En matèria futbolística, els nostres majors ens van inculcar, crec que sense proposar-se-ho, --que aquestes coses i altres més series eren abans més senzilles i s'entenien com naturals en les relacions entre els xiquets i els adults--, ens van inculcar, deia, l'adscripció a l'equip. Encara recorde, i fa ja més de quaranta anys, quan al tio Vicentico --qui contrapesava la tebiesa futbolística de mon pare- no se li podia parlar alguns diumenges a la nit, en els que ni tan sols sopava, "perqué hi ha perdut el València", que informava amb naturalitat i sense sorpresa la tia.
En adults ens convertirem els xiquets, i vam ser pares, i trobarem en el futbol un escenari de complicitat amb els nostres fills, un espai privat en paradoxal companyia de milers de persones, una identificació amb coses nostres, una identificació, una altra vegada, amb la samarreta, amb l'escut. Vam tornar a celebrar els triomfs i, quasi com feia el tio Vicent, a remugar-nos les derrotes.
El futbol, en el nostre cas Mestalla i el València CF, ha significat compartir un poc més que una diversió. Perquè és un espectacle-esportiu-emotiu és pel que han sorgit les referències que ja seran vitals i vitalícies per a nosaltres. I el futbol ha sigut això i més, i ho ha sigut perquè ens proporciona il·lusió. Coincidisc amb Johan Cruyff en l'enunciat d'un dels seus axiomes: "la il·lusió és bàsica en general, però sobretot en el futbol". Hem tingut, i tenim, il·lusió d'anar a Mestalla, de gaudir amb un bon partit que, clar, acaba amb la victòria del València. Ens abracem amb el gol, ens admirem de la qualitat dels els nostres, del senzill que tot pareix quan les coses ixen bé, exterioritzem la nostra alegria i el nostre enuig, conversem amb alguns doctes veïns de localitat amb els qui fa anys coincidim partit rere partit. Aplaudim compassadament, cantem la consigna de suport o l'estrofa de l'himne del club, i estem convençuts, convençuts, que ajudem a la victòria. Ells corren, suen, cauen, xuten, lluiten, marquen el gol, però nosaltres som "l'afició", la millor segons conten els que entenen, "l'afició d'un València campió". El futbol és un espai de sociabilitat en el qual ens sentim bé malgrat la seua extraordinària heterogeneïtat política, cultural i fins i tot estètica.
Hi ha, no obstant això, una creu. Un perill que amenaça, un enemic que aguaita. I no és un altre que la violència. La violència és, --experiències tenim en altres latituds--, un perill cert que, de no atallar-ho, podria acabar amb el futbol tal com ho entenem i ho gaudim. L'espectacle-esportiu-emotiu no pot convertir-se en un exercici de risc. Si els pares senten por d'acudir amb els seus fills, si les joves parelles temen per la seua seguretat, el futbol morirà tal com ho gaudim i l'estadi es convertirà, potser, en un espai en què es dirimiran altres contenciosos socials.
Pel que fa al futbol d'elit, al de la Primera Divisió i els campionats internacionals, cal diferenciar la violència individual, la col·lectiva i aquella que utilitza el futbol com a via de canalització de problemes socials d'origen divers. Evidentment la que més ens afecta és la violència que hem anomenat col·lectiva, és a dir la que es promou, s'incita o es practica en grup. I en ella podem diferenciar el que diríem incident ocasional del que qualificaríem com a disturbi premeditat. I encara entre aquests cabria una última fractura: els promoguts per la clàssica penya ultra i el que respon a l'acció de grups polítics de matriu violenta.
L'últim plànol vindria donat pel que podem anomenar violència implícita, i a ella podem atendre si subdividim en tres fonts o procedències diferenciades com són: a) aquella que es produeix en els o des dels despatxos, generalment com una forma d'exportació dels problemes interns: la gastada proposta del boc expiatori o l'enemic exterior; b) un segon origen que és el relatiu a la violència que es genera en, o des de, els mitjans de comunicació, i això fonamentalment pel desig d'incrementar la venda del producte informatiu, ja siga premsa, ràdio o televisió; i finalment, c) una última font que cal relacionar amb els propis futbolistes i el seu desig bé de calfar l'ambient, bé de disfressar insuficiències, errors o dèficits en el rendiment esperat, siga aquest individual o del conjunt de l'equip.
Tornem ara a la realitat concreta, després el crescendo de violència que ens ha provocat els partits entre el Madrid i el Barça. Més enllà del que he escrit al paràgraf anterior, és possible que el Real Madrid haja tolerat que es penjara, entre altres moltes, aquella pancarta que deia “Mou, tu dedo nos señala el camino”?
El senyor Pérez s'ha tornat boig o ha perdut el control? Allò que en diuen "el madridisme", ha perdut el seny? Aquesta pancarta no incita clarament a la violència? Actuarà d'ofici l'autoritat competent? Ara que tenen el camí marcat, què han de fer els ultres madridistes? Matar algú del Barça i rentar així l'honor per tanta ofensa?
Ja ho va dir Guardiola: [si no desactivem aquesta situació] prendrem mal!
No hay comentarios:
Publicar un comentario