La crisi i la pluja a Macondo

Al Macondo garciamarquiano va ploure durant quatre anys, onze mesos i dos dies. Va ploure fins que els homes tenien la pell "verde de alga". Alguna cosa així sembla que ens va a passar amb la crisi. Són ja unes quantes les ocasions en les que semblava, anunciaven, que anava a escampar; però, tot seguit una manta de pluja interminable continua caiguent sobre nosaltres. 

Poca cosa efectiva estem fent contra aquest diluvi bíblic que patim. Retallades, estrenyades de cinturó, càrregues com més va més oneroses, destrucció de llocs de treball, tancament d'empreses, reduccions salarials, increments de jornada laboral, interins despatxats, retardament de l'edat de jubilació, escanyament dels serveis públics i... plou, i plou, i plou. Com a Macondo. 

Què podem fer contra aquesta pluja que no porta traça de parar? Cada cop l'activitat econòmica és menor, la qual cosa fa que la recaptació fiscal minve. Amb menys recursos propis, fan falta més recursos aliens, la qual cosa ens obliga a elevar els tipus per a fer-nos atractius per als inversors. Aquests desconfien de que paguem i ens demanen interessos més elevats. Cada cop, per tant, hem de dedicar més recursos a atendre les exigències financeres d'aquest endeutament, per a la qual cosa hem de tornar a ajustar la despesa, i així de retallada en retallada fins a la desfeta, fins a la fallida, final. 

El govern espanyol és impotent, amb o sense l'impost sobre el patrimoni que ha dividit al propi Executiu i al Partit Socialista. La dreta que vindrà serà igual d'impotent, però ho serà sense complexos per a jibaritzar l'Estat de Benestar, per a "externalitzar" els serveis públics bàsics. Per a carregar definitivament contra l'escola i la sanitat pública, tot convertint-la en un remake de l'antiga Beneficència per als pobres. Els que no ho siguen, de pobres, que es contracten amb les sanites, les adesles i demés empreses, o que matriculen els fills en col.legis privats o concertats, on no hauran de compartir aula amb la xusma immigrant, ni patir la dictadura lingüística dels separatistes de sempre.

Felipe González (com és que Zapatero va ser el succesor?) diu que el dol veure el partit amb els braços caiguts. Tot fa pensar que ja tenen la pell "verde de alga". Potser des de l'esquerra estem tots recitant el monòleg "Isabel viendo llover en Macondo": "En la expresión de los hombres, en la misma diligencia con que trabajaban se advertía la crueldad de la frustrada rebeldía, de la forzosa y humillante inferioridad bajo la lluvia. Yo me movía sin dirección, sin voluntad. Me sentía convertida en una pradera desolada, sembrada de algas y líquenes, de hongos viscosos y blandos, fecunda por la repugnante flora de la humedad y de las tinieblas. Yo estaba en la sala contemplando el desierto espectáculo de los muebles amontonados cuando oí la voz de mi madrastra en el cuarto advirtiéndome que podía contraer una pulmonía. Solo entonces caí en la cuenta de que el agua me daba en los tobillos, de que la casa estaba inundada, cubierto el piso por una gruesa superficie de agua viscosa y muerta".

I què farem mentre no deixa de ploure?