L'intel·ligent moviment de Rivera proposant-li a Rajoy sis punts de
confluència bastant assequibles a canvi del seu sí a la investidura ha
descol·locat a l'esquerra hispana, captiva de si mateixa i desarmada
d'arguments, per a fer front a l'ofensiva conservadora.
L'esquerra espanyola, la general i la particular, la sistèmica i la que s’hi
oposa, no alça el cap. Ni sap, ni pot i, amb freqüència, ni tan sols vol. Es
constata amb facilitat que és presa dels seus rancors, els dels uns amb els
altres, i són aquests els que la mouen. Les seues rancúnies i les seues ofenses
del passat, les seues deslegitimacions, els seus insults, les seues
desqualificacions, tot sembla ser, fins i tot, més determinant que la
confrontació amb els adversaris conservadors. Els hi ha entre els seus
representants que serien capaços de treure’s un ull si aconseguiren deixar cec
al seu parent ideològic. La dreta, clar, es frega les mans i aprofita el vent
de cua per a traure profit i endur-se l'aigua al seu molí.
La situació de Catalunya, a més, ha fet estralls entre la sinistra peninsular. Aviat veurem, a més, com la inhabilitació o
no d'Arnaldo Otegui per a ser el candidat de Bildu a lehendakari es trasllada
més enllà de les fronteres d'Euskadi i té un efecte semblant.
Esquerra Republicana de Catalunya ha arribat a la conclusió que la
independència del país és ara o mai, així que tota la seua acció política se
subordina a eixe fi tan discutible com a difícil d'aconseguir. Amb els d’ERC
excitats per la possibilitat de reduir a enderrocs al nacionalisme conservador
del PDC i esperonats per la competència de la CUP, amb l'enfonsament del PSC i
l'amenaça encara no completament dimensionada per als independentistes d'En Comú
Podem, l'escenari català és una olla de pressió que –també en aquest cas- sols
beneficia al PP i a Ciutadans. Els afavoreix, això sí, exclusivament en els
seus particulars i miops interessos partidaris, perquè la topada que s'anuncia
entre la legalitat espanyola i la desobediència dels sobiranistes serà un
desastre per a la societat catalana i també per a l'espanyola. En qualsevol
cas, al que anàvem: totes i cadascuna de les forces d'esquerres [entenga's en
un sentit col·loquial] estan a hores d'ara captives de les seues pròpies
contradiccions.
Al País Basc el que està engegant la negativa judicial a la candidatura de Otegui
divideix ja als partits del territori i, a més, això prompte tindrà efectes
sobre la resta de la península. PP i C´s d'una banda i a la seua; PNB, PSE-PSOEy
Podem per l'altra i a no fer-li favors a Bildu, regalant-li una campanya fonamentada
en incloure en el martirologi judicial al seu líder. La dreta espanyola sabrà aprofitar la
conjuntura i traurà –abans o després de les eleccions- dividends polítics de
l'assumpte.
La proposta de Rivera a Rajoy ha descol·locat a l'esquerra hispana d'àmbit
estatal més del que ja estava després del 26J i ha colpejat fortament als seus
electors, que esperaven més iniciatives i més consistència davant la poca
vergonya dels conservadors i l'immobilisme del líder del PP. Els votants
progressistes, per contra, s'han trobat amb poc més que retòrica de consum
intern. Una retòrica, a més, que majoritàriament són acusacions i
desqualificacions entre les mateixes formacions d'esquerra.
El Partit Socialista no sap com atacar a Rivera i C’s, que fa uns mesos
eren els seus socis per a aconseguir la investidura de Pedro Sánchez. Ells
segueixen amb la matraca que diran no a Rajoy, no proposen cap alternativa per
a formar govern i no volen terceres eleccions. Quasi res porta el diari. La
major part dels barons i la senyora que els comanda han comprat butaques de
llotja per a veure com Sánchez es cou en el seu brou, víctima del foc creuat de
Felipe González i els seus col·legues de la vella guàrdia i la premsa de la Villa y Corte, que -cadascú en la seua
freqüència i amb la seua diferent potència- adverteixen als assetjats a Ferraz
que les plagues d'Egipte seran un ruixat comparat amb la gota freda que caurà
sobre Espanya si Sánchez no fa president a Rajoy.
Podem està missing, o ho sembla.
Emula al PSOE en què s'està parlant d'ells més pels problemes interns que per
la seua activitat política. Pablo Iglesias se n'ha anat a descansar, amb
telèfon, això sí, i s'ha assegut a esperar no se sap exactament què. Que
Sánchez es penge en la golfa de Ferraz després de fer president a Rajoy, o que
es convoquen les terceres eleccions que, aquestes sí, provocaran il sorpasso
somiat al PSOE. Que el CIS haja pronosticat uns resultats molt semblats als de
juny sembla no importar-los, i de manera una mica infantil estan circulant
declaracions en les que es ridiculitza al PSOE pel seu anterior festeig amb
Rivera. Magre consol, en qualsevol cas. D'Esquerra Unida s'ha perdut el senyal,
i no se sap si estan o quan tornaran. Són els partits aliats –les anomenades
confluències- les que estan mantenint
viva la flama del discurs d'Units Podem; des dels valencians de Compromís als
catalans que lideren Xavi Domènech i Ada Colau, passant per les Marees
gallegues. Amb aquestes últimes –literalment en el temps de descompte- s'ha
salvat la confluència electoral per a les eleccions de setembre. No seran,
sembla, un passeig militar per a Núñez Feijóo.
Ni els uns, el PSOE, ni els altres, Podem, tenen arguments solvents per a resistir,
encara menys per a contraatacar, davant l'ofensiva conservadora: ni la passiva
de Rajoy ni la proactiva de Rivera. Això fa que s’estenga el descoratjament i
la melancolia entre l'electorat que va somiar amb acabar amb el malson anti-social
del gallec i el seu partit executat des de La Moncloa. Molts d'aquests
ciutadans poden entendre que els seus representants, els diputats d'aquesta
esquerra hispana [entenga's en un sentit col·loquial], està captiva i
desarmada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario