Alta política: Habermas, la crisi sistèmica i la re-construcció europea.

Habermas i altres publiquen avui a El País un article que cal llegir dues o tres vegades -és el meu cas, si més no- per a treure-li el màxim de profit. Aporten una avaluació del procés de pre-fallida econòmica en el que ens trobem, denuncien els errors d'anàlisi realitzats i, en conseqüència, censuren l'errònia política d'abordatge de la crisis, que és sitèmica i no de deutes nacionals. Com a primera conclusió, els autors demanen a Alemanya que lidere una re-construcció de la Unió Europea. Eixa re-construcció ha de vindre determinada –i és difícil no coincidir amb ells- per la posada en funcionament d'una democràcia supranacional que permeta un govern comú per a la UE que no ha de ser necessàriament un govern federal.

El raonament m'ha semblat impecable, i el reproduisc: "El Estado federal es un modelo erróneo y excede el grado de solidaridad admisible por pueblos europeos históricamente independientes. La profundización, hoy necesaria, de las instituciones podría ser regida por la idea de que un núcleo europeo democrático ha de representar a la totalidad de los ciudadanos de los Estados miembros de la Unión Monetaria Europea, pero a cada uno de ellos en su doble cualidad de ciudadano directamente participante de la Unión reformada, por un lado, y, por otro, como miembro indirectamente participante de una de las naciones europeas participantes".

Alta política. Lluny per tant de les petites misèries peninsulars, lluny inclús de les picabaralles sobiranistes de confrontació entre els distints estats europeus. Molt més enllà de la confrontació interessada entre un nord virtuós i un sud pecador. Extraordinàriament més lúcid que els discursos dictats per la miopia amb la que cadascun dels governs actuals –regionals i estatals- s'afanyen de manera preferent en no pedre les eleccions més pròximes.

La solución de la cris no pot ser més que política. I eixa política ha de pasar, obligatòriament per la conformació efectiva d’una Europa unitària i potent. Habermas i els seus amics ho diuen amb una claredat que no admet confusió: “las proyecciones estadísticas auguran a Europa el destino de un continente de población menguante, peso económico decreciente e importancia política en disminución. Las poblaciones europeas deben aprender que, en este momento, solo de forma conjunta pueden afirmar su modelo de sociedad apoyado en un Estado social y la diversidad de Estados nacionales de sus culturas. Deben aunar sus fuerzas si quieren seguir siendo influyentes en la agenda de la política mundial y en la solución de los problemas globales. La renuncia a la unificación europea sería una despedida de la historia mundial”.

És a dir, ens estem jugant, ni més ni menys, que el ser o no ser d’Europa. El territorio socialment més avançat del planeta pot esdevindre, en el millor dels casos, una destinació turística, un parc temàtic gegantesc per a ser visitat pels orientals, els nord-americans o els ciutadans d’altres països emergents. Europa unida potser un actor mundial, fragmentada será irrellevant. 
En què estarán pensant els nostres dirigents actuals?