L’Espanya polifracturada, més per la política que per l’economia?

Fernando Garea ha publicat avui un article al diari El País que he trobat particularment interessant en la mesura que condensa o, millor dit, sintetitza les grans línies de fractura de l’Espanya d’avui. N’he trobat onze i la pràctica totalitat d’elles són polítiques més que no econòmiques. Què vol dir això? Doncs que fa molt de temps que ni els representants polítics, ni les institucions, ni bona part de la ciutadania han fet cas de l’enorme quantitat de llums roges enceses al tauler de navegació del Regne d’Espanya.

Sembla que, tot i que siga a colps, −alguns d’ells literals gràcies a la contundència policial ordenada per un Ministeri de l’Interior que vol tornar, tot ho sembla, a allò de “la calle es mía”− està produint-se una incorporació de gent nova a les mobilitzacions contra els governs, autonòmics i estatal, que no sols són els opositors tradicionals al PP, tampoc sols els indignats del 15M, sinó que són milers de persones afectades directa (els qui han perdut la faena o pateixen l’amenaça de perdre-la) o indirectament (la situació dels fills els empenta), que estan tan irritades com espantades pel que està passant dia rere dia.

Són moltes les fractures de l’Espanya actual, i no sols la catalana o la basca com a qüestionadores de la realitat autonòmica establerta a la Constitució de 1978. I moltes d’elles són fractures polítiques, augmentades per la crisi econòmica i per l’absència absoluta de lideratge del Govern Rajoy, però son fractures molt transversals que afecten institucions, organitzacions i consensos que –en no voler atendre a les llums roges enceses− potser havíem donat per indiscutibles. És imprescindible que es confirme eixa reacció de la ciutadania; i que siga tan potent que impedeixca als governs –autonòmics i central− continuar amb les retallades i les restriccions sense castigar els corruptes i els culpables directes i coneguts de les dimensions de la crisi, i sense impulsar mesures de reactivació econòmica.

De l’article de Garea, com he dit, n’he tret onze fractures

1.- La majoria dels ciutadans són partidaris de canvis en la Constitució, en les institucions i en el model d'Estat. 2.- Els ciutadans se senten orfes de líders polítics i lamenten la falta de consensos bàsics. 3.- El descrèdit polític creix amb la banalització de l'incompliment de programes electorals. 4.- S'uneix a la impressió de pessimisme ciutadà el deteriorament de la imatge exterior d'Espanya: fa pocs anys les portades de la premsa internacional mostraven als grans cuiners espanyols i avui reflecteixen la imatge de la recerca de menjar en les escombraries. 5.- I alguns candidats a França i EE UU posen a Espanya com exemple a evitar. 6.- La teòrica estabilitat política que duu aparellada un Govern amb majoria absoluta no es compleix en aquest cas i es multipliquen per la crisi les protestes ciutadanes, fins al punt que des del propi Executiu es parla de la possibilitat de limitar el dret de manifestació. 7.- La inestabilitat política es reflecteix en la convocatòria insòlita de tres eleccions autonòmiques anticipades (Galícia, País Basc i Catalunya), 8.- A més, per primera vegada les enquestes mostren una opinió majoritària que qüestiona l'Estat autonòmic i coincideixen en el temps amb: a) un govern de comunitat que proposa un referèndum d'autodeterminació; b) un partit en l'oposició que proposa una profunda reforma constitucional cap al federalisme i, c) un Executiu que impulsa lleis com la d'estabilitat pressupostària que limiten competències autonòmiques. 9.- La impressió de deterioració institucional s'engeganteix amb el dèficit democràtic que suposa la cessió de sobirania a organismes com el Banc Central Europeu. 10.- També espanta les decisions econòmiques de retallada de drets i prestacions que vénen imposades per Europa i que no són sotmeses a debat i aprovació parlamentària. 11.- La majoria absoluta permet que el president restringisca al mínim les seues compareixences parlamentàries, que les condicions del primer rescat hagen estat votades en parlaments com l'alemany, però no en el Congrés, i que es governe per decret.

Massa fractures, massa com per a pensar que en algun moment escamparà i tornarem a una situació d’equilibris que mai més tornaran.