Després del 23J: la realitat és molt tossuda, però cal afrontar-la.

 

Aquesta peça va ser publicada ahir al diari Infolibre, en castellà. 

Després de les eleccions del diumenge 23 de juliol, després d'haver fet el recompte del vot de l'estranger, convé anotar algunes coses.

1.    Com és de rellevant Catalunya pel que fa al seu pes efectiu en la política espanyola. Els 13 escons de diferència que el PSC-PSOE treu d'avantatge al PP (19 davant de 6) són radicalment determinants pel que fa a impedir que la dreta radicalitzada de Feijóo i l'extrema dreta d'Abascal governen en un futur pròxim a Espanya .

 2.    El bloc de dretes (PP-VOX) obté 170 escons (137 del PP + 33 de VOX; 171 si hi sumem el d'UPN; o 172 si afegim l'hipotètic de Coalició Canària, que ha cobrat importància després del CERA), mentre que el bloc de l'actual Govern de coalició en suma 152 (121 del PSOE + 31 de Sumar).

 3.    El conjunt dels 28 escons restants (que són el 8% dels diputats) està format per set partits. Ordenats pel nombre de vots obtinguts són ERC, Junts per Catalunya, EH-Bildu, PNB, BNG, UPN i C. Canària. Cal no oblidar que aquests 28 diputats, que són el 8% de la Cambra, tenen darrere 1.76 milions de vots, és a dir, el 7.11 dels vots comptabilitzats. Vots tan vàlids, democràtics i legítims com els de la resta dels electors.

 4.    El bloc de dretes, si hi afegim UPN i C. Canaria, suma 11,28 milions de vots.

 5.    Un possible bloc de progrés, com el de l'actual Govern de coalició liderat per Pedro Sánchez, n’ha obtingut 11.65 milions de suports. Si al PSOE i Sumar hi afegim les forces d'esquerra (ERC, AH-Bildu. BNG), la xifra de votants puja fins als 11.65 milions.

 6.    Si a aquest bloc els sumem els de les dues formacions nacionalistes conservadores (Junts per Catalunya i el PNB, que ha estat clau durant la legislatura passada i que en cap cas no s'alinearà amb les dretes espanyoles) el nombre de vots obtinguts puja a 12.3 milions .

 Una primera conclusió en clau binària del 23J: les forces progressistes, centrals i perifèriques sumen un milió més de votants que les conservadores i reaccionàries d'Espanya.

 Algunes dades globals d’Espanya.

1.    El PSOE ha guanyat el PP a Catalunya, Euskadi i Navarra, on ha tret 16 escons d'avantatge (13 a Catalunya i 3 a Euskadi). A Navarra, cal dir que UPN ha obtingut un diputat, però EH-Bildu un altre, cosa que fa que la majoria siga finalment de progrés.

 2.    PSOE i PP han empatat en escons a les Canàries, Cantàbria, Extremadura, les Balears i La Rioja.

 3.    A Cantàbria i Extremadura, VOX ha tret 1 escó i Sumar no ha aconseguit representació, cosa que fa que a les dues regions guanye el bloc de dretes. També a Múrcia, on PP i VOX sumen 5, i PSOE i Sumar, 4.

 4.    Les dretes han guanyat a Madrid (20 a 17), el País Valencià (18 a 15), Andalusia (31 a 30), Galícia (15 a 9), Castella-la Manxa (10 a 8), Castella i Lleó (18 a 13) ), Aragó (8 a 5), Astúries (4 a 3) i Múrcia (6 a 4).

 Una segona conclusió, en dues parts:

a)    Ni Madrid ni Andalusia, ni tan sols les Castelles, han votat aclaparadorament les dretes, com sovint pronosticaven els mitjans interessats, sempre conservadors o directament manipuladors a favor dels interessos del PP i VOX. Aquells que repetien incansables que a tot Espanya hi havia un clam: “derogar Sánchez”. La màxima diferència la trobem a Galícia i són 6 escons, i segueix Castella i Lleó amb 5.

 b)   Incomparables amb els 26 a 8 de Catalunya (19+7 del PSC i Sumar i 6+2 del PP i VOX).

