Fa unes setmanes l’historiador francès
André Burguière ha publicat un llibre que ha aixecat debat al seu país, i que
hauria de provocar-lo també a casa nostra. El títol ja és prou encoratjador: Va a desaparèixer l’esquerra?
Tot i que molts, políticament
orfes de partit al qual adscriure’ns, podríem dubtar a l’hora de respondre a la
pregunta, Burguière afirma convençut que l’esquerra política no desapareixerà
perquè encara que la noble passió per la
igualtat passa per hores baixes, som milions les persones que continuem
defensant insubornables els principis de llibertat, igualtat i solidaritat.
Aquesta gent a la que fa
referència el professor som els que veiem l’esquerra com la nostra terra natal,
com a la nostra terra de naixença, com a part constitutiva de la nostra
identitat. Encara i tot, afegeix, quan eixa esquerra ens ofereix opcions electorals poc o gens emocionants,
quan les picabaralles internes i les mesquineses humanes que la sacsegen ens
provoquen ràbia i melancolia, inclús llavors, ens resulta impossible abandonar la terra natal, perquè eixa realitat ens
ha conformat una determinada visió del món que hem anat construint des de la
joventut. Burguière conclou que preguntant-se pel que dóna sentit a l’esquerra
és que pot entendre allò que dóna sentit a la seua vida.
Podem concloure des d’aquesta
posició que sentir-se ubicat en l’esquerra és una opció vital, una posició
ideològica racionalitzada i viscuda, un posicionament davant la vida pública i
la privada, i també és una il.lusió de pertinència, un ancora que ens manté ferms
i lligats a la memòria dels nostres, d’aquells que des de sempre han combregat –d’una
o altra forma- amb els principis que fa vora de dos segles i mig va establir la
Revolució Francesa.
En una entrevista de premsa
recent, al diari Liberation, Burguière
afirmava què, actualment, "L'esquerra
es passeja com un somnàmbul", i això perquè quan abandona la seua
veritable voluntat de transformació, quan accepta el món tal i com és, perd la
connexió amb els seus orígens, perd la seua identitat i, en conseqüència, deixa
de costat el seu paper com a eina de lluita pel noble ideal de la igualtat.
Ara diguem, no sense raó que són
temps difícils per a l’esquerra. Quan no ho han sigut? Si parlem des de casa
nostra, és que era fàcil lluitar pel noble ideal de la igualtat sota la
dictadura d’un general traïdor i cruel? És que va ser fàcil durant els anys de
lluita per la recuperació d’un sistema democràtic de convivència? Va a ser-ho
ara, quan la idea de que el mercat és la mesura de totes les coses s’ha
empeltat en la nostra vida? ¿Ara quan una bona part de la ciutadania accepta l’austeritat
coma dogma de fe, quan –a més a més- els apòstols que l’anuncien com la bona
nova –i la imposen- xipollegen en una immensa bassa de corrupció?
Potser el problema és que l’esquerra,
tan heterogènia i plural, pateix una severa miopia. Cada organització
partidària actua de forma autista, sense tindre capacitat ni interès per a
conciliar amb les altres forces amb les que té, si més no, un parentiu de família
per a avançar en un sentit afavoridor d’aquell vell somni de la igualtat que ha
estat la raó i el motor de la seua existència.
L’esquerra no desapareixerà, però
sí que pot patir un llarg i cru hivern com a conseqüència d’eixa miopia que l’impedeix
veure més enllà de la punta del nas de cada partit. No desapareixerà, però pot
convertir-se en irrellevant, en insolvent, en incapaç no ja de vèncer sinó ni
tan sols de moderar la voracitat, la cobdícia i la manca absoluta de
sensibilitat social d'aquells que armats amb la doctrina neoconservadora manen ara
per ara en el món.
La socialdemocràcia europea –i també
l’espanyola- hauria de jugar el paper central en eixe combat per la igualtat, però
malauradament està vivint les seues hores més baixes. L'oportunista i deslleial Manuel Valls, fins fa uns
dies primer ministre de França, al govern socialista presidit per Francois
Hollande, ha dit que abandona el partit perquè el PSF està mort. Més enllà del
que passa a la Gàlia, i de les penúries per les que travessen el laboristes
britànics i els socialistes holandesos –per
no parlar dels grecs o els austríacs-; més enllà de que la Internacional
Socialista sembla haver pres vacances indefinides, la pregunta és... sabem
alguna cosa dels alemanys? ¿Què s’ha fet de l’SPD, arrossegat, segons sembla,
pel lideratge de la senyora Merkel i per l’emergència de l’extrema dreta d’Alternativa
per Alemanya?
Mentre tot això passa, el PSOE
aborda la seua darrera setmana abans del congrés, una cita que potser,
vertaderament, siga la que extenga el certificat definitiu de defunció del partit, mort a mans de la seua cúpula directiva. Una mena suïcidi per etapes, que sembla
serà la crònica d’una mort anunciada. Si guanya la líder andalusa, el partit es
convertirà en el Partit Socialista de l’Espanya del Sud. Si de cas la victòria
correspongués a Pedro Sánchez, cosa que no és impossible, els avalots que van
conduir a la seua defenestració en el Comité Federal d’octubre serien una
broma comparats amb els que anaven a generar-se.
I mentrimentres, una altra de les
forces d’esquerra, Units Podem, insisteixen amb la seua moció de censura contra
Rajoy però sense haver parlat abans amb ningú, la qual cosa els condemna al testimonialisme
més irrellevant. D’altres esquerres d’àmbit regional, dalt o baix fortes als
seus territoris, no tenen capacitat per a incidir en l’escenari general
hispànic. Mentrimentres, el PP de Rajoy no fa més que tirar fora els balons
judicials de la corrupció sistèmica que l’afecta, però es frega les mans en
veure amb quina tropa opositora l’han festejat els déus.
¿És o no és una miopia severa la
que pateixen aquells que haurien d’estar treballant de forma col.laborativa pel
noble ideal de la igualtat? ¿Estem o
no estem orfes molts dels que tenim l’esquerra com la nostra terra natal?
No hay comentarios:
Publicar un comentario