiasme. Com a lector de novel·les i com a professional de la història. No vull fer comparacions odioses, però allò que hem dit en parlar de García Márquez, de Vargas Llosa, de Fontaine o de Carme Riera també ho trobem a València sic transit. De mostra un botó. Unes de les pàgines més reeixides són aquelles en les que el protagonista i la seua parella passen la vesprada d’un dilluns qualsevol al niu d’amor que tenen a la mansarda prop del Port. El problema va ser que aquell dilluns era... el 23 de febrer de 1981.`


Bayarri ens obri un finestral ben gran a un escenari, que no trobareu en cap llibre d’història, sobre com vam viure molts de nosaltres aquella vesprada-nit en la que vam sentir l’amenaça tangible de que podíem tornar a un passat que tot just pensàvem que acabàvem de deixar arrere: “Resulta impossible que en la propera avinguda del Port no hi haja trànsit. Ens dirigim cap allà amb l’angoixa creixent per la nostra decisió. Si tampoc hi ha moviment a l’avinguda, la situació resultarà extrema. Com temíem, tampoc allà es mou una fulla. Ni en sentit al port, ni en sentit al riu. Així que decidim caminar cap al centre de la ciutat, tornarem caminant a casa, però així no hi arribarem abans de tres quarts d’hora. Molt de tant en tant, un vianant corre per la vorera contrària, o d’una cantonada emergeix algun desconegut fantasmal que desapareix amb la mateixa rapidesa. Els semàfors van canviant de color innecessàriament, i l’alarma antirobatori d’un cotxe es queixa monòtonament en la rodalia. Ara hem copsat algunes ombres que ens observen des de darrere de finestres fosques, les cortines corregudes. Presentim haver-nos convertit en uns representants d’una espècie rara. Per l’únic motiu de caminar en la nit pels carrers de sempre”.