Poc podem fer amb els banquers, fem alguna cosa amb els polítics

Massa dies sense escriure a aquest mur virtual, asfixiat per les obligacions i colpit per la crisi que no cesa, impertèrrita, sòlida; i encara més, acovardit per la incompetència i per la poca vergonya dels qui governen arreu Europa (de més enllà, què podem dir?), que ens enganyen com a borregos (Iñaki Gabilondo dixit). Avui, a El País,  un article del meu amic Ignacio Carrión, mestre del periodisme incòmode, em treu de la boira i del fàstic i m'encoratja a escriure unes ratlles. 

Parla Ignació avui d'on estem i de com estem, a propòsit de la realitat econòmica, i cita Almudena Grandes, Manolo Vázquez Montalbán (com el trobe a faltar, en la seua lucidesa, després de tants anys!), per parlar de bancs, de banquers, del capitalisme, del socialisme democràtic, dels globalitzadors i els globalitzats i de diverses coses més amb les quals coincidisc. Rememora Carrión un article de fa una dècada en el que Vàzquez Montalbán contava la visita d'Oskar Lafontaine, qui va ser líder per un dia de la socialdemocràcia alemanya. Montalbán va escriure que “Oskar Lafontaine consiguió transmitirnos la evidencia de que el socialismo democrático puede seguir siendo una pasión útil si se enfrenta a lo que repetidamente llamó capitalismo feroz o capitalismo asilvestrado". Fa molt de temps, ai!, que això no és així. 

La socialdemocràcia fa temps que va seure a la taula dels poderosos, tot creguent-se que era un convidat important, que hi havia finalment assolit la modernitat plena. No era així, no és així. Aviat va oblidar els vells principis, tot creguent que no n'eren més que anacronismes d'un passat en blanc i negre. Va oblidar, tal i com Toni Judt explicava no fa molt, que la socialdemocràcia ve ser sempre una política híbrida; una proposta que barrejava el somni socialista d'una utopia poscapitalista amb la convicció pragmàtica de la necessitat de viure i treballar a un món capitalista que, objectivament, no estava en fase terminal ni pareguda. 

Eixe capitalisme a hores d'ara no és sols ferotge i asilvestrat, és cruel i depredador com una maledicció bíblica, però el socialisme democràtic és incapaç de fer-li front, és incapaç de propiciar aquell sistema que, tal i com el describia Beatrice Webb, consistia en educació pública, provisió pública de serveis sanitaris i assegurança mèdica, parcs i camps de joc públics, atenció col.lectiva per als ancians, els malalts, els aturats... Afegiria jo ara que eixe socialisme ha de tindre al front homes i dones capacitats, treballadors i honestos. Persones honrades i convençudes que és necessari --i gratificant-- treballar mancomunadament, conjuntament, pel bé de tots, per una societat més justa i més lliure. 

El pesimisme lúcid d'Ignacio Carrión li fa escriure "Los banqueros, aquí y fuera de aquí, anteponen su negocio a cualquier consideración política y social. Con tal de que no nos roben -que todo puede llegar- nos conformamos. Y sospechamos que ya es tarde para que ningún político decente les plante cara". Lamente molt haver de coincidir. No obstant, no vull resignar-me.

Amb els banquers poc podem fer, Ignacio, però amb els polítics sí que hauríem de fer alguna cosa. Com a mínim apartar amb contundència els inútils i els deshonestos.