Rellotges, periodistes i relats que s'ensorren

 

Torna hui Cervera a Mazón, en la columna dominical de Levante-EMV, i és d'agrair. Sí, és d'agrair perquè és necessari que persones respectades com ell, respectades i compromeses amb la veritat des de les pàgines dels diaris, ens recorden sovint que el Molt Indigne President continua mentint i mentint i tornant a mentir sobre què i com va fer i va estar aquella trista i tràgica vesprada del 29 d'octubre de 2024.

En cap moment he escrit sobre la periodista que va tindre la mala sort d'haver quedat a dinar amb Mazón aquell dia al Ventorro dels nostres pecats. Ni sé ni m'importa la relació personal o professional que la periodista poguera o puga tindre amb el polític. El que passe entre dos persones adultes amb acord entre elles no és cosa meua.

Però és que ara, quasi un any després, la periodista s'ha despatxat amb una carta oberta en la que posa en solfa la que, després de dir que si sí, que si no, que si a una hora, que si a una altra, que si comunicat, que si incomunicat, etc., etc., era la darrera versió de Mazón.

Ara, tants mesos després, la senyora en qüestió diu dues coses: Mazón va atendre el telèfon durant tot el temps que durà el dinar i, segona, que van eixir del Ventorro passades les 18.30, quasi les 18.45. S'ha ensorrat així el relat del polític i, com a reacció en cadena, el del Consell de la GVA i el del propi Partit Popular espanyol, el de Feijóo.

Després de la carta de Vilaplana, TVE ha difundit unes imatges gravades al CECOPI aquella vesprada infausta. Ah mare!

Resulta que no sols s'ha ensorrat la línia de defensa de la consellera Pradas, que espanta per la seua frivolitat de confessar que no li abellia cridar a la Confederació del Xúquer, sinó que resulta feridorament evident que allò del CECOPI va ser un desastre rere desastre, i que estàvem (no sé ara) en mans de persones tan incompetents per a fer front a la tragèdia.

El president, de dinarot i sobretaula de les que fan època; la responsable de les emergències que ni donava ni prenia i només feia el que li abellia; i la consellera Camarero, responsable de les residències de majors, de festorra amb uns empresaris de nosequè mentre homes i dones se li ofegaven a l'Horta Sud.

De rellotges va la columna de Cervera. Sí, però també de ràbia, de dolor, d'espant, i da fàstic. No sé si ells i elles poden dormir i descansar per les nits. Ho dubte molt.

Ara recorde Campanades a morts, que cantava Lluís Llach, i deia "que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies". Si més no mentre no paguen pel que van fer i pel que no van fer aquella tràgica vesprada.

Inici de resposta davant el genocidi: seguiu els diners.

 

Cervera escriu hui sobre Gaza, a Levante-EMV. Hem fet ja un costum que ell escriu cada diumenge i jo faig uns comentaris a la seua peça. N’hi ha dies que és més fàcil que altres, però n’hi ha alguns en els que em resulta quasi impossible. Els pitjors són aquells en els que a l’hora d’escriure el comentari dubte entre escriure des de la raó o des de la ràbia, des de la reflexió o des dels sentits.

Si intente fer el comentari al text d’Alfons de hui des de la reflexió i els arguments, he de posar damunt la taula, com una mena de peces d’un puzle, paraules com ara Genocidi, Holocaust, Trump, Netanyahu, Europa, ciclistes, terrorisme, xiquets, horror, Europa, impotència... Impossible construir un text breu amb eixos ingredients.

Però la dificultat no rau exclusivament en el tema de l’extensió del text que hauria de redactar. És que em resulta d’extrema dificultat enfrontar-me a eixe tema, el del genocidi en Palestina, amb voluntat analítica.

Ho vaig intentar al principi, a finals d’octubre de 2023. Vaig fer un article al diari infoLibre, i el vaig titular 157 niños asesinados al día. En aquell text, publicat tan sols tres setmanes després de l’atemptat de Hamas, escrivia que ja havien mort 3.402 xiquets i xiquetes, i afegia “Un sencillo cálculo aritmético nos dice que han muerto más de 1.100 niños y niñas a la semana; es decir 157 seres absolutamente inocentes al día”.

Ho torne a intentar ara; ara que estem a la vora del segon aniversari de l'inici de la massacre. Però, ¿per on començar quan tenim ja 64.000 víctimes mortals, 20.000 de les quals com a mínim són infants? Això en morts comptabilitzats, deixem de costat no sols els ferits, els amputats i els que per la malnutrició patiran les seqüeles del conflicte durant allò que el reste de vida. No parlem dels cadàvers que n’hi ha sota els edificis ensorrats o els desapareguts. Que puc dir?

Doncs, mira per on, sols en venen al cap preguntes. Com és que Xina o Rússia no diuen ni pruna del que està fent Israel, del genocidi que recorda l’Holocaust? Com és que la Unió Europea és còmplice, i que nosaltres els europeus, a la nostra escala particular, som còmplices de la carnisseria? Com és que Aràbia Saudita, Egipte, Jordània, Iran, Qatar, etc. han abandonat els palestins per acció o per omissió? Per què ningú, entre els governants del planeta, democràtics o autoritaris, no tenen la menor estima ni es preocupen per la massacre que Netanyahu i els seu exèrcit està perpetrant a Palestina?

Un inici de resposta vindria, pense, d’allò de “Follow the Money”. Sí, com conten que va dir Gola profunda al Watergate. Crec que per ahí hauríem de començar a buscar les respostes, seguint als diners.