Vistas de página en total

lunes, 19 de agosto de 2019

Cròniques d'estiu 4: Salvini, un indesitjable com a símptoma.


El ministre italià és un personatge al qual se li poden adjudicar una llarga llista d’adjectius qualificatius, i tots ells negatius i dolents, adjectius que una persona com vostè i com jo rebríem com a insults inacceptables que ens feririen en l’ànima. Doncs bé, este cavaller, contràriament, es felicita per les acusacions de ser un home insensible davant el dolor insondable dels refugiats de l’Open Arms en particular, i dels migrant que fugen de la guerra, la fam i la tortura en general. Fa alardó d’eixa insensibilitat, i lluny de penedir-se el que fa és exhibir-se per tot arreu com un polític que no dóna un pas arrere, un servidor públic que resisteix les desqualificacions i les pressions que li arriben quant al drama dels homes i les dones que estan patint la desesperació més absoluta.

Matteo Salvini és el líder d’un partit d’extrema dreta, i és el ministre de l’interior. Però doblega no sols el president del seu govern i el president de la República italiana, sinó que li gira la mà a la Justícia del seu país i bufeteja a mitja Itàlia amb xuleria prepotent de mató de poca monta. Per interessos personals i partidaris, Matteo Salvini ha decidit fer-li un pols a l'Estat italià i a la ciutadania d'aquell país, i és possible que el guanye. Seria, a no dubtar-ho, terrible que vencés.

Però, el problema no és Salvini, i convindria no enganyar-se. Salvini, mal que li pese, no és més que un símptoma.

El vertader i dramàtic problema és la inoperància de la Unió Europea; és la incapacitat de bona part dels dirigents polítics dels països que la formen; és la insensibilitat d’una altra part d’ells o la sintonia que un tercer grup pot tindre amb Salvini. Però, encara n’hi ha un altre problema més gros: som nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes d’esta Europa perduda i sense rumb que som incapaços d’assumir la nostra responsabilitat d’éssers humans front al drama, el dolor i l’angoixa d’altres éssers humans que estan sent torturats en les mateixes aigües en les que nosaltres estem prenent el bany o davant les quals estem asseguts a un xiringuito amb una cervesa gelada a les mans.

El problema no és Salvini, doncs. El problema som nosaltres, que no sabem què fer; que no fem res. Almenys, un servidor ni sap què fer, ni fa res concret per ajudar estes persones desemparades a les que cap mandatari vol atendre de forma efectiva més enllà de la pura conjuntura. L'única cosa que se m'ocorre és escriure estes quatre línies avergonyides I, francament, això i res em semblen el mateix.

1 comentario:

Unknown dijo...

ÚSENSE COMENTARIOS JOAN