He recordat aquests dies un article que vaig escriure farà ara trenta anys,
dalt o baix, titulat "La queixa i el lament front a la crisi de la Guerra
Gran". Acabava aleshores de publicar la meua tesi doctoral sota el títol
de Temps d’avalots al País Valencià,
1914-1923. Em referia a la crisi provocada en les comarques centrals
valencianes pels efectes de la I Guerra Mundial, i és què tant el ferrocarril
com el transport marítim van dedicar-se de forma pràcticament exclusiva al
comerç de les mercaderies essencials per als combatents, la qual cosa
perjudicava extraordinàriament la comercialització de la producció agrària
valenciana, de forma particularment intensa a la taronja. El setge dels
submarins alemanys als ports valencians des de 1917 no va fer sinó agreujar la
situació fins al límit.
La fam i la queixa seran les dues constants durant tota aquella època.
Telegrames i comissions a Madrid, a demanar atenció per part del govern
d’Espanya. La fam estarà present en tots els escrits adreçats a l’Executiu. Un
exemple elevat des d’Alzira: “Rogamos a
V.E. atienda justas pretensiones comisión naranjera región valenciana, salvando
pueblo de hambre, ruina, misèria. Saludamos respetuosamente”. La resposta
habitual del govern a tanta delegació era el silenci, i en altres casos vindrà
de la mà de l’increment dels efectius de la Guàrdia Civil i l’encàrrec a
l’Exèrcit d’intervindre per a mantindre l’ordre públic amenaçat pels milers
d’afectats per la crisi. La situació no farà sinó agreujar-se i els avalots,
els disturbis greus, es mantindran cada cop més durs fins a ben acabada la
guerra a Europa.
Ara, quan ha passat un segle, la situació no té res a veure amb aquella de
la segona dècada del segle XX. Excepte en un aspecte: el govern actual continua
sord davant les peticions de justícia pressupostària que li arriben des de les
terres valencianes. L’infra-finançament que l’Estat aplica als valencians,
històric però agreujat durant els anys de Rajoy a La Moncloa, fa temps que ha
provocat un clamor d’una desconeguda unanimitat per aquestes terres. Davant la
infàmia pressupostària, el govern de Puig i Oltra, les organitzacions
empresarials i els sindicats, les universitats i les múltiples i variades
associacions de la societat civil, han exigit un finançament que atenga al pes
poblacional dels valencians en el conjunt d’Espanya.
En fer-se públics els pressupostos que Rajoy i Montoro han aprovat com a
Govern, a València s’ha produït un clam de tanta unanimitat que –alerta que és
grossa- inclús el PP va signar una declaració de les Corts Valencianes en la qual
es posava negre sobre blanc el "rebuig més absolut" a les inversions
que contemplen els pressupostos de l’Estat per a 2017, del 6,9 per cent, que no
només no compensa la insuficiència inversora dels darrers anys, sinó que les
inversions a més de no ajustar-se al pes poblacional suposen una reducció de
209 milions respecte a 2016. A més, els grups signants han recordat que cada valencià
rebrà 119 euros, molt per sota dels 184 de mitjana nacional, i massa lluny de
les xifres d'altres territoris als quals els seus ciutadans rebran fins a tres
vegades més.
La vice-presidenta Oltra ha declarat que “Mariano Rajoy ha aconseguit
enfadar-nos a tots els valencians". Com ha escrit Salvador Enguix a La Vanguardia: “Només cal veure la
premsa valenciana d'aquests dies, de dretes i d'esquerres, per entendre la
unanimitat en la crítica al Govern. Unanimitat”. No li falta raó al periodista
quan afirma que allò que està aconseguint Rajoy és generar les condicions
perquè s'instal·le un sentiment pre-sobiranista en la societat valenciana i que
siga l’embrió d’una mena de problema
valencià, a la forma i manera d’altres com el basc o el català. Els empresaris
autòctons, que estan lluny de posicions assimilables a qualsevol mena de
sobiranisme, ja diuen sense amagar-se que és evident que els valencians no
pinten fava a Madrid. És una opinió que de moment el PP ignora.
Tradicional i històricament poques vegades s’ha anat des de València més
enllà de la queixa i el lament front al govern central; poques vegades s’ha
substanciat allò de “a Madrid no ens fan ni cas”. No sols això, fa cent anys i
també ara està plenament vigent la primera estrofa de l’himne regional que diu
“Per ofrenar noves glòries a Espanya...”.
Doncs sí, ofrenar s’ha ofrenat tot el que ha fet falta, però el govern de
Madrid, de qualsevol signe i color, ha estat indiferent davant tant de
patriotisme espanyolista. El PP va governar la regió durant vint anys, i van
convertir-la en aparador de les suposades esplèndides bondats gestores dels
diversos líders regionals: Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. En perdre la majoria
absoluta, el Pacte del Botànic va permetre que el PSPV i Compromís, amb el
suport extern de Podem, constituïren el govern actual. L’animadversió del PP de
Rajoy va redoblar-se en perdre aquelles eleccions; a més, la corrupció
generalitzada del seu partit, que ha generat a València un rosari de processos
judicials que ja han conduït a presó a alguns dirigents i que manté a d’altres
amb moltes possibilitats d’acabar igual, sembla que accentua el desig de
castigar la ciutadania valenciana per part de l’Executiu de Madrid. Com explicar,
sinó, els insultants pressupostos presentats per Rajoy?
No deixa de ser sorprenent que tant de fervor per la unitat d'Espanya, tanta
mania de veure atacs en contra d’ella en qualsevol reivindicació feta des de les
regions perifèriques, i el trencament més palpable, més contundent, explícit i
innegable, és el que perpetra ara el PP. Tant és així, que Mònica Oltra ha
declarat: "Espanya no es trenca per la perifèria, sinó pels pressupostos
generals de l'Estat".
Ens podem preguntar si ara, un segle després d’aquella crisi de 1917, la de
la Guerra Gran, els valencians transcendiran la queixa i el lament i convertiran
la irritació en acció política; en una nova dinàmica partidària que es recolze
en el fet diferencial propi i obligue al PP de Rajoy a atendre les justes
demandes que es reiteren des de València. Tot fa pensar que això no passarà si els
diversos actors polítics i socials autòctons no fan emergir a l’escenari
polític espanyol el problema valencià.
2 comentarios:
Jo veia fa deu anys la solució a la globalització paranoitzant i mortal en una desglobalització atomitzada dins de la globalització, valga la contradicció i això passava per l'acceptació de Rajoy, el PP i el PSOE de Sánchez per una acceptació més que dels registres econòmics o polítics del lingüístic-religiós, la realitat lingüística de la perifèria espanyola, el termini possible ha passa't i ara albire l'ascensió, ací a València d'una dreta nacionalista, de ben segur ja està en marxa. El cas francès ja depèn d'ells i no vull fer un anàlisi a l'igual que tampoc no m'hi vull ficar amb el cas italià, però la solució oberta del món, que no solució final ni nacionalsocialista ni societat comunista final, repetisc, oberta i dialèctica o deconstructiva la donarà una Europa unida que respecte les seues diferents llengües i que faça o renove el nuc simbòlic, imaginari i real, els tres registres que traduïts de la psique a la política seria primerament el registre lingüístic-religiós, després l'econòmic i finalment el polític, també en aquest darrer, amb la recentralització d'Espanya i el seu estat ha estat esqueixat.
D'aquesta desglobalització Trump és una peça del trencaclosques, caldrà ser controlat, ell, un yang, pel yin, no podem donar-li totes les cartes, però no hem de tindre por, la solució liberal i feminista havia arribat al seu límit, la fi del capitalisme i la pèrdua del fal.lus o Símbol, la idea d'Home i la figura Paterna o materna, calia una involució que si la controlem serà democràtica, i que dure, fins a la volta de la sínia seixanta o setanta anys.
Publicar un comentario