Atabalats per tantes coses
[relativament petites] com passen, potser estem discutint acaloradament sobre
allò que no toca o, si més no, sobre allò que és accessori i no central per a
la nostra societat i per a les nostres formes bàsiques de convivència.
Miopies polítiques a banda, descomptats
els tacticismes partidaris, posades al seu lloc les reivindicacions dalt o baix
tribals, identificats els pirates i trabucaires amb corbata i estudis que ens
roben, convindria parar atenció sobre una de les qüestions medul.lars que ens
afecta i ens perjudica [i encara ho farà més si no la revertim]: parle de l’avanç
incontenible de les desigualtats, no sols les econòmiques. Podria ser que els
arbres ens impediren veure el bosc.
La reflexió ve a torn després de
llegir una entrevista a Thomas Piketty que acaba de publicar la revista L’Espill, al seu excel.lent número 47.
El títol ja és ben revelador de per on van els trets: La dinàmica de les desigualtats. Explica l’economista francès que durant
el segle XX aquestes augmentaren ràpidament fins a la I Guerra Mundial, es reduïren
progressivament després pels efectes derivats de la Segona, la descolonització
i l’aparició de l’Estat del Benestar, però tornaren a augmentar des de la
dècada dels vuitanta ençà. Com sabem, després la Segona Gran Guerra es van
viure els Trenta Gloriosos. Uns anys
en els que es va poder creure que s’havia arribat a una societat capitalista
però quasi sense capital i àdhuc quasi sense capitalistes. Vana il.lusió.
Es tractava, simplement, d’una
fase transitòria en la que ha estat produint-se una reconstrucció del sistema;
un capitalisme en el que avui en dia els nivells de patrimoni són –diu Piketty,
tot i les variacions nacionals- els de la Belle
Èpoque, als anys vint del segle passat.
Patim una situació ben feridora
com és el notable i desmesurat increment de les desigualtats. Està clar i
resulta evident que les institucions del mercat no tenen com a objectiu ni la
justícia social ni la qualitat de la democràcia, així com que el sistema de
preus no coneix límits ni moral. Ni
la concurrència ni el creixement han de reconduir la dinàmica actual, i no
podem imaginar una nova guerra que torne a fer creu i ratlla i provoque un nou repartiment de cartes com el de 1945.
Piketty proposa dues formes de
combatre la desigualtat creixent i perversa que ens ofega: la difusió del
coneixement i una nova política fiscal.
La primera és la més important
força de convergència, com s’ha demostrat per als països del capitalisme
central i també pot ser-ho per als països emergents. Exigeix, lògicament,
inversió pública que potencie eixa difusió del coneixement, la qual cosa passa
per incrementar la inversió en educació i en I+D+i, exactament el contrari del
que alguns països estan fent, com per exemple l’Espanya de Rajoy.
La segona passa per un impost
progressiu al capital, una via fiscal que sintonitze millor amb la fase de
capitalisme patrimonial que la immensa majoria estem patint. No es tracta, com
aclareix Piketty, d’eliminar l’impost sobre la renda, sinó de potenciar l’impost
sobre el capital. Aquest és indefugible per a combatre els nivells d’extrema i
obscena desigualtat en la que ens trobem a aquestes altures del segle.
Seria desitjable que, de cara al
2015, l’any electoral en el que anem a jugar-nos el continuar amb una política
econòmica que privilegia els poderosos i incrementa les desigualtats, -com és
la que desenvolupa el PP de Rajoy i companyia-, les forces polítiques d’oposició
d’orientació progressista i redistributiva llegiren Piketty i d’altres
economistes com Krugman, Sen o Stiglitz.
Convindria jubilar a aquells gurus de l’economia que han oblidat que darrere
les grans xifres macroeconòmiques està la majoria absoluta dels ciutadans que pateixen
dia a dia la microeconomia. Eixa economia petita, domèstica, que a ells els
importa un rave.
A veure, doncs, si de cara als
programes electorals i a l’acció política concreta parem compte en el bosc i no
ens preocupem tan sols pels arbres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario