Ha d'haver --o haurem de crear-lo entre molts-- un espai ample per a les diverses opinions, també per a les que proposen concòrdia, que ens permeta anar més enllà de triar entre l'Opció A i l'Opció B. Tant i més quan sembla que l'Opció A és continuar ignorant els problemes de convivència entre Espanya i Catalunya i espanyolitzar (?) els xiquets catalans; i l'Opció B és ens anem després de valorar tot el que guanyarem, però sense fer el balanç previ dels costos i pèrdues d'eixos guanys.
Sobre la situació, sostinc dues idees que em semblen evidències: 1) que als espanyols canònics (entenent per tals als qui dicten, sentencien, el que és i el que no és Espanya), no els agrada l'Espanya real, la que és plural, diversa i diferenciada, els hi agrade o no; 2) que (siguen de dretes o d'esquerres) mai han entés que no es pot obligar a ningú a sentir; es pot obligar a ser, però se sent o no se sent, o se sent de diferents formes. Ser espanyols és un fet, si més no perquè ho diu el passaport; ara sentir, hi ha moltes maneres de sentir-se amb eixe passaport a la butxaca. Aquestes dues idees se sintetitzen en una: els espanyols canònics segueixen sense entedre res del que està passant des de fa dècades. I que conste que em referisc als que actuen de bona fe. Dels altres, dels que sintonitzen amb Wert i la voluntat d'homogentizar per decret allò que és heterogeni, d'aquests ni m'ocupe. Aquests són espanyols anacrònics, d'aquells de sostenella y no enmendalla y donde no llegamos con la mano llegamos con la espada.
A tomb del debat, La Vanguardia ha preguntat a diverses persones del món de la cultura catalana el seu parer respecte una hipotètica independència del Principat. Dues de les respostes que més m'han interessat són les de Borja de Riquer i Rosa Regàs, dos ciutadans als que conec personalment i admire. Les còpie a continuació amb la intenció de col.laborar modestament a trobar preguntes i trobar respostes sobre com dibuixar un escenari distint, que no siga en blanc i negre.
BORJA DE RIQUER
Historiador
"Hemos llegado a un callejón sin salida"
Cuando el Estado de las autonomías se convierte en obsoleto, no se reforma y se interpreta de forma restrictiva la Constitución, se recorta el Estatut y el gobierno español no quiere negociar un nuevo sistema de financiación para Catalunya, es que hemos llegado a un callejón sin salida. El inmovilismo de los gobiernos y de los partidos españoles ha provocado la reacción catalana. ¿Qué demócrata se puede oponer si la mayoría de los catalanes así lo quiere? Cuando las constituciones no se adaptan a las nuevas circunstancias, o bien se cambian radicalmente o nos vamos a otro marco legal. Así es la historia.
ROSA REGÀS
Ex directora de la Biblioteca Nacional
“El encaje de Catalunya es un problema no resuelto”
Creo que la gente está muy sorprendida, sobre todo, de que este proceso lo esté liderando Artur Mas, que ha llevado a Catalunya a esta situación de endeudamiento y recortes. Que ahora sea el héroe de la independencia es sorprendente. Estaría dispuesta a pensar en la independencia, pero no de la mano de Mas. Es verdad que el encaje de Catalunya en España es un problema nunca resuelto, y no parece que el gobierno central esté dispuesto a hacer nada. Lo más sensato es el referéndum, porque se sabrá exactamente qué porcentaje será el que quiera la independencia, si la pregunta fuera honesta. Yo vivía en Madrid cuando Aguirre y Rajoy recogían firmas contra Catalunya. Y me acercaba a las mesas y preguntaba “¿Es aquí donde se firma contra Catalunya?”. Me decían que sí; nunca nadie me dijo que no, que era contra el Estatut. Pero me he movido en otras partes y creer que los españoles están contra los catalanes es un error. Hay anticatalanes, como también hay muchos catalanes que te dicen que a qué vas a Madrid como si fuera lo peor. Pero la situación brutal de Catalunya ¿es por culpa de Madrid? Hombre, no. Hay que recordar que el pacto fiscal se le ofreció a Pujol y no lo aceptó. Nadie habla de la cantidad de dinero que costaría esto y las dificultades con que nos vamos a encontrar. Hay que ser un poco más honestos: aún no he leído en la prensa ningún análisis serio de lo que sería un proceso de independencia.
Historiador
"Hemos llegado a un callejón sin salida"
Cuando el Estado de las autonomías se convierte en obsoleto, no se reforma y se interpreta de forma restrictiva la Constitución, se recorta el Estatut y el gobierno español no quiere negociar un nuevo sistema de financiación para Catalunya, es que hemos llegado a un callejón sin salida. El inmovilismo de los gobiernos y de los partidos españoles ha provocado la reacción catalana. ¿Qué demócrata se puede oponer si la mayoría de los catalanes así lo quiere? Cuando las constituciones no se adaptan a las nuevas circunstancias, o bien se cambian radicalmente o nos vamos a otro marco legal. Así es la historia.
ROSA REGÀS
Ex directora de la Biblioteca Nacional
“El encaje de Catalunya es un problema no resuelto”
Creo que la gente está muy sorprendida, sobre todo, de que este proceso lo esté liderando Artur Mas, que ha llevado a Catalunya a esta situación de endeudamiento y recortes. Que ahora sea el héroe de la independencia es sorprendente. Estaría dispuesta a pensar en la independencia, pero no de la mano de Mas. Es verdad que el encaje de Catalunya en España es un problema nunca resuelto, y no parece que el gobierno central esté dispuesto a hacer nada. Lo más sensato es el referéndum, porque se sabrá exactamente qué porcentaje será el que quiera la independencia, si la pregunta fuera honesta. Yo vivía en Madrid cuando Aguirre y Rajoy recogían firmas contra Catalunya. Y me acercaba a las mesas y preguntaba “¿Es aquí donde se firma contra Catalunya?”. Me decían que sí; nunca nadie me dijo que no, que era contra el Estatut. Pero me he movido en otras partes y creer que los españoles están contra los catalanes es un error. Hay anticatalanes, como también hay muchos catalanes que te dicen que a qué vas a Madrid como si fuera lo peor. Pero la situación brutal de Catalunya ¿es por culpa de Madrid? Hombre, no. Hay que recordar que el pacto fiscal se le ofreció a Pujol y no lo aceptó. Nadie habla de la cantidad de dinero que costaría esto y las dificultades con que nos vamos a encontrar. Hay que ser un poco más honestos: aún no he leído en la prensa ningún análisis serio de lo que sería un proceso de independencia.
6 comentarios:
N'hi ha moltes opcions, però sembla que només els interesse l'enfrontament directe. La postura de Martí de Riquer em sembla molt raonable, no es pot utilitzar la constitució com arma de destrucció massiva. I la Regàs té molta raó amb això de que amb Mas, ni a la porta del carrer.
Però malgrat tot això, crec que al final tot es radicalitzarà de manera absurda, i tan fàcil com és la solució!
Per cert, em costa molt llegir el teu blog pel fons negre amb lletra blanca, em queden els ulls fent pampallugues durant una estona i em molesta.
Ha, ha, ha, gràcies Joan, això és atendre els lectors, ja podrien els periòdics atendre les nostres peticions amb tanta eficàcia!
Què et sembla? Si eres un dels meus lectors més asidus, com no vaig a preocupar-me pels teus ulls? Cpm per a pedre clientel.la està el pati.
De l'altre pati, què puc dir-te? Sembla que estem disposats a consumir slogans, o idees simples, tot i que no se'ns explique que hi ha al darrere.
Els divorcis, a més, tenen això: l'un no està disposat a acceptar-li a l'altre ni la validesa de la taula de multiplicar. Crec de veritat que les posicions van a polaritzar-se i això sempre deixa sense espai als que volem raonar. En eixe moment ens dispararan (metafòricament parlant) des de les dues vores del riu.
És molt interessant plantejar a possibilitat d'una tercera via entre les dos alternatives plantejades. Però crec que bàsicament el problema és que aquesta tercera via era precisament la que portava fent el govern de Catalunya des de 1980.
Per altra banda, crec, pel que vaig llegint i veient sobre el tema, que l'argumentació dels que volen la independència no és tant pensar amb el que guanyaran econòmicament amb un estat propi, com en la voluntat de treure's del damunt un Estat que l'únic que fa es posar pals a les rodes de Catalunya, per exemple, obligant les escoles catalanes a fer més hores de castellà quan a Catalunya no hi havia cap problema amb les hores que es feien, i el model educatiu català està aplaudit per la Unió Europea.
Per últim, s'ha de tenir en compte que la sobirania política és com una porta, o la porta està oberta o està tancada, però no està mig oberta o mig tancada.
Perdoneu per l'extensió.
La veritat és que estic bastant d'acord, si més no en la tesi central, amb l'amic Socarrat1980. Certament no trobe motius per a l'optimisme quant a l'armonia entre Espanya i Catalunya després el que ha passat als darrers anys, particularment des del segon govern Aznar ençà.
La meua opció, però, és la d'una República Federal Espanyola, que reconega dues nacionalitats clarament diferenciades com són Catalunya i el País Basc. No estic, per tant, a favor de la sobirania absoluta, és a dir la independència. És una aspiració absolutament legítima, tot i que jo crec que no és la majoritària, particularment al Principat. Tot amb tot, entenc que com més va més el nombre d'independentistes creix en relació directament proporcional a la resposta de l'espanyolisme cañí. Pense que de materialitzar-se la separació tots eixiriem perdent, i patirem de valent. Cal, per tant, que el poble de Catalunya s'expresse amb llibertat, però amb les cartes damunt la taula. que no és, a la meua opinió, el que està fent el President Mas. Ho sent, no he pogut ser breu com volia.
Publicar un comentario