domingo, 27 de marzo de 2016

Obama en l’Havana. Estats Units, Cuba i els cubans.

Foto de Yamil Lage.
Cuba forma part de l'imaginari de la justícia social des del triomf de la revolució en 1959, en plena Guerra Freda. Contra tot pronòstic, el país del Carib s'ha mantingut per a molts en eixe estadi més pròxim a la ficció que a la realitat per dues raons: la primera i potser la més important és que durant dècades els Estats Units d'Amèrica han sigut incapaces de resoldre un problema que, des de la caiguda de la URSS, era exclusivament d'ordre intern en la mesura que la política cap a Cuba influïa de forma determinant en l'estat de La Florida; la segona, també rellevant, és que el règim castrista, a més de ser menystingut  per Washington, ha sigut capaç de convèncer a molts que era el que diu ser i no el que realment és.

Els Estats Units subordinen la seua política exterior als seus estrictes interessos nacionals, com fan tots els països, però el seu proverbial pragmatisme unit a la seua no menys habitual arrogància fa que les contradiccions entre els principis teòrics i la realitat de la seua posada en pràctica resulten amb freqüència feridores per als altres països. En bona mesura, Washington sempre ha practicat aquella vella doctrina de  Franklin D. Roosevelt quan es referia a un gánster d'Estat  nicaragüenc dient "Tal vegada Somoza siga un fill de puta, però és el nostre fill de puta". Després van venir més: des de Franco, Salazar o els coronels grecs, a Pinochet, Videla, Stroessner i molts altres.

En la seua recent visita a Cuba, el president Obama ha sigut molt pragmàtic també. No va moure un múscul quan Raúl Castro va dir que en el seu país no hi ha presos polítics. Ni quan va sostenir que a tot el món es violen els drets humans. Obama va haver de pensar en les seues contradiccions: no ha pogut complir −i està finalitzant el seu mandat− la seua promesa de tancar la ignominiosa presó instal·lada a Guantánamo. A més, en la seua lluita contra el terrorisme yihadista, manté la condició d'aliat a un país com Aràbia Saudita, una teocràcia medieval que alimenta, literalment, el fanatisme integrista islàmic en el món. Parlar dels drets humans en aquest país amic dels EUA és simplement aberrant. Açò per no parlar de Xina, aquell immens país en el qual els DDHH es violen de forma massiva diàriament, però totes les democràcies occidentals fan com que no ho veuen.

A aquest tipus de contradiccions s'acullen aquells que consideren que la doctrina dels drets humans és poc més que un invent dels països centrals del capitalisme per a atacar i doblegar la suposadament inviolable sobirania dels altres estats. 

S'utilitzen, doncs, de manera interessada els incompliments, les contradiccions o les violacions que es poden cometre en les democràcies occidentals per a negar la validesa dels principis sancionats per les Nacions Unides en 1948. ¿Quina autoritat moral poden invocar els estats de la Unió Europea quant a la necessària preeminència dels drets humans a la vista del tancament de fronteres de la Unió als refugiats sirians, iraquians o afganesos que s'amunteguen en Lesbos, després de travessar l’Egeu des de Turquia?
                                                                                          
Hauríem de, no obstant això, separar-nos dels arbres per a poder veure el bosc. Aquestes argúcies, aquestes bastes tergiversacions són pròpies dels Estats, i no hauríem de ser acceptades pels ciutadans que defensen la llibertat, la igualtat i la solidaritat com a valors inviolables de qualsevol ésser humà.

És a dir, que als Estats Units d'Amèrica o en la Unió Europea es vulneren els drets humans bàsics no converteix en acceptable el que es fa a Aràbia Saudita, Corea del Nord, Xina, Israel, Iran o Cuba. Tota violació és denunciable i sancionable, independentment d'on es produïsca, així que no ha d'atendre's exclusivament a les possibles violacions, sinó també a l'existència o no de mecanismes efectius de denúncia i reparació d'aquestes.

Quan Raúl Castro respon a un periodista nord-americà que li done una llista de presos polítics per a alliberar-los immediatament està fent gala d'un nivell de cinisme al que només poden accedir els que porten dècades practicant-lo. Però és que, a més, el president cubà nega la categoria de pres polític a aquells que per a ell no són més que mercenaris al servei de l'imperialisme. És a dir, són l'enemic interior de la Revolució. I a eixe enemic interior no hi ha més que localitzar-ho i neutralitzar-ho.

En l'Espanya de Franco els opositors al règim no eren tals, eren agents al servei de Moscou. En les dictadures llatinoamericanes participants en l'Operatiu Còndor es va lliurar el que els militars van definir com a guerra bruta, ja que els enemics [interiors] eren agents al servei de la URSS o de Cuba. Eren combatents que no vestien uniforme, ni atacaven com s'ensenyava en les acadèmies militars. Estaven infiltrats en tots els plànols de la societat, i el seu objectiu no era sinó substituir la civilització cristiana i el lliure mercat per l'ateisme materialista i l'abolició de la propietat privada. Per això, com a enemics de la Pàtria havien de ser aniquilats, la qual cosa incloïa la persecució, detenció, tortura, mort i, si era el cas, desaparició.

És des d'una concepció semblant −heretada de la Guerra Freda i que la gerontocràcia cubana es nega a abandonar− des de la que Raúl Castro nega el que nega.

No obstant això, com ocorria en el passat i com ocorre en l'actualitat, les simples declaracions dels governants no canvien la realitat. Ni en els EUA, ni en la UE, ni a Cuba. Però −pel que sabem de la realitat interna de l’illa− el que actualment preocupa més als cubans no és la falta de llibertats d'associació, reunió i manifestació, ni la inexistència d'una informació veraç.

Els angoixa la vida quotidiana, la manca d'allò més bàsic. Alimentació, habitatge, salaris dignes, qualitat de vida.  Aquests són els objectius primordials d'una població que manca d'allò més elemental: des del menjar a la roba i el calçat.

El règim cubà va fracassar socialment fa més d'un quart de segle. Concretament des que va caure la URSS, el seu soci i amic generós. El socialisme cubà no proveeix a la majoria dels seus ciutadans ni tan sols de l'alimentació bàsica i necessària; els serveis educatius i sanitaris, que dècades arrere van donar merescuda fama al règim, pateixen les dràstiques retallades pressupostàries així com manques de tot tipus que s'arrosseguen des de finals dels anys vuitanta; a més, en el món interconnectat en el qual vivim, els cubans −particularment els professionals, els estudiants i la joventut en general− manquen no solament de les llibertats fonamentals, sinó també d'alguna cosa tan imprescindible en la nostra època com l'accés a Internet, limitació que els margina del món global i que llastra, també, la capacitat formativa en les seues escoles i les seues universitats.

La realitat és que, en matèria econòmica, Cuba és un altre planeta. És un país amb dues monedes: el pes cubà, amb el qual es paguen els salaris i es compra la cistella bàsica d'alimentació que subsidia l'Estat, i el CUC que és la segona moneda del país [que està equiparada al dòlar], la que s'utilitza per al mercat lliure, i que equival a 25 pesos.

El cost dels productes subsidiats que conformen la cistella bàsica s'expressa en pesos, i el valor total de la mateixa està entorn dels 50 pesos, però això no assegura una alimentació acceptable més enllà de deu o quinze dies del mes. La resta del necessari cal aconseguir-lo en el mercat lliure, i pagar-ho en CUC.  Com el salari mitjà és de 450 pesos [18 CUC, és a dir 18 dòlars, molt per sota dels 89 dòlars que és el salari mitjà d'Haití], un càlcul fiable indica que una família mitjana necessitaria entre 70 i 110 CUC, és a dir entre 1.750 i 2.750 pesos per a una alimentació i una higiene bàsica adequada.

L'anomenada generació dels néts de la revolució està fastiguejada i desesperada per la seua falta de futur, per això bona part dels que −per un o un altre motiu− aconsegueixen eixir del país fan l'impossible per no tornar.

Quan Obama diu a l'Havana que Cuba serà el que vulguen els cubans està demostrant el reconegut pragmatisme nord-americà i una bona dosi d'intel·ligència política. Sap quins són els més greus problemes dels cubans; sap que eixa generació dels néts de la Revolució pressionarà en favor dels canvis cada vegada amb més força; i sap que l'actual gerontocràcia difícilment podrà mantenir un castrisme sense els Castro. Cuba, ha dit Obama, no és enemic per als Estats Units d'Amèrica, i sembla interessat a demostrar-ho. Així doncs, aposta pels canvis econòmics que afavoriran a la major part de la població, convençut que d'ells se seguiran després els canvis polítics. Sembla que Washington tracta de deixar de preocupar-se per Cuba i de començar a preocupar-se de forma efectiva pels cubans. Tant de bo no siga un miratge.


Una prova inequívoca de bona voluntat política serà que el Poderós Veí del Nord, que diguera Martí, aixeque l'embargament que va imposar fa més de mig segle sobre la Perla de les Antilles.

sábado, 19 de marzo de 2016

A Podem se li obrin les costures defensant la bellesa.

Les últimes enquestes més fiables, la de MyWord per a la Cadena Ser per exemple, li donen a Podem una intenció de vot quasi cinc punts menys que els obtinguts el 20D de 2015 [15.9 enfront de 20.7]. En la mateixa prospecció, el PP perd 1.7, el PSOE baixa 1.1 i Ciutadans puja 4.1. És a dir tots perden, menys el partit d'Albert Rivera. Cal afegir una última dada: Esquerra Unida també puja, i bastant: 3.4 punts, i se situa en el 7.1 per cent dels vots. Són unes xifres bastant expressives de com està valorant l’electorat el procés de negociacions per formar govern. Recordem que l'enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS] de gener de 2016 donava el següent resultat: PP, 28.8; Podem, 21.9; PSOE, 20.5; Ciutadans, 13.3.

Sembla molt raonable afirmar que Podem està gestionant pèssimament el suport que va aconseguir al desembre passat; que no està jugant ben les seues cartes i que, més que probablement, no ha aconseguit digerir bé les dades electorals que van donar les urnes. Però aquest no és, segur, el principal problema. Molt possiblement el pitjor per a la formació morada és que se li estan obrint algunes de les moltes costures internes que té. No és ara una de les sutures que podríem anomenar perifèriques, en les quals per cert també s'aprecien problemes, sinó en el nucli dur de l'organització. El colp de mà de Pablo Iglesias cessant al responsable d'organització, Sergio Pascual, ha afectat seriosament a Íñigo Errejón, potser l'home amb més projecció extramurs de Podem. La cosa, no obstant això, no se circumscriu a una confrontació entre Iglesias i Errejón, sinó que evidencia problemes interns quant a la concepció tant del partit com de la seua estratègia de present i de futur. La proposta de Pablo Echenique com a substitut de Pascual és la menys discutible que Iglesias podia oferir a l'organització, però caldrà veure si l'aragonès cauteritza la ferida en l'organització de Madrid i reforça les costures territorials.

Podem no acaba de decidir què vol prendre i què vol rebutjar del model de partit convencional: hi ha expressions del lulisme primerenc del tipus Pau i Amor, i s'evidencien influències leninistes del tipus tu tens dos ulls, però el partit en té mil. D'ambdues sensibilitats trobem rastre recent a “Defensar la bellesa. Carta de Pablo Iglesias als cercles i a la militància de Podem”. No obstant això, fer política no és explicar, enunciar, declamar intencions polítiques carregades d'ètica. Quan el partit era només un moviment amb el vent a favor de la indignació creixent, tot resultava més fàcil en la mesura que es tractava de denunciar i de posar el focus sobre tants mals de la societat del present. Cada ciutadà irritat amb els grans partits sistèmics, cada elector fastiguejat del maltractament associat a la crisi, podia imaginar que Podem era una força emergent que anava a canviar tant com considerara que devia ser canviat.

Ara, Podem està actuant en àrees de govern en l'administració local i regional i tot és molt més complex, més concret i menys eteri. A més, no és difícil trobar bretxes que separen algunes de les coses que es deien abans del que es fa ara. Algunes, són lletra menuda, però no passen desapercebudes per a molts. Dos exemples: l'alcalde de Cadis, ciutat convertida en emblema pels morats, nega als partits del consistori accés complet als pressupostos de la ciutat; Luis Alegre, secretari general de Madrid i membre del cercle immediat a Iglesias, convoca una roda de premsa, però anuncia que només respondrà a cinc preguntes.

