Vistas de página en total

domingo, 16 de noviembre de 2014

Els arbres i el bosc. Difusió del coneixement i impost sobre el capital.

Atabalats per tantes coses [relativament petites] com passen, potser estem discutint acaloradament sobre allò que no toca o, si més no, sobre allò que és accessori i no central per a la nostra societat i per a les nostres formes bàsiques de convivència.

Miopies polítiques a banda, descomptats els tacticismes partidaris, posades al seu lloc les reivindicacions dalt o baix tribals, identificats els pirates i trabucaires amb corbata i estudis que ens roben, convindria parar atenció sobre una de les qüestions medul.lars que ens afecta i ens perjudica [i encara ho farà més si no la revertim]: parle de l’avanç incontenible de les desigualtats, no sols les econòmiques. Podria ser que els arbres ens impediren veure el bosc.

La reflexió ve a torn després de llegir una entrevista a Thomas Piketty que acaba de publicar la revista L’Espill, al seu excel.lent número 47. El títol ja és ben revelador de per on van els trets: La dinàmica de les desigualtats. Explica l’economista francès que durant el segle XX aquestes augmentaren ràpidament fins a la I Guerra Mundial, es reduïren progressivament després pels efectes derivats de la Segona, la descolonització i l’aparició de l’Estat del Benestar, però tornaren a augmentar des de la dècada dels vuitanta ençà. Com sabem, després la Segona Gran Guerra es van viure els Trenta Gloriosos. Uns anys en els que es va poder creure que s’havia arribat a una societat capitalista però quasi sense capital i àdhuc quasi sense capitalistes. Vana il.lusió.

Es tractava, simplement, d’una fase transitòria en la que ha estat produint-se una reconstrucció del sistema; un capitalisme en el que avui en dia els nivells de patrimoni són –diu Piketty, tot i les variacions nacionals- els de la Belle Èpoque, als anys vint del segle passat.

Patim una situació ben feridora com és el notable i desmesurat increment de les desigualtats. Està clar i resulta evident que les institucions del mercat no tenen com a objectiu ni la justícia social ni la qualitat de la democràcia, així com que el sistema de preus no coneix límits ni moral. Ni la concurrència ni el creixement han de reconduir la dinàmica actual, i no podem imaginar una nova guerra que torne a fer creu i ratlla i provoque un nou repartiment de cartes com el de 1945.

Piketty proposa dues formes de combatre la desigualtat creixent i perversa que ens ofega: la difusió del coneixement i una nova política fiscal.

La primera és la més important força de convergència, com s’ha demostrat per als països del capitalisme central i també pot ser-ho per als països emergents. Exigeix, lògicament, inversió pública que potencie eixa difusió del coneixement, la qual cosa passa per incrementar la inversió en educació i en I+D+i, exactament el contrari del que alguns països estan fent, com per exemple l’Espanya de Rajoy.

La segona passa per un impost progressiu al capital, una via fiscal que sintonitze millor amb la fase de capitalisme patrimonial que la immensa majoria estem patint. No es tracta, com aclareix Piketty, d’eliminar l’impost sobre la renda, sinó de potenciar l’impost sobre el capital. Aquest és indefugible per a combatre els nivells d’extrema i obscena desigualtat en la que ens trobem a aquestes altures del segle.

Seria desitjable que, de cara al 2015, l’any electoral en el que anem a jugar-nos el continuar amb una política econòmica que privilegia els poderosos i incrementa les desigualtats, -com és la que desenvolupa el PP de Rajoy i companyia-, les forces polítiques d’oposició d’orientació progressista i redistributiva llegiren Piketty i d’altres economistes com Krugman, Sen o Stiglitz. Convindria jubilar a aquells gurus de l’economia que han oblidat que darrere les grans xifres macroeconòmiques està la majoria absoluta dels ciutadans que pateixen dia a dia la microeconomia. Eixa economia petita, domèstica, que a ells els importa un rave.


A veure, doncs, si de cara als programes electorals i a l’acció política concreta parem compte en el bosc i no ens preocupem tan sols pels arbres.  

No hay comentarios: