El dia 24. Ni cianur ni cicuta, orxata o granissat de llima.

 

Va arribar el 23J i vam viure una jornada intensa. Els resultats de primera hora -al tomb de les vuit, en tancar els col·legis- van induir a alguns, entre els més compromesos de l’esquerra, a plantejar-se si seria millor el cianur o la cicuta.

Ara, quan no han passat ni vint-i-quatre hores de la finalització del recompte i del repartiment d’escons, sabem que el Govern de coalició, capitanejat per Pedro Sánchez amb Yolanda Díaz com a segona de bord, va superar l’assalt de PP i VOX que pretenien la derogació (significara el que això significara) de Pedro Sánchez. Per il·legítim i per vulnerar bona part dels articles del Codi Penal.

Les forces que fa mesos anunciaven amb fanfàrries jurídiques, econòmiques i mediàtiques l’arribada de l’Anti-Crist si Sánchez no era expulsat de La Moncloa havien fracassat. El Maligne, havien anunciat, vindria acompanyat a més a més per unes plagues que deixarien les d’Egipte en una broma. Ho vam saber cap a les deu i mitja.

Feijóo, eixe buròcrata gris que falla més que una escopeta de fira, i el seu escuder, Abascal, que no sap més que enllaçar una arenga amb una altra, havien aconseguit espantar a molts dels que tenim l’esquerra com a la nostra terra natal.

Molts ho negaran. No ni poc, i tant que sí; direm altres. Amenaçaven a tort i dret en posar el millor de cada casa en el govern que eixiria de les urnes. Allò dels toreros al front de la cultura, o els anti-demòcrates confessos com presidents de parlaments autonòmics anava a ser un joc d’infants comparat amb el que anava a passar a la Villa y Corte i en el Regne d’Espanya. Fins el Borbó emèrit anava a tornar.  

Feijóo havia afirmat que 2 per 10 n’eren 22, que Huelva està en la Mediterrània o que el seu amic Marcial era traficant de droga legal però no de les altres; tot amb tot, donava la victòria per segura. Encara més, es veia com l’Aznar de la segona legislatura, sense necessitat de parlar en la intimitat cap dialecte de paletos.

Abascal, que sempre te el parar d’un legionari en formació de revista, la qual cosa no deixa de tindre mèrit en un patriota que va escaquejar-se de la mili, anunciava a ple pulmó que s’havien acabat les tonteries en i amb Catalunya.

Doncs s’han quedat amb un pam de nassos. Els dos.

Veure les imatges del famós balcó del carrer madrileny de Gènova, o les de la seu de VOX, ens va fer goig a molts, la veritat. Havien guanyat, si; però, els balls, la música, les rialles i les abraçades les trobarem en la pantalla del televisor quan els realitzadors van punxar el senyal del carrer Ferraz o el de la seu de Sumar. Havien guanyat, si, però no va ser cap tsunami. Ni tsunami ni cicló ni borrasca, perquè ara n’hi ha la possibilitat de reeditar un govern com el que anomenarem “d’investidura”.

Ja en parlarem d’això que ningú diu ni imagina que resulte fàcil.

Però, ara per ara, el 24 de juliol continuem en 2023, no hem tornat a 1975 i, en conseqüència podem triar entre orxata o granissat de llima. Res de cicuta o cianur.

Tal vegada va ser el propi Feijóo qui va pensar en què prendre-se’n quan va ser interromput en el seu discurs de guanyador fracassat en escoltar com la mutxatxada pepera cridava amb passió allò d’A-yu-so, A-yu-so, A-yu-so, mentre l’al·ludida no sabia quina cara posar i s'encongia d'esquenes.

Ja és humiliació, eh!