Quan allò que importa és tirar-se un pet.

La vida passa i passa, sovint de manera atrafegada, tensa i estressant. Coses aparentment grans, greus, importants o, senzillament, urgents ens impedeixen –a mi, si més no− veure amb nitidesa els arbres, estacat al bell mig del bosc. Tot sembla funcionar raonablement bé, i les exigències d’altres, els terminis, les obligacions et fan veure –a mi, de nou, si més no em fan veure− que les coses són com són i no poden ser d’una altra forma. Córrer sense parar o, fins i tot, atenent amb dedicació a coses i circumstàncies que, si les analitzes amb una mica de calma, són absolutament, completa i absolutament secundàries.

He tingut l’oportunitat de pegar-li un parell de voltes a aquesta idea, i la sorpresa ha estat reveladora. Una qüestió de salut que semblava quasi banal es va convertir de cop i volta en una urgència quirúrgica, de forma que en poques hores vaig passar d’estar preocupat per un rosari de temes i qüestions personals i professionals que catalogava com a rellevants a preocupar-me de forma absolutament polaritzada, única, per poder tirar-me un pet.

El pet, un dels motius centrals de l’humor valencià, va ser durant unes poques hores la meua més important preocupació vital. La meua i la dels qui m’estimen. Eixe pet, amb els que van vindre al darrere, van ser celebrats pels que formen al meu cercle més íntim com una victòria indiscutible del meu organisme. Palmes i rialles van sorgir espontànies entre els presents i, poc després, entre els que van ser sabedors de tan important èxit del meu aparell digestiu. Aquells pets van ser, traca valenciana al remat, l’anunci de la festa de la meua primavera intestinal. Alegria i color.

El cos em va respondre bé. Molt bé, inclús. Clar que han estat imprescindibles les atencions sanitàries i els reforços dels que m’estimen. Quant als segons he de dir que sóc persona afortunada i no n’afegiré res més. Pel que fa als primers, he de dedicar-los unes ratlles.

He gaudit d’un grup de professionals que m’han fet sentir-me orgullós de ser un afiliat a la sanitat pública. Des que vaig entrar per la porta d’urgències fins que he eixit aquest matí, no he trobat més que professionals competents i compromesos amb la seua missió. Des de l’equip quirúrgic als diversos equips d’infermeria, així com els grups auxiliars de l’Hospital Universitari La Fe, m’han fet sentir orgull de mantindrem a la sanitat pública. Després de dècades com a funcionari de l’Estat mai he volgut saber res de les companyies privades, sempre m’he mantingut en el Servei Valencià de Salut, convençut que no n’hi ha millors professionals i millors mitjans que en ell. I això és el que compta en els moments difícils, quan la carretera s’empina i es torna complicat avançar.

Amb tant de bandoler amb corbata i comptes a Panamà, servidor s’honora de fer la declaració de la renda i de pagar religiosament per a mantindré eixe servei de salut que he necessitat durant els darrers dies. Els hi done a aquells professionals sanitaris el meu més sincer i afectuós agraïment per haver-me permés comprovar, de forma explícita, que estan on toca i que saben allò que han de fer per atendre als qui –ignorants o ingenus− oblidem que n’hi ha moments en els que allò que realment importa és que algú t’ajude a tirar-te un bon pet.

És gràcies a d’ells que estic per ací de nou, amics i amigues.