Són quatre les convocatòries
electorals del 2015, com sabem: Andalusia, Locals i autonòmiques [maig],
Catalunya [setembre] i les Legislatives [novembre]. Va a ser com una marató per
a tots, per als ciutadans, per als aparells dels partits i per als polítics en
general. És possible que alguns dels atletes polítics no aconseguisquen acabar
la carrera, i hagen de retirar-se abans d'arribar a la meta. Francament, més
que possible, a hores d'ara podem dir que seria desitjable. En la mesura que la
responsabilitat pels mals resultats aconseguits fóra atribuïda a patums
concrets, això seria molt saludable perquè facilitaria una neteja més que
necessària de les direccions partidàries actuals.
Escric aquestes línies el mateix
dia en què els ciutadans andalusos estan votant. Ells van a ser els primers a
dir-nos com està el pati polític en veritat. Les enquestes vaticinen una
incompleta victòria socialista, una derrota severa dels popularistes, una
irrupció important però no enlluernadora de les formacions noves, Podemos i Ciudadanos,
el manteniment a la baixa d'Izquierda Unida i l'evaporació d’UPyD. Veurem. Són
ja molts els desmentits a les previsions demoscòpiques d'anteriors comicis com per
a creure en elles.
Si el pas pels primers 10
quilòmetres d'aquesta marató fóra el previst, la carrera es faria encara més
tàctica. És a dir que passarien relativament poques coses abans del pas per la
balisa dels 20 quilòmetres, que serà el 24 de maig. Susana Díaz no pactaria res
amb ningú que poguera hipotecar el discurs del seu partit abans d'aquestes
eleccions locals i autonòmiques. Descartat pactar amb Podemos para no donar-los
aire i amb Izquierda Unida perquè no seria fàcil d'explicar, la conclusió més
probable, almenys en aquesta fase de la carrera, seria que el soci natural dels
socialistes andalusos hauria de ser Ciudadanos (C’s), que són a dia d'avui la
dreta centrada i presentable. No obstant això, ni al PSOE l’interessa fer
explícita eixa relació, ni a C’s tampoc li convé que se'ls assigne l’estigma de
company de viatge o de ximple útil dels socialistes. Fins a finals de maig,
doncs, no sabrem massa coses més sobre com pot acabar la marató allà pel mes de
novembre.
Però i si les coses no ixen així,
i si les enquestes tornen a fallar? Imaginem que el PP no baixa tant com es
pronostica, que el PSOE guanya però amb dificultats, que Podemos i C’s entren
amb menys força de la prevista i que Izquierda Unida manté relativament el
tipus. Aquest seria un escenari encara més complicat de gestionar. En aquest
cas la cursa, la marató de la qual parlem, es convertiria en una carrera
endiablada. Els dos grans partits podrien traure pit i els emergents no ho
serien tant. El bipartidisme resistiria, i qualsevol dels dos grans podria
esgrimir els resultats per a avalar el seu programa polític. El més preocupant
seria que el PP vendria el seu digne segon lloc en el feu socialista com un
aval a les seues polítiques de cirurgia major sense anestèsia, i això li
donaria a Rajoy un oxigen amb el qual ara no compta.
El pitjor que podria passar en
les eleccions que avui s'estan celebrant a Andalusia seria, doncs, que no
passara res. Que la ciutadania transmetera amb el seu vot que no hi ha marge,
que no hi ha res a fer. Que les coses són com són i estan com estan.
El manteniment de l'hegemonia
dels dos grans partits seria una pèssima notícia per a els qui pensem que a
Espanya li urgeix una reforma profunda que ha de començar per corregir dèficits
molt severs de funcionament de la democràcia de baixa qualitat que patim.
Urgeix una restauració de principis bàsics de l'ètica cívica que han sigut
oblidats o abandonats pel cinisme superlatiu de les elits polítiques,
empresarials i financeres. A més, és peremptori abordar un procés
d'actualització del Text constitucional que contemple i s'adapte als canvis que
la societat espanyola ha experimentat en els últims quaranta anys. El model de
convivència, l'estratègia econòmica de futur, la pròpia estructura de l'Estat,
el model social que volem, tot això ha de ser redefinit.
Per a que això passe, la
distribució del poder intern ha de ser modificada. Els dos grans partits no
poden mantenir-se en una mena de torn restauracionista i lampedusià: ora
governen liberals, ora governen conservadors, perquè canvie exclusivament el que
haja de canviar perquè no canvie res.
Parafrasejant el recent llibre de
Joan Subirats i Fernando Vallespín, Espanya ha de ser resetejada. Ha de reiniciar el seu sistema operatiu i això
passa per les eleccions que avui se celebren a Andalusia.
Ha començat la Marató 2015, o la
Volta Electoral 2015 per etapes. No importa el símil esportiu que utilitzem. El
transcendent és que comencen a produir-se canvis en el sistema de representació
política, i els ciutadans andalusos són els primers que han de- manifestar-se a
favor d'això. Que els déus els il·luminen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario