L’Estat en crisi, la societat polaritzant-se i els governants mirant pels seus interessos.

L’estiu ha estat més calent del normal políticament parlant, i dir calent és una forma suau de referir-nos a la brutícia que dia rere dia hem d’empassar-nos els ciutadans. Les informacions interessades quan no la propaganda negra [la intoxicació i la manipulació informativa, per dir-ho de forma planera]; les tergiversacions i les mitges veritats de responsables, portantveus oficials i oficiosos; les tertúlies esbiaixades ad nauseam, la desqualificació absoluta i la deslegitimació inapel·lable de l’adversari; la negativa recalcitrant a practicar qualsevol mena d’autocrítica i l’ús de l’amenaça com a moneda corrent en l’àmbit de la cosa pública, tot plegat, està tenint un efecte pervers i perillós alhora entre la ciutadania atenta a la vida política espanyola. Les posicions cada vegada estan més polaritzades.

Costa de creure que la qüestió catalana haja arribat on ha arribat, però és encara més dur haver de coincidir amb aquells que anuncien, pessimistes, que allò pitjor encara està per arribar, i que el mes de setembre va a ser droga dura. Per no parlar d’octubre, de novembre... La situació és greu, el model d’Estat està en qüestió i els màxims responsables polítics no es treuen la pasta dels dits –ni saben ni volen- i prefereixen no plantar-li cara al problema.

Fa mesos que vivim un crescendo de desafiaments i d’amenaces entre el govern català i el central. Qualsevol cosa s’ha fet des de les dues bandes tret de política, entenent per tal el diàleg, la negociació i, en el seu cas, el pacte. Els ponts fa temps que van ser dinamitats, no n’hi ha interlocutors amb capacitat per despenjar el telèfon o per convocar una reunió que permeta alleugerir la tensió que va acumulant-se com una borsa de grisú en el pou d’una mina de carbó.

Per suposat que no parle de les raons dels uns ni dels altres. Del que parle és d’allò que sembla un paorós abandonament de responsabilitats per part dels qui la ciutadania ha triat per governar. És impossible no concloure que els independentistes catalans han decidit desafiar al govern central pensant en una pròxima convocatòria electoral en la que rendibilitzar eixe combat, mentre que el govern de Rajoy està convençut d’aconseguir el mateix agitant la bandera de la unitat d’Espanya front als que la qüestionen.

Quan algú podia pensar que el clima de tensió ja era insuportable, ocorregué l’atemptat de Barcelona. Aleshores vam poder comprovar què, efectivament, per malament que estiga una situació sempre és susceptible d’empitjorar.

No tinc la menor capacitat per a avaluar si l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra ha sigut excel·lent o ha evidenciat errors d’importància. Ni la tinc per a valorar si la resta de les forces de seguretat de l’Estat, des de la Guàrdia Civil al CNI, han fet el que tocava bé, mal o regular. Tanmateix, com a ciutadà tinc el dret de dir que em sembla que molt, massa, del que hem vist, llegit i escoltat després la massacre barcelonina ha sigut i és deplorable, indigne i impropi d’un Estat de l’Europa occidental.

Quan una situació política es polaritza fins a estar a punt desbocar-se, quan l’escenari es torna binari i els actors principals apareixen com a irreconciliables, es redueix dràsticament la franja intermèdia en la que habiten aquells que no accepten una realitat en blanc i negre, els que són sensibles a la gama de grisos. És per això què eixa terra dels que no tenen les certeses fossilitzades està definitivament amenaçada pels uns i pels altres, i tots dos contendents els empenten a triar un bàndol de forma clara, a definir-se: amb mi o en contra meua. Ara per ara, si les coses van com van, és versemblant que en algun moment els de la franja hauran de prendre partit o acceptar que seran designats com a traïdors pels blancs o pels negres. Mentrimentres, la situació es complica com més va més, i l’aire és cada cop més irrespirable.

L’atur i la corrupció continuen sent, segons el CIS, els principals problemes detectats entre la ciutadania. Però, durant l’estiu l’un i l’altra han quedat sepultats pel soroll dels desafiaments i les amenaces de la situació catalana. Sembla que no tenim un problema amb el tipus de llocs de treball de qualitat ínfima que està creant-se, ni amb la devaluació via salarial, ni amb el desviament de diners públics a butxaques privades, ni amb l’amenaça del terrorisme fanàtic, ni amb la violència contra les dones, ni amb el drama de la immigració, ni amb la pèrdua irreparable de rellevància d’Europa en el món, ni tan sols amb el canvi climàtic que ja no és una amenaça sinó una evidència. N’hi ha, està clar, a qui ja li va bé que la situació catalana reba exclusivament el focus de l’atenció de la ciutadania.

És a dir, que els actuals governants prefereixen continuar amb el roda i volta que consideren els donarà més rèdits electorals a curt termini; tot és pur tacticisme, política menuda, cosa de negociants de diners fàcils. Cadascú mira exclusivament pels seus interessos. Ara, tots parlen de l’1 d’octubre, com si eixe dia el problema es resoldrà en benefici dels unionistes o dels independentistes. No serà així, i passe el que passe eixe dia en els següents caldrà actuar i prendre decisions; això sí, amb més pressió cada vegada.

Malament pinta el curs que acabem d’encetar. Caldrà estar preparats perquè ens queden molts ensurts que passar durant aquesta nova etapa.