Ningú podrà negar a Podem l'haver-li pegat una puntada de peu al tauler polític espanyol. Aquest és encara el seu gran mèrit. Tampoc se li podrà discutir que ofereix ―de moment més sobre el paper que en la realitat― una visió que s'aproxima a la realitat plurinacional espanyola com cap altra força política ho fa. Podem va obrir, s'ha dit moltes vegades, uns enormes finestrals que han regenerat el viciat clima polític peninsular. Però ara està perdent força i presència. I açò no és bo excepte para la dreta espanyola i, per la seua greu miopia, per als sectors més conservadors i els més jacobins del PSOE.

Es discuteix en els fòrums i en les tertúlies a propòsit del que sembla una batalla interna de manual. Es parla molt de com es veu a Podem des de fora; de si s'està donant un combat entre fonamentalistes i realistes, de si s'està dirimint apostar per la reforma o per la ruptura de l'anomenat règim del 78, o sobre si la praxi del partit ha de ser més transversal o més pròxima a l'esquerranisme clàssic. Tot això en el context ―no ho oblidem perquè és un element decisiu― en el que s'ha de resoldre si es constitueix un nou govern o s'ha de tornar a eleccions generals.

Veritablement es tracta de debats molt interessants, però són més propis dels diferents analistes socials que de la ciutadania en general. Particularment dels cinc milions de votants que, d'una forma o una altra, van ser comptabilitzats com a vots de suport al programa de l'organització.

Cal dir que aquesta comptabilitat és més que discutible. Tant com que Podem tinga o haja tingut mai 69 diputats, ni que ara tinga 65 després de la no integració de Compromís en el grup parlamentari. Aquest grup de dimensions variables és, de lluny, el menys estable, el més complex de gestionar de tota la Cambra de Diputats. Els 69 diputats originaris n’eren el resultat de la suma de Podem, Podem-Compromís, Podem-En Marea-Enova-EU i En Comú Podem, i no resulta difícil explicar les enormes dificultats que tindrien per a votar junts en temes sensibles.
        
No es tracta tan sols, a més, de diferències concretes entre els uns i els altres ―aquelles costures abans assenyalades― sinó de la pluralitat [seria millor parlar de transversalitat] dels cinc milions de votants. Diferències que van des dels que poden veure's representats per persones vinculades a Podem però tan distants [en fons i formes] com Manuela Carmena, Carlos Jiménez Villarejo, Ada Colau o Mònica Oltra  ―per citar noms coneguts― i Rafael Mayoral, Juan Carlos Monedero, Teresa Rodríguez o Irene Montero.

Com treballar políticament per a un electorat tan ampli i tan divers, com fer-ho sense perdre suports substantius en la travessia?

Hi ha un sector ampli de l'electorat que, sense haver perdut ni un gram d'irritació contra al bipartidisme, se sent més pròxim a reformar que a revolucionar el panorama existent. Pateix amb desgrat les males formes d'Iglesias, l'arrogància que els seus múltiples assessors no aconsegueixen que abandone, la seua permanent possessió de la veritat i la seua indiscutible percepció de quina és la línia correcta. Alguna cosa semblant es pot dir de la tendència de la direcció de Podem a exigir a tots, a escoltar poc o res, i a desqualificar als que no s'avenen a les seues directrius. Nota al marge: segurament la remuntada demoscòpica d’Esquerra Unida està prou lligada al contrapunt que Alberto Garzón suposa front al líder de Podem.

En ocasions, massa i tot, Podem recorda al que va ser en el seu moment de major pes polític Esquerra Unida. Una organització tan solvent per a la denúncia del que anava malament com a incapaç de proposar com arreglar-ho de forma versemblant. Una coalició que sempre va tenir dificultats per a entendre que els seus votants superaven amb molt als seus militants, i que és necessari no confondre als uns amb els altres.

Podem té ara un bon nombre de problemes interns i, a més, afronta una crisi d'identitat en la mesura que ha de decidir com gestiona l'enorme cabal de suports [directes i compartits] que va rebre al desembre passat. De cap manera li convé anar a noves eleccions. Algunes de les coalicions que el posaren al lloc que ocupa en el Congrés serien difícils [sinó impossibles] de reeditar. A més, les enquestes, com hem dit al principi, són clarament desfavorables, la qual cosa augura que la posició de força actual podria ser redimensionada a la baixa.


Potser la millor opció per al partit d'Iglesias seria acceptar dues coses: que l'horitzó polític està [i estarà sempre] definit per la correlació de forces existent i que la seua no és ―ara com ara― determinant; en segon lloc, que és un partit molt jove que no va aconseguir el govern quan encara està en el parvulari. Té futur i molt, si saben jugar les seues cartes. Podria ser el primer partit realment federal d'Espanya [no només de boqueta], una cosa que resultaria històrica; i molts dels seus líders tenen una llarga carrera per davant. Seria bo, en conseqüència, que aplicaren aquella màxima que se li atribueix a Suetonio: “Camineu lentament si voleu arribar més ràpid a un treball ben fet”.

domingo, 13 de marzo de 2016

Un conclave en aïllament per a polítics ineficaços, a Espanya i a Europa.


L'Església Catòlica, Apostòlica i Romana és una institució mil·lenària que, com sabem, pot resultar tan intel·ligent com perversa. En bona mesura és el paradigma d'aquella màxima que diu que més sap el dimoni per vell per dimoni. No parlarem avui de les pràctiques perverses, sinó de la saviesa [fins i tot malèfica] de la cort vaticana. Ve al cas del que es coneix com a conclave del col·legi cardenalici per a l'elecció del Papa de Roma.

La idea és la resultant de les anades i tornades, les trobades i les invectives, les maniobres orquestrals ―no solament en l’obscuritat―, les declaracions i les rèpliques, que estem patint durant el procés polític per a veure de nomenar un president per al govern a Madrid. 

El conclave cardenalici es realitza, com és sabut, en la Capella Sixtina, lloc en el qual durant segles els prínceps de l'Església es recloïen i aïllaven del món fins a trobar al successor de Pedro. Això va ser així des del segle XIII fins que el Papa polonés va suavitzar lleugerament el tancament, en acceptar que els cardenals s'allotgen en dependències vaticanes, però mantenint la més estricta prohibició de comunicar-se amb el món exterior.  Doncs bé, això mateix o alguna cosa semblant haurien de fer ací els responsables polítics partidaris al costat dels seus respectius equips d'assessors: tancar-se fins a trobar una solució al problema i no castigar als electors diàriament amb les seues acusacions creuades, les seues petiteses, les seues misèries, les seues mesquineses i les seues faltes de destresa per a entendre's amb els seus adversaris. El pitjor, no obstant açò, no és el feixuc baix nivell dels uns i els altres ni la seua nul.la solvència.

Es pitjor el cansament, la fartera de l'electorat que li està fent un molt flac favor a la política, entesa aquesta com l'activitat de les persones que governen o aspiren a regir els assumptes públics. En última instància, l'evidència empírica demostra que hi ha dues classes de posicionaments respecte d'eixa activitat: la que diu que tots els polítics són iguals, i la que és capaç de distingir entre els uns i els altres. La primera afirmació és de matriu entre conservadora i reaccionària, mentre que la segona opció, més optimista, és pròpia de persones de mentalitat més oberta, més avançada i, per tant, més progressistes o liberals.

Lamentablement, els comportaments als quals ens tenen acostumats els actuals responsables partidaris espanyols, corregits i augmentats aquests dies, no solament abonen la idea de que tots s'assemblen molt entre si, sinó que devaluen la democràcia com el millor sistema conegut per a abordar i resoldre els conflictes inherents a societats complexes com les actuals. Així que haurien de revertir els seus protocols d'actuació i haurien d'esforçar-se a transmetre als ciutadans la idea que, en qualsevol cas, els interessos generals estan per sobre dels particulars.

Sembla que la confiança en els polítics ha descendit tant en els últims anys que ni tan sols se'ls arriba a exigir que aborden amb decisió i resolguen els problemes més greus que ens afecten. No em referisc ara a Espanya i a la falta de treball o a la corrupció, sinó que pense en la resposta que els diversos governs europeus estan donant al drama dels refugiats que fugen d'escenaris de l'horror en el pròxim i el mitjà Orient. Els nostres problemes particulars més apressants es desdibuixen davant les imatges d'aquells homes, dones i xiquets sense aliments, sense aigua, sense recer davant el fred i la pluja,  mentre la Unió Europea viu embardissada en un debat sobre què fer per a no fer res.

