Rajoy enfonsa el que toca: també a la dreta espanyola.

Impressiona comprovar com és de tossuda la realitat polític-ideològica espanyola atenent, per exemple, als baròmetres que publica regularment el Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. Més enllà de la informació a propòsit de la intenció de vot, que presenta la seua pròpia dinàmica i que els experts connecten a la pura conjuntura de si l'enquesta s'ha fet en tal o qual moment, abans o després d'algun esdeveniment polític d'impacte, vull fixar-me en una variable que no ho és tant. Em referisc a les respostes dels enquestats a quan se'ls demana que es definisquen ideològicament. 

Pel que fa al ventall ideològic, la realitat és sòlida i contundent. Parlem amb xifres arrodonides. Quasi un terç d'enquestats [entorn del 28 per cent] se situa en el que podem anomenar la dreta [en ella situem als que es defineixen com a conservadors, demòcrata-cristians i liberals]; ve després un grup que no arriba a una cinquena part [quasi el 18 per cent] als quals podem considerar centre-esquerra [una etiqueta laxa en la qual situem als que es defineixen com a progressistes i als que es diuen socialdemòcrates]; en el que coneixem com a esquerra trobem amb prou faenes un 17 per cent [reunint en ell els que es defineixen com a socialistes i els que es qualifiquen de comunistes]. Poc menys d'un quatre per cent es diuen nacionalistes [entenga's nacionalistes sense estat, perifèrics; els nacionalistes espanyols estan en tots els altres partits estatals] i uns pocs menys que es diuen ecologistes. Finalment, prop d'un 8 per cent es declara apolític, i més d'un 18 per cent ns/nc.

Haurem d'acceptar, doncs, que si d'ideologia política parlem, la dreta és molta i abundant. Podem sumar-li al 28 per cent dels que hem definit com a dretans els que es denominen apolítics? Certament, sembla lògic que ho fem: tindríem així un 36 per cent. Ens oblidem ―a efectes analítics― d'aquell 18 per cent que ni sap ni contesta? Bé, i llavors, què ens queda? Doncs ens queda un grup heterogeni al que podríem posar-li l'etiqueta de no-dretans o esquerrans-variats, que sumaria el 35 per cent [els de centre-esquerra i els de esquerra de tipus més clàssica], més o menys. Si aquestes agregacions són correctes, comptant-ne un 8 per cent entre nacionalistes i ecologistes, tindríem un mapa bastant ajustat de la realitat ideològica espanyola: tres terços, amb un de dreta i centre dreta, un altre d'esquerra i centre esquerra i, finalment, un altre terç d'abstencionistes. Segurament per açò és pel que els analistes diuen que les eleccions es guanyen en el centre.

Les últimes xifres conegudes d'intenció directa de vot [El País, 21.09.2015] diuen que la dreta [PP + C’s] suma un 27 per cent, els esquerrans variats [PSOE + Podemos + IU] aconsegueixen el 33 per cent, mentre que els altres partits [els nacionalistes perifèrics i uns altres partits menors, més els votants en blanc] sumen quasi un 10 per cent. Els que declaren que s'abstindran són el 31 per cent. Tenim, doncs, la confirmació d'una imperfecta realitat de tres terços: un de conservador [amb la pluralitat que ha afegit Ciudadanos], un altre progressista [tan plural o més que el bloc anterior], i un tercer de ciutadans que es autoexclouen del procés electoral.

Segons aquesta comparació entre tots dos conjunts de dades, podríem concloure que [sempre segons la intenció de vot confessada] la dreta vota i vota dreta, clar. Però en aquesta ocasió aquest vot ja no va a parar de forma automàtica a les candidatures del PP, sinó que es reparteix amb Ciudadanos. El vot per a allò que hem anomenat esquerra diversa està lleugerament per sota del previsible segons el quadre de auto-ubicació ideològica, d'on es desprèn que, d'una banda aquí cal comptabilitzar vots que van a opcions progressistes de partits d'àmbit regional i que, a més, també en aquest territori troba vots Ciudadanos.

La conclusió és que malgrat que el mapa ideològic es manté, la nova materialització d'aquests posicionaments ideològics és un fet. D'aquí es deriven algunes conclusions provisionals. Comentem un parell d'elles. La primera és que, atés el dèficit de proporcionalitat del sistema electoral que atorga una sobre representació a les zones menys poblades, la conversió de vots en escons pot oferir sorpreses grans.  La segona és que aquest terç que manifesta decantar-se per l'abstenció pot fer variar i en molt el quadre electoral final en la mesura que una part d'ells es decidisca a participar. Ja va ocórrer al març de 2004, quan un contingent de previsibles abstencionistes va reaccionar davant la gestió que el PP va fer de la massacre d'Atocha.

Dit l'anterior, la conclusió fonamental d'aquestes línies és que la dreta, com una ideologia que compta amb electors que sustenten els seus postulats més característics, no solament existeix, sinó que gaudeix de molt bona salut i els seus efectius podem xifrar-los en una tercera part dels censats. Tanmateix, a diferència de l'ocorregut pràcticament des que l'Alianza Popular de Manuel Fraga es va convertir en l'actual PP, ―després de l'enfonsament de la Unión de Centro Democrático d'Adolfo Suárez, quan arreplegaven els vots dels electors situats en un espai que va des de l'extrema dreta feixistoide al centre dreta―, aquest vot ha de repartir-se ara entre dues opcions: el propi PP i l'emergent Ciudadanos. Un partit amb formes i maneres més en sintonia amb l'actual realitat europea que aquell partit autoritari, fortament jeràrquic, de retirada netament franquista i corromput fins a les seues arrels. L'esquerra diversa [des del centre esquerra a l'esquerra més clàssica, espanyola o nacionalista perifèrica] i aquells ciutadans que, amb els matisos que corresponguen,  se situen en ella, poden beneficiar-se, doncs, de l'aparició i el desenvolupament d'aquesta opció política que és Ciudadanos.

Fa l’efecte que Mariano Rajoy va a enfonsar en tan sols quatre anys tot el que està sota la seua jurisdicció. Tant al seu partit com a Espanya. Pel que al país respecta, com més prompte siga desallotjat del poder, millor. Els costos de la seua gestió són incalculables, i va a ser una tasca titànica reparar tot el que ha trencat i esmenar tot el mal que ha fet. De les pròximes eleccions eixirà una nova majoria parlamentària que, responent a aquesta societat de tres terços, serà més plural i, per definició, més democràtica. En un parell de mesos coneixerem els resultats.