És impossible entendre com ha
actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 ençà. És
impossible, inclús, si parem exclusivament l’atenció en la lògica partidària o en
allò que tan pomposament en diuen els
interessos d’Espanya.
Tanmateix, si ens preguntem com
és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del
seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem altra resposta que
aquella que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits
polítiques i econòmiques espanyoles –allò que els anglosaxons anomenen l’establishment- segons la qual els dos
grans partits sistèmics –el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per a accedir
al timó de l’Estat.
Expliquen alguns que en saben
bona cosa d’allò que passa sense que la majoria de nosaltres ens assabentem –coses
que passen allà on no arriben ni els ulls dels ciutadans ni els focus dels
mitjans de comunicació- que per a l’establishment
[l’espanyol i l’europeu] el relleu de Mariano Rajoy i del PP en La Moncloa no
potser cap altre que el PSOE comandat per Susana Díaz. El problema és que el
partit de Pablo Iglesias Posse es desfarà com un terronet de sucre abans que
això passe. Miguel
Mora ha escrit que “el suïcidi assistit del PSOE és sobretot un disbarat
polític, el delirant projecte d'uns mandarins pensants que un dia van semblar
progressistes i que cada vegada estan més allunyats de l'esquerra, de la
realitat i del seu propi passat”.
Que Felipe González li comunicara a Mariano Rajoy el dia D i l’hora H en la que farien caure a Pedro Sánchez no
seria més que un dels punts d’aquella estratègia pactada de la que hem parlat.
Al remat es tracta de contemplar únicament dues possibilitats de govern per a
Espanya: els liberals [el PSOE] i els conservadors [el PP], dues formacions que
en un roda i volta restauracionista s’alternarien educada i regularment en el
poder, sense posar en risc ni els dogmes econòmics neoliberals, ni la
sacrosanta unitat d’Espanya, ni la política necessària per a sustentar-los. Des
d’aquesta convicció, els pactes o coalicions amb altres partits que poden
formar-se quant al poder local o, inclús, el regional, són inacceptables quant
al govern de l’Estat. I no n’hi ha discussió possible sobre aquest particular:
és una de les bigues mestres del pacte de 1978.
No obstant això, per una
incomprensible supèrbia o, més probablement, perquè la selecció negativa de quadres
que es practica en el partit socialista ha produït uns resultats lamentables
quant a la vàlua dels dirigents, no han sigut capaços de mantindré la biga bipartidista
estalvia i va aparèixer Podem disputant-los el ser la referència de l’esquerra
hispana. No és que els hi manque finezza,
és que són maldestres fins a dir prou. Un exemple, com apuntava dies arrere
Ignacio Escolar: per a desfer-se del capità [Sánchez] van haver d’enfonsar el
navili.
En tan lamentable exercici
d’autoritarisme caïnita per part dels oficials superiors de l’Armada
socialista, abans d’enfonsar el vaixell ancorat al port de Ferraz li van botar
foc amb bona part de la tripulació a bord, i amb les càmeres de televisió
gravant i gravant per a emetre després un rosari d’escenes d’un nou Celtiberia Show en format de reality de prime time.
Per als dirigents del PSOE que
entenen que l’única possibilitat quant al tipus de govern de l’Espanya immortal és aquella de l’alternança
entre el seu partit i el PP, a hores d’ara no n’hi ha cap altra opció que
investir a Rajoy. Més endavant, en 2020 o, si molt els convé en 2018 atés que
el gallec genera molta desconfiança entre els poderosos, serà la senyora
andalusa la que es farà amb el despatx de Moncloa.
Aquest guió que sembla delirant ha
ensopegat amb un obstacle no per esperat menys difícil de superar: la rebel·lió
que està en marxa en amplis sectors dels suboficials i la marineria socialista,
inclús entre alguns oficials. Allò que molts han qualificat de colp d’Estat a
l’interior del partit, l’eliminació quasi física de Pedro Sánchez i la forma
d’executar-la, ha enfurismat una parròquia a la que se sumen bona cosa dels
votants socialistes, sempre tots dos més a l’esquerra que la direcció
partidària.
La progressiva i persistent
davallada electoral del partit, l’aparició de Podem a la seua esquerra com a
evidència de la pèrdua de rellevància del PSOE entre els sectors professionals
urbans i entre la joventut, i les formes quasi mafioses d’un grup de dirigents
que no ho serien sinó fora pel clientelisme piramidal inherent al partit i,
finalment, l’abstenció per a donar via lliure a la investidura de Rajoy,
amenacen –com hem dit- amb provocar una rebel·lió imparable.
Un autèntic motí, que pot donar
com a resultat una fractura tant en el Comité Federal com en el grup
parlamentari, i estendre’s després a les organitzacions regionals i, àdhuc, a
les locals arreu Espanya.
La gestora dirigida per l’asturià
Fernández, monitoritzat per la guàrdia personal de Susana Díaz, no es treu la
pasta dels dits. L’evidència que el pacte per investir Rajoy està signat,
converteix en una pantomima el Comité Federal que encara s’ha de reunir per a
discutir la vigència del no és no. La
mascarada és massa humiliant per a la militància socialista que no en depèn
laboralment del partit. Els barons i la regent argumenten què, pel bé d’Espanya, cal evitar les
terceres eleccions i convé formar govern, la qual cosa obliga el PSOE a assumir
la responsabilitat de facilitar-lo.
Aquest argument és encara més difícil
d’acceptar quan s’hi veu la complicitat i la sintonia entre Díaz i Rajoy [les
fotos de la senyora el 12 d’octubre amb Rajoy i amb Soraya Sáez de Santamaría,
o las dels dos Hernando sota la pluja, són obscenes], quan es constata la tranquil·litat
que transmeten els dirigents del PP, i quan Fernández i Díaz banalitzen sobre
el que està passant a l’Audiència Nacional en els judicis de les Targetes Black
i el Cas Gürtel.
La figura de la pròpia Susana
Díaz és objecte de confrontació interna i de desànim entre els afectes al
partit. La senyora en qüestió, una mestra en gramática parda intra-partidària segons expliquen, una enemiga
implacable que no en fa mai presoners entre els seus enemics, és vista més al
nord de Despeñaperros com una folklòrica típica i tòpica que parla amb frases
buides, amb una retòrica banal i sense aportar mai una simple idea política
digna de tal nom. A més, la seua vertadera posició ideològica és poc
homologable amb el que s’entén per una posició d’esquerra. El
periodista Jordi Évole ha dit encertadament sobre ella: “Per a mi Susana
Díaz té una cosa què, compte! Governa a Andalusia gràcies a Ciutadans, vol
abstenir-se perquè governe Rajoy i fins Esperanza Aguirre parla bé d'ella. Quin
currículum per ser una líder de l'esquerra espanyola! És fabulós!”.
Per les diverses manifestacions
de dirigents i militants contraris a Díaz sabem que no són pocs per als que
resulta incomprensible i inacceptable que el PSOE done via lliure a un nou
període de Rajoy a La Moncloa. No és possible després del que està escoltant-se
a l’Audiència Nacional. La corrupció del PP ha sigut endèmica des de fa
dècades, però ara s’està posant negre sobre blanc una autèntica pràctica
delictiva que va des d’ensenyar als responsables locals i regionals com recaptar
fons de manera heterodoxa i fraudulenta, fent-los
docència a distància, a conèixer que la
gran obra pública de Aznar incloïa comissions del 3% per al PP. És per això
que, més enllà d’altres consideracions que es poden fer, la política del mal menor
[pels interessos exclusivament partidaris d’evitar unes terceres eleccions] no
pot argumentar-se com a lògica i raonable si el resultat d'aquesta [l'abstenció
del PSOE] és validar la impunitat de Rajoy i del PP.
És possible que el PSOE siga ja
un cadàver polític, un vaixell enfonsat, després d’anys i anys creient-se que
el bipartidisme era l’estació final de la política espanyola, després de tant
de menyspreu als seus votants i a la seua militància de base, després de tanta
selecció negativa de la seua dirigència simplement preocupada per perpetuar-se en
el càrrec. És possible que estiga mort o, en el millor dels casos, que camine
cap a una explosió final que el faça miquetes. El cas del Partit Socialista
Italià fa anys o el més recent del PASOK grec són premonitoris a hores d’ara.
Sembla, però, què encara n’hi ha
militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen
que és possible recuperar l’organització política. És difícil imaginar què,
decidits a la rebel·lió, convençuts que no en queda una altra que el motí,
tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no
en el temps pròxim, no els hi queda una altra opció que negar-se a la
humiliació de fer president a Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l’única
forma de mantindré l’honorabilitat d’unes sigles històriques, d’un partit que
no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 per a que els seus dirigents tingueren
com a objectiu final prendre cadira als consells d’administració de les més
grans empreses multinacionals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario