Vistas de página en total

lunes, 26 de noviembre de 2012

Catalunya? I que em diguem d'Espanya

Faig servir part del títol d'un interessant article de Lluís Bassets que ha estat difundit a Brasil per amics meus. L'aventura catalana que ha cristal·litzat en les eleccions d'ahir, 25N, ha re-obert  o eixamplat -a parer meu- una potent via d'aigua en el casc de la vella Espanya. 

Hi ha molt que escriure sobre l'ocorregut i el que va a ocurrrir a Catalunya, però em sorprèn extraordinàriament el poc que s'esta dient sobre el que -necessàriament- ha de començar a dir-se i a fer-se en la resta d'Espanya. 

El malanomenat "problema català" és ben bé un "problema espanyol", ens agrade més o ens agrade menys. I no farà sinó aguditzar-se en la mesura que els espanyols [els no catalans, inclosos els anticatalans] no siguen capaços d'acceptar una realitat que no els agrada: que Espanya és molt, molt plural. I és tan plural i tan diversa que molts dels seus ciutadans no se senten còmodes com espanyols o, definitivament, se senten tan incòmodes que prefereixen deixar de ser-ho. 

Una federació  de nacionalitats reconegudes pel seu nom i regions igualment designades, tal i com diu la Constitució espanyola de 1978, que atenga a la necessitat d'incrementar el nombre de ciutadans amb passaport espanyol que se senten còmodes al mostrar-lo en una frontera podria ser el bell principi de l'única solució possible. A la meua manera d'entendre, és clar.

2 comentarios:

Enric Senabre dijo...

Aspanya té un problema, és cert, però Mas encara el té més gran, perquè entre la política econòmica neoliberal i les aspiracions independentistes té ben difícil triar i, espere, li ho posaran encara més.
A mi m'ha deixat descol·locat el resultat, esperava el triomf de Mas, he de reconeixer-ho, el veig un polític astut, però al final potser, i aquest és el punt positiu, el poble no és tan bleda com de vegades el suposem.
Me n'alegre.

Anónimo dijo...

No diuen "Jocs de foc, jocs de boig"? Doncs això.
Cada dia estic més convençut que els polítics professionals pateixen una síndrome terrible: es creuen les seues mentides com si foren veritats revel.lades. Però que es pensaven els de CiU? Que tot se soluciona amb la bandera? Clar que n'hi ha mala maror a Catalunya amb Espanya, i amb raó. Però, i que passa amb la gent que passa gana, amb els hospitals que tanquen, amb la gent que es queda sense faena,? On ha quedat això a la campanya? De què ens sorprenem? De què se'n riuen a Espanya els nacionalistes espanyols?