Ni tan sols la resposta ciutadana està sent la esperable en la mesura que no és massiva i no ha aconseguit ―encara, si més no― inquietar els alts dignataris. Deia Margaret Thatcher que la societat no existeix, que només hi ha individus i famílies. Sembla que estem obstinats a donar-li la raó. ¿Quina classe de malaltia moral ens està afectant com a societat, que no som capaços de reaccionar de manera efectiva contra la política dels organismes de la UE envers els refugiats? No podem tancar els ulls davant una realitat dantesca de xiquets ofegats en les platges, de pares que enarboren biberons buits, de mares que demanen pa i roba seca per als seus fills, d'embarcacions repletes d'éssers humans que fugen de les bombes i de la barbàrie empeltada de religió. No podem tancar els ulls, però fa l'efecte que ho fem.

És per això que els polítics de la UE estan arribant no ja a la indignitat, sinó fins i tot a saltar-se olímpicament el marc jurídic europeu engegant les deportacions  massives i indiscriminades a Turquia, un país que de cap manera pot considerar-se territori segur per als fugitius; un país regit per un govern repressor que actua com un mercenari que obté benefici del dolor dels migrants i de la covarda comoditat dels dirigents i de part dels ciutadans de la Unió. Ska Keller, la líder dels Verds Europeus, es dirigia en el Parlament als mandataris dels 28 països i els preguntava: Com podeu dormir a les nits?

Sí, com és que poden? De quina pasta estan fets?

Tant escàndol com alcen en la vella Europa les bravates ultradretanes, xenòfobes i supremacistes de Donald Trump, i la veritat és que la política que estem desplegant davant els refugiats sirians, afganesos o iraquians que arriben a les costes gregues podria signar-la el mateix  aspirant republicà a la presidència dels Estats Units.

És una prova més del fracàs d'uns polítics que, potser, són els que ens mereixem. Sembla que en l'Europa actual només som individus, que no som societat, com deia la desaprensiva primera ministra britànica. I si això és així, no haguérem de sorprendre'ns perquè els polítics que triem ni siguen capaços de dialogar per a constituir un govern que revertisca els terribles danys de l’austericidi dels  últims anys a Espanya, ni a Europa siguen capaços de salvaguardar els drets humans bàsics de les víctimes d'una guerra que dura ja més de cinc anys.


Si poguérem ficar-los en un conclave, aïllats absolutament del món exterior, del que no pogueren eixir mentre no tingueren una solució factible i adequada, potser serien més diligents i eficaces. Pel que fa als dirigents de la UE, també podria ser efectiu ―com a alternativa al conclave― posar-los dins una barca, plena de gom a gom, i deixar-los a unes quantes milles de terra ferma. 

domingo, 6 de marzo de 2016

Acabada la marató, caldrà seguir corrent?

El 6 de març de 2015 va començar la campanya electoral per a les eleccions andaluses que es van celebrar el dia 22. Després d'aquestes, van vindre altres tres convocatòries electorals: les locals i autonòmiques [en maig], la de Catalunya [en setembre] i les Legislatives [en desembre]. 2015 va ser una marató per a tots, per als ciutadans, per als aparells dels partits i per als polítics en general. Transcorreguts dos mesos i mig des de les de novembre, després dels dos intents fallits de Pedro Sánchez per a constituir govern, es corre el risc d'haver de dir-li a la ciutadania dues coses: 1) no saben vostès votar, així que hauran de repetir el procés; 2) senyores i senyors, vostès creurien que s'havia acabat la marató [electoral], doncs no: han de seguir corrent.

Ningú, cap partit vol eleccions, però en la seua incapacitat de pacte entestats en els seus propis interessos, en la seua obstinació en no transigir perquè ningú els acuse de trair essències, poguera ser que, uns per uns altres, ens vérem convocats a les urnes a la fi de juny.

Aquest immens esforç, aquest malbaratament absurd d'energies, a més, amb prou faenes serviria de res. No hi ha cap analista que sostinga la idea d'una possible bolcada electoral que simplificara l'aritmètica parlamentària. No és previsible un increment de vots al PP, ans al contrari amb un cadàver com a candidat; més aviat cal imaginar que continue un lent transvasament del seu capital electoral cap a Ciutadans. No està fundada la idea d'una alteració substantiva de la correlació de forces entre el PSOE i Podem: el ferri marcatge de la cúpula conservadora del partit pot perjudicar el reforçament de lideratge que ha aconseguit Pedro Sánchez, d'una banda; mentre que per una altra, la intransigència, la supèrbia i les posades en escena discutibles de Pablo Iglesias poden restar-li suports entre el sector menys radical dels seus votants. Finalment, res fa pensar en canvis sensibles en el suport als partits de fort implant regional: ni els nacionalistes bascos o catalans, ni ERC, ni Compromís, ni les Marees gallegues. Conclusió: unes noves eleccions podrien ser un llarg, extenuant i caríssim [en tots els sentits, també l'econòmic] viatge a cap de lloc. Una cridada a les urnes que tornara a deixar-nos en el punt en el que quedàrem al desembre de 2015.

Els polítics professionals es dediquen a això, però els ciutadans tenen els seus propis problemes particulars o familiars, i no se'ls pot demanar una atenció continuada a la situació política que és la pròpia d'un període electoral. La fatiga política pot ser molt nociva per a tots, tant i més si a ella unim la desconfiança en la capacitat de les institucions per a abordar els problemes generals, per a resoldre les tensions i els conflictes socials inherents a una societat complexa com la nostra.

Aquests dos últims mesos han sigut políticament esgotadors. La tensió partidària  ha estat i està molts punts per sobre de l'aconsellable. Hi ha hagut debats i confrontacions de bon nivell que han servit per a percebre amb nitidesa les virtuts i els defectes tant de les forces polítiques com dels seus dirigents més visibles. També s'han viscut situacions que millor hauria sigut evitar. Els insults i les desqualificacions que en ocasions es prodiguen els professionals de la política no són fàcils de digerir pels ciutadans comuns; acusacions i ofenses que en la vida real de qualsevol són molt seriosos, sembla que són moneda corrent en l'esfera política, la qual cosa genera el distanciament d'aquells que no comprenen eixes dinàmiques. La corrupció, desbocada i colpejant particularment al Partit Popular, acusat des de la fiscalia de ser una associació criminal no fa sinó aprofundir l'allunyament dels electors.

Què poden fer els partits davant aquest escenari tan poc encoratjador? Doncs tothom ho sap: acceptar que els ciutadans els van donar al desembre passat un sudoku difícil, que no pot ser resolt de la forma que fins avui era habitual: amb pactes senzills. S'imposen, doncs, dues coses: realisme i innovació. Sense elles, el resultat està cantat. I és dolent.

PSOE i Ciutadans van a negociar conjuntament amb la resta de les forces polítiques el suport o l'abstenció per a aconseguir investir a Pedro Sánchez i constituir, així, un executiu en minoria que hauria de recórrer més endavant a pactes de geometria variable per a desenvolupar la seua acció de govern. És més que raonable aquesta decisió. No podria ser d'una altra forma, si volen tindre un nivell d'eficàcia desitjable. El Partit Popular està i estarà en coma induït mentre no es deslliure de Rajoy, com Albert Rivera els ha dit amb una claredat que ha sorprès a molts. Podem no pot entrar en eixe govern per raons òbvies i de coherència, però sí podria convertir-se en l'oposició d'esquerres, i amb la seua capacitat de diàleg amb les forces perifèriques jugar un paper d'envergadura que, objectivament, redundaria en el seu enfortiment com a força política de govern a futur.

Els sobiranistes catalans, per la seua banda, tenen el seu propi pla de ruta, però la seua majoria en el Parlament de Catalunya és fràgil. Potser hagueren d'avaluar la solidesa de la seua posició actual davant un hipotètic canvi en la correlació de forces a Madrid, o també de l’esgotament de la seua gent. De la mateixa manera, els espanyolistes que no volen veure la força social del nacionalisme del Principat, haurien de reflexionar sobre aquesta posició tan castissa del sostenella i no enmendalla. Algunes coses importants han canviat a Catalunya, i no voler veure-les és entre infantil i suïcida.

En qualsevol cas, cada cosa al seu temps. Que ja s'ha perdut bastant. El primer és aconseguir constituir un govern viable que no serà el que li agradaria a cap força política concreta. Per a això, els convocats a discutir, a negociar i, si escau, a pactar, haurien de tindre una cosa clara: han de respectar als ciutadans, i no els hi poden dir que no han sabut votar i que han de tornar a fer-ho.


A un maratonià que ha arribat a meta, els jutges de carrera no poden demanar-li que continue corrent quaranta-dos quilòmetres més.