 Algunes dades sobre Catalunya.

1.    El PSC-PSOE ha estat, amb diferència, la força política guanyadora, amb un 34,49%, més de 1,2 milions de vots i 19 escons. La segona força en votants va ser la representació catalana de Sumar, amb un 14,03%, 493 mil vots i 7 escons. Entre les dues formacions polítiques van sumar gairebé 1.7 milions de vots.

 2.    En 7 escons han empatat amb Sumar ERC i Junts. Els de Junqueras van assolir el 13.16 per cent, que són 462 mil vots; mentre que els de Puigdemont van rebre poc més de 390 mil vots, l'11.16 del total.

 3.    Això significa que els dos partits programàticament independentistes (la CUP ha quedat fora) sumen gairebé el 25 per cent dels vots emesos, arribant als 850 mil. És a dir, que entre les dues organitzacions han obtingut el suport del 24,32% dels votants: menys d'una quarta part del total.

 4.    Les dretes espanyolistes catalanes van treure 6 escons en el cas del PP (460 mil vots) i 2 els de VOX (amb 270 mil vots), 730 mil vots en total, el 21 per cent.

 5.    El 23J ha ofert a Catalunya un resultat clar: un quart escàs dels vots per als independentistes, un altre quart encara més escàs per a les dretes espanyolistes i una meitat curta (48.5) per a l'esquerra catalana no independentista.

 6.    L'espanyolisme ranci i agressiu del PP i de VOX s'ha vist, doncs, àmpliament superat per la resta de formacions polítiques, tant individualment com formant un bloc.

 Conclusions finals.

    a)    L'empenta aclaparadora de les dretes de què parlaven les enquestes ha estat frenada contundentment a l'Ebre, encara que també cal tenir en compte que les esquerres (PSOE i Sumar) han resistit molt millor del que estava previst a Andalusia, i fins i tot a Madrid.

 b)   Aconseguir governar Espanya amenaçant i espantant els electors catalans és una missió gairebé impossible. Si el PP i VOX hagueren arribat als 176 escons, però amb els mateixos resultats a Catalunya ia Euskadi, què farien exactament des de La Moncloa? Imaginar-ho tan sols espanta, i no només a la majoria dels electors catalans i bascos.

     c)    L'independentisme català, alhora, hauria de fer balanç de la seua força real. Més enllà de les legítimes aspiracions sobiranistes, resulta impensable que puguen arribar a materialitzar-les amb tres quartes parts dels electors catalans en contra.

     d)   La realitat és molt tossuda a la política espanyola.

        e)   L'Espanya uniforme i unitarista de què parlen sempre les dretes no existeix.

         f)    La Catalunya uniforme i separatista tampoc no existeix.

         g)    Espanya és un Estat plurinacional, agrade o no, i la normalització democràtica passa per reconèixer-ho. I això s'ha d'entendre a Salamanca, a Múrcia, a Sevilla o a Madrid. De la mateixa manera que convé comprometre com més forces partidàries millor en les responsabilitats de govern de l'Estat des del Parlament, com ha passat la legislatura anterior.

       h)   Davant d'un escenari tan complicat en l'àmbit polític com el resultant del 23J passat, l'únic que es pot fer es diu política. I política, en democràcia, implica negociar i pactar entre contraris, defensant amb honestedat i contundència les conviccions i el programa de cada actor polític, acceptant d'entrada que hi ha un terreny de joc i unes regles, i assumint que cap negociador no podrà obtenir una victòria completa.

      i)   Això té poca discussió excepte per als partidaris del “quant que pitjor, millor”, que haver-hi, n'hi ha .

         j)    Pel que fa a la resta dels actors partidaris, que són la immensa majoria, convindria que tinguren a bé considerar tres coses: 1) que en cap negociació pots exigir el que l'altra part no pot donar-te; 2) que allò que s'ha de pactar no han de ser [només] els interessos dels negociadors, sinó els de la immensa majoria de la gent; la que els ha triat, precisament, per atendre i resoldre els seus problemes més peremptoris; i, 3) que val més un mal acord que un bon plet.

Romandrem atents a l'evolució del procés de constitució del nou govern.