Salut i República

Aquest matí, una llarga comitiva de cotxes, no sé, potser trenta, quaranta... més, circul.lava entre Sagunt i el Port. Tots portaven banderes republicanes desplegades. Alguns, a més, banderes d'Esquerra Unida i del PCPV. La majoria aclaparadora, no obstant, n'eren tricolors al vent. He estat, -mentre passaven per davant del meu cotxe-,  bona estona saludant-los, aplaudint-los i aixecant el puny (tant de temps sense fer-ho!). Ells, els dels cotxes, fèien sonar els clàxons, i responien amb punys i somriures de complicitat els meus gestos. Han estat uns minuts emocionants, alegres, festius.
Per què serà que, tants anys després, la bandera tricolor és el nexe més important, més fort, més ferm que tinc amb Espanya? No és un lligam racional, és purament emotiu, sentimental.  És clar que políticament parlant no puc ser altra cosa que republicà (i no sols perquè la monarquia es un anacronisme inclús a Suècia o Gran Bretanya; sinó perque a Espanya té una procedència indigna, més enllà del 23F, que la lliga a la Dictadura). La República, la tricolor, l'Himne de Riego, m'emocionen perquè em connecten amb la meua història, amb la de la meua familia, amb la de tots aquells que van donar la vida per fer d'Espanya un país més modern, més just, més habitable. I no ho van aconseguir.
Ara, tanmateix, vuit dècades després, és una evidència que l'ideal de la República és, segurament, el més honorable que habita entre nosaltres.
Per això, vuitanta i un any després d'aquell gloriós 14 d'abril encara repetisc amb orgull allò que van enunciar els meus majors: Salut i República!