Xile 1973-1990. Que pena que la llei no pot tornar la vida als assassinats per la dictadura militar.

Des de la posició de poder aconseguida després del brutal atac contra La Moneda l'11 de setembre de 1973, els militars xilens que van integrar la Junta de Govern es van autodesignar com a titulars dels poders executiu, legislatiu i constituent. A aquests efectes, el derrocament del govern aniria seguit de la dissolució del Congrés Nacional i l’atribució a la Junta de la facultat de modificar la Constitució mitjançant els seus decrets. Paral·lelament, el Poder judicial se subordinava els Comandants militars. La Contraloria General de la República passava a la mateixa situació, mentres que es dissolia el Tribunal Constitucional.

Es va declarar el cessament d’alcaldes i regidors, al mateix temps que cada municipi va quedar sota l’autoritat d’alcaldes designats per la Junta Militar. Les universitats van passar a les mans de militars retirats en  la seua qualitat de delegats de la Junta. Els registres electorals van ser cremats. Els mitjans de comunicació afins al govern de la Unitat Popular van ser tancats i la resta sotmesos a una fèrria censura prèvia. Els partits polítics d’esquerra van ser proscrits per mitjà del decret llei número 77, fonamentat en el fet de que “sobre el nou govern recau la missió d’extirpar de Xile el marxisme”. Un Decret posterior, el 78, va declarar en recessió a tots els partits no proscrits, incloent-hi tant a la Democràcia Cristiana com al dretà Partit Nacional, les dues organitzacions que havien encapçalat l’oposició al govern de Salvador Allende.

L’oposició al nou règim –tot el sector derrotat pel Colp militar--, va tindre, almenys durant els primers anys de dictadura, com a únic objectiu la supervivència física i, en el millor dels casos, la preservació parcial dels aparells organitzatius. En aqueix context, per tant, definit per l’esclat d’una violència desconeguda en la seua extensió i en el seu implacable disseny i execució —que va anunciar públicament l’eliminació física de l’adversari—, es van reproduir confuses versions sobre els esdeveniments. No obstant això, una cosa va quedar clara des del principi: la Junta de Govern Militar presidida pel general Pinochet no tenia la menor intenció de tornar el poder als civils, als que acusava de ser els responsables de la situació prèvia a la seua intervenció.

L’aparició en 1974 de la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA), directament sota les ordes del general Pinochet, marca el període que va des de l’11 de setembre de 1974 a 1977; uns anys durant els quals la repressió es perfecciona i se sistematitza, uns anys durant els quals la lluita contra l’oposició política adquirirà --com anys més tard ens dirà l’Informe de la Comissió Veritat i Reconciliació-- caràcters de guerra d’extermini i estratègia de terror. Com li dirà un oficial del servei xilé d’informació a l’agregat militar nord-americà en l’ambaixada de Santiago: “A Xile hi ha tres fonts de poder: Pinochet, Déu i la DINA”.

Doncs bé, ara el govern de Xile, encapçalat pel conservador Sebastián Piñera ha decidit que als llibres de text els anys de la dictadurade Pinochet, de 1973 a 1990, no va ser anys de dictadura, sinó anys de règim militar. Que pena que les lleis no poden canviar la història i tornar a la vida els assassinats, restituir a casa els desapareguts, eliminar les marques dels torturats, retornar els anys de dolor els exiliats. Què pena tan gran, que els decrets de govern no permeten canviar el passat.