domingo, 18 de junio de 2017

Allò urgent i allò important. Paisatge després la moció.

Es va celebrar el debat de la moció de censura presentada per Units Podem contra Mariano Rajoy i és ampli el consens que permet afirmar que el debat va tindre molt bon nivell, que en absolut va ser una sessió de circ ni una performance "del de la coleta". Rajoy va assumir la seua responsabilitat, per una vegada i sense que serveixca de precedent, i va abandonar la seua còmoda butaca i el seu pur fumejant per pujar a la tribuna i respondre a la contundent denúncia d'Irene Montero a la seua acció de govern i al seu partit com a organització corrupta fins al moll de l’os. Després, davant les propostes alternatives que va formular Pablo Iglesias, es va limitar a la desqualificació personal i a les seues conegudes ostentacions macroeconòmiques.

A més d'oferir un altre moment de vergonya aliena parlamentària amb cuanto peor mejor para mí, el suyo, l'actual president va eixir tocant campanes i va decidir amagar-se darrere les grans xifres per derivar a massa la corrupció que l'asfíxia i la perversitat de la seua política austericida. No obstant això, el més significatiu és que Rajoy no va aconseguir més que 170 vots, és a dir que no compta amb la meitat més un dels vots de la Cambra, així que farien bé els seus joglars a sou en rebaixar els adjectius encomiàstics que dediquen al de La Moncloa.

Queda clar que no hi ha força parlamentària que estiga a gust al costat del PP. Són massa retorçuts i fan vergonya aliena els arguments dels que li han donat suport, però s'ha pogut percebre que hi havia molt d'homenatge obligat en ells. En general, cadascú juga les seues cartes, uns mantenint la decència i el decòrum, altres, per contra, convertint-se en contorsionistes per justificar l'injustificable.

Des del camp de l'esquerra, el debat ha deixat un parell de bons titulars. El primer, que el PSOE de Pedro Sánchez -fins i tot abans del congrés en el que ha aconseguit el control total del seu partit- emeta senyals de distensió amb Units Podem i les seves organitzacions regionals. L'altre, que des de la coalició morada s'han donat mostres d'haver inaugurat un temps diferent en el qual la col·laboració amb els socialistes no només és una enunciació retòrica, sinó una necessitat contrastada. Òbviament partim de la hipòtesi de considerar sinceres les paraules intercanviades entre representants de les dues formacions dins i fora del Parlament. Fins i tot en declaracions individuals als mitjans. Excés d'optimisme, ingenuïtat? No, es tracta de pur pragmatisme per ambdues parts.

Ni el descens als inferns electorals del PSOE es revertirà a mig termini, ni el fenomen Podem és un globus que es desinflarà en el mateix període. Ni el PSOE desapareixerà consumit en la seua pròpia marmita, com semblava fins fa poc, ni els morats van a assaltar cap cel al galop. Tots dos hi són i no van a esvair-se en la boira, així que més els convé entendre’s. Es tracta d'assumir, per les dues parts, que la col·laboració que funciona amb caràcter local i regional pot estendre’s a l'àmbit general d'Espanya.

Amb tot, és peremptori que els dos actors comprenguen que han de diferenciar entre allò que és urgent i allò que és important, i actuen en conseqüència. Allò ineludible, allò urgent, és desallotjar el PP del govern, cosa que permetria recuperar la confiança en les institucions embrutades per la corrupció; allò principal, allò primordial és revertir les polítiques antisocials del PP, regenerar i renovar el desacreditat poder judicial i reformar el text constitucional per redefinir aquest Estat plurinacional que és Espanya. Res rellevant es pot fer amb el PP al poder i contra la seua majoria absoluta al Senat, així que primer cal resoldre el que és urgent per a poder afrontar després el que és important.

Donant per bona la idea que el nou temps entre el PSOE i Podem no és només un exercici de replegament tàctic, sinó una decisió resultant d'una anàlisi serena i realista de l'escenari polític, tots dos haurien de revisar la seua relació amb Ciutadans. Esperant, no sense raons, que aquests facen alguna cosa semblant.

Rivera no va a resignar-se a ser un escuder de Rajoy de forma indefinida, i la seua aposta hauria d'anar per la via de la regeneració d'aquesta dreta de La Escopeta Nacional, que ha sofisticat els mecanismes espoliadors però que segueix devota de Frascuelo i de Maria. L'esquerra, un cop més, ha de fer el que estiga al seu abast per civilitzar eixa dreta assilvestrada que és fauna endèmica a Iberia. Cal aprofitar el desig d'Albert Rivera d'ocupar el centre dreta i trobar la forma de col·laborar a tres per abordar el que és més urgent: enviar el PP a l'oposició. Per a això s’hauria de posar el focus en el mínim comú denominador que PSOE, Podem i Ciutadans poden compartir pel seu propi interès particular i també per l’interés general, el de la majoria d’electors que no vota al PP.

No hay comentarios: