El masclisme, la Túria i el perill d’abusar de les paraules massa grans.

La polèmica continua, i alguns comentaris que he llegit –inclús al text que vaig escriure ahir: -http://escriureenlaire.blogspot.com.es/2016/12/el-calendari-de-la-turia.html- m’empenten a pegar-li un parell de voltes més a l’assumpte del calendari de la Túria.

Tothom sap que n’hi ha paraules grans i paraules menudes, inclús paraules massa grans i paraules quasi insignificants. Per exemple, la paraula AMOR és de les de gran tamany, mentre que la paraula LLAPISERA és de les petitones. Sabem també que n’hi ha paraules que es fan servir amb massa lleugeresa, paraules de les que tots tenim una idea dalt o baix aproximada quant al seu significat, però que les emprem amb massa alegria. Per sensibilitat professional sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat amb la que es parla de FEUDALISME o la tendència a abusar de FEIXISME.

A hores d’ara, darrerament, coincidirem en que n’hi ha algunes paraules, més aviat conceptes complexos, que estan en boca de tots, que es fan servir –tant a les converses informals com als mitjans de comunicació- amb extraordinària freqüència i, en massa ocasions, sense un mínim de rigor. Podria citar-ne algun més, però em limitaré a fer esment de tres: TERRORISME, POPULISME I MASCLISME.

Sense entrar en massa profunditats, potser coincidirem que l’abús freqüentment interessat de l’etiqueta de TERRORISME/TERRORISTA per a diagnosticar comportaments agressius, incívics i antidemocràtics no fa sinó devaluar el concepte. Cosa pareguda passa amb POPULISME, del que tothom parla i no s’estalvia oportunitats de desqualificar persones o agrupacions de persones acusant-les de POPULISTES/POPULISME. De la mateixa manera que parlar de TERRORISME per a identificar una agressió vandàlica i condemnable a un ciutadà o a un immoble [una seu partidària, per exemple] és fer un ús inadequat del concepte, és massa habitual que en parlar de POPULISME no es diferencia entre activitats, partits i sistemes polítics populistes. És fàcil parlar d’aquesta forma tan poc acurada, com ho és fer servir FEUDALISME com a sinònim d’endarreriment o FEIXISME com a alternativa a la suma d’autoritarisme i violència.

La conclusió a la que arribe és que quan utilitzem aquestes paraules tan grans de forma col·loquial, lleugera i simplificadora, estem devaluant els conceptes, la qual cosa ens perjudica a l’hora de l’anàlisi i la comprensió de la realitat que vivim. Si qualsevol acció violenta, intimidatòria i antidemocràtica és TERRORISME, i qualsevol coerció política violenta és FEIXISME, estem rebaixant de forma perillosa la vertadera significació d’aquestes paraules de gran tamany i, allò que és pitjor, afavorint els terroristes i els feixistes, en la mesura que contribuïm a la confusió en l’anàlisi que realitzem.

Alguna cosa pareguda passa, crec, amb l’ús [i l’abús] de la paraula MASCLISME. És també una d’aquelles paraules grosses, una de les que també ens exigeixen molta cura en emprar-la. Entenent que MASCLISME és una veu que qualifica l’acció de qui discrimina i infravalora les dones per considerar-les inferiors als homes, crec que és imprescindible fer-la servir amb cautela. Si s’abusa del concepte, si se’l fa servir amb lleugeresa, el risc és que fem un sac massa gran, un sac en el que introduïm accions, activitats o comportaments sobre les que poden haver opinions distintes i les emparentem amb, per exemple, les perverses accions de violència física i psíquica contra les dones. Tot en el mateix calaix.

Pense que allò que ha passat amb el calendari de la Cartellera Túria és un exemple lamentablement exemplificador del que dic. Anul·lar o menystenir  la transcendència d’un editorial en el que la publicació exigeix un pacte d’Estat contra la violència de gènere per un fotomuntatge que pot agradar o no, que pot destorbar o no la sensibilitat dels lectors, és un error massa gros. Qualificar la Túria de MASCLISTA és, a parer meu, un error que no fa sinó perjudicar la identificació i l’extirpació d’aquell masclisme que maltracta les dones de paraula i obra i que pot arribar a matar. Entenc que si fem el bosc massa gran –si tot ho posem al mateix calaix, si no mesurem l’ús d’una paraula tan gran- podem perdre de vista els arbres més perillosos, aquells que és imprescindible arrencar.