Felipe González, l'estadista vitalici toca fons.

Dues aparicions estel·lars però negatives en una mica més d'una setmana no és poca cosa. És probable que el personatge siga conscient del seu lògic declivi, polític i biològic, i es rebel·le. Ell sempre es va considerar un gran estadista, tan arrogant com va captar Manuel Vázquez Montalbán en el seu extraordinari llibre Un polaco en la corte del rey Juan Carlos. MVM va voler saber la seua opinió sobre la guerra bruta, i la resposta va resultar preocupant: “els països que no tenen raó d'Estat són països que van al desastre”.

Açò era en 1996, acabava de perdre el govern, i han passat molts anys. És evident que no percep que hauria de donar dos o tres passos arrere i retirar-se, per raons que van des de la política a la biologia. Segueix sent algú en el seu partit, i sembla que no destria entre el que fa i diu [i li consenteixen] portes endins i el que declara o explica portes enllà del PSOE. Sens dubte té assessors que podrien haver-li evitat les dues exhibicions lamentables d'aquests dies, però potser, donada la supèrbia del personatge, no s'atreveixen a dir-li segons quines coses.

Enric Juliana ha explicat i demostrat, amb les proves en la mà, dues coses: que l'expresident va dir el que va dir a propòsit de la vigència del concepte de nació per a definir a Catalunya, una; i que La Vanguardia va tenir llum verda del gabinet de González per a publicar la transcripció que s'havia fet de l'entrevista, dues.  Es va esvalotar, al que sembla, la secció més rojigualda del PSOE, i el pròcer va eixir amb allò, tan vulgar, que no se li havia entès i que el titular de la notícia no arreplegava paraules textuals seues. On va dir nació no va dir el que havia d'haver dit, però la patinada va ser dels que fan època, per a sorpresa i esbalaïment de la parròquia socialista. No cal dir que els seus contrincants es van despatxar a gust amb l'esborrall de l'ex president.

La segona ha sigut, segur, més sonada que l'anterior. La primera gran relliscada té un recorregut menor, ja que en última instància es tracta d'una qüestió domèstica. Que Catalunya siga o no siga una nació per a Felipe González no és, precisament, una preocupació internacionalment estesa. Ara bé, que afirme que “Pinochet va respectar molt més els DD.HH. que Nicolás Maduro” és una cosa que no solament ofèn els sentiments de qualsevol demòcrata del món, és que és una ximpleria impròpia d'un home intel·ligent com és, per petulant que resulte, l'ex president.

Felipe González va visitar a dos condemnats per la dictadura de Pinochet, i aquella extraordinària experiència personal li ha autoritzat a obviar l'Informe de la Comissió Nacional de Veritat i Reconciliació de 1990, presidida per Raúl Rettig; o el més recent de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, presidida per Sergio Valech. En 2011 es van fer públics els resultats dels treballs de la Comissió Valech, i es va establir que Xile reconeix oficialment un total de 40.018 víctimes, assolint la xifra de 3.065 els morts i els desapareguts.

A l'ex president, no obstant, l’importa una bleda tot això. Ell va visitar dos condemnats a Xile i no li han permès visitar si més no a un a Veneçuela, i amb tan pobre bagatge ha emès un axioma. Tan arrogant i tan insolent com a impertinent i despectiu.

Ell, xulesc com sempre, potser siga capaç de dir –com va fer amb l'entrevista de Juliana- que no se li ha entès bé. Potser.

Però ho haurà entès perfectament Nicolás Maduro, al que li ha fet un favor que mai haguera somiat. Ho hauran entès, segur, tots els demòcrates d'aquest món que mantenen la memòria del que va ser la dictadura militar comandada per aquell militarot cruel i sanguinari que va mantenir al seu país sota una bota ensangonada. No obstant això, els que millor hauran comprès les paraules d'aquest González al que el seu partit hauria de jubilar sense demora són les víctimes directes d'aquell general traïdor que va ordenar detenir, torturar, assassinar i desaparèixer a milers de xilens.

S'enyora la ploma precisa de Manuel Vázquez Montalbán qui, davant tan gran barbaritat de l'estadista vitalici, de ben segur escriuria algunes línies que podrien servir-los d'alleujament després de la mossegada que han patit.