El dia 26 de desembre es va
celebrar l'últim Consell de Ministres de l'any 2014. Mariano Rajoy va
comparèixer davant els mitjans de comunicació després de la seua finalització.
El seu discurs va ser l'esperat: un optimisme impermeable a la realitat del
carrer, un abús de l'estadística cuinada en matèria econòmica i les evasives
habituals davant les preguntes més compromeses dels periodistes. Unes hores
abans, el 24 a la nit, el rei Felipe VI havia aparegut en la televisió pública
per a dirigir-se als espanyols, com és tradicional en la nit de Nadal. Tres
eixos va tindre la seua intervenció: la crisi, la corrupció i la situació
catalana. Com se sap, el rei parla amb el vistiplau de l'Executiu, ja que regna
però no governa. Per tant, el seu discurs va ser semblant al posterior de
Rajoy, potser amb una mica més d'afecte; un sentiment que el president és
incapaç de transmetre.
Després de l'aparició de Rajoy en
la roda de premsa, el mateix dia 26, Pedro Sánchez, secretari general del
Partit Socialista, va comparèixer igualment: va tocar els mateixos tres blocs
que el Rei i el President, va retraure amb energia l'infundat optimisme
d'aquest, li va exigir que no parlara de la recuperació econòmica debades i va
assegurar que, en cap cas, hi haurà a Espanya un govern de coalició PP-PSOE
després de les pròximes eleccions. Una idea recurrent en el món polític durant
els últims mesos que, per la seua banda, Rajoy havia tornat a deixar caure en
la seua intervenció davant la premsa. Per a Catalunya va proposar una reforma
constitucional en clau federalista.
El dia 27, en la pàgina oficial
en Facebook del novíssim partit
polític Podemos es podia llegir el
següent: “El bipartidisme s'enfonsa i cap pacte entre els partits de la casta
podrà traure-ho a flotació de nou. Inestabilitat és aplicar polítiques
d'austeritat que empobreixen a la majoria de la població, mentre que una
minoria s'enriqueix a costa de tots. Les velles receptes polítiques ja no
funcionen, per primera vegada en dècades s'obri l'oportunitat de recuperar el
país per i per a la gent”.
Contràriament al que succeeix amb
el que s'havia dit per Rajoy o per Sánchez, que exposen arguments dels quals és
fàcil desconfiar, l'escrit en el mur de Podemos
ho podrien signar milions d'espanyols. Resulta que en aquest moment polític
el problema dels dos grans partits [la
Casta] és la credibilitat. Solament els militants partidaris fortament
adscrits per interessos diversos i els votants que tenen una fe ideològica a
prova de bomba són capaços de concedir-los la confiança que han perdut a dolls,
a dojo, especialment des que van començar a sentir-se els primers efectes de la
crisi, fa ja set anys. El PSOE primer la va negar, després la va acceptar a
contracor i finalment va pactar amb el PP la reforma constitucional exprés i
les primeres mesures dures que li van exigir des de Berlín i Brussel·les. No
sabem si la història absoldrà a Rodríguez Zapatero, però és improbable.
Ara com ara, el record de
l'ocorregut al maig de 2010 és inesborrable. Es tracta d'una data fatídica per
al socialisme espanyol. L'Executiu de Zapatero va anunciar retallades per a
funcionaris, pensionistes i molts altres més. El polític socialista va oblidar
el seu programa i va trencar el seu compromís amb els ciutadans, tanmateix no
es va plantejar dimitir. Potser si ho haguera fet les coses hagueren sigut molt
diferents, però no ho va fer. Va seguir ballant al són que li marcaven des de
la Troica [Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional],
aparentment insensible davant els estralls de les mesures d'ajust. La reforma
exprés de la Constitució [de l'article 135, sobre estabilitat pressupostària],
sacrosant document convertit en alguna cosa així com les Taules de Moisés per a
tots dos partits [almenys llavors, que el PSOE d'avui està en una altra
lògica], el que la seua modificació es pactara per telèfon en conversa entre
Zapatero i Rajoy, va ser el tir de gràcia al bipartidisme a Espanya.
Actualment, la corrupció s'ha fet
insuportable per a una ciutadania colpejada per la crisi, amb les fortíssimes
retallades en la despesa pública i amb la desocupació en xifres impossibles
d'acceptar, amb milers joves ben formats fugint cap a l'emigració a qualsevol
lloc del món en el qual troben treball. Aquesta corrupció cal posar-la en
contacte amb la duresa de la crisi, la que Rajoy diu que ja ha passat.
Contràriament al que va afirmar en la roda de premsa, ha augmentat la pobresa,
han baixat els ingressos familiars, hi ha menys població activa i menys població
ocupada, l'ocupació que es crea és precària i malament pagada i, a més, la taxa
de protecció social ha baixat.
Podria dir-se que l'escenari
espanyol està més que madur per a l'aparició d'una proposta política típicament
neopopulista, entesa aquesta com una resposta a la crisi que deixa per cobrir
importants demandes socials. La política tradicional i la institucionalitat
realment existent es mostren incapaces de resoldre els problemes de la majoria
dels ciutadans, i el terreny de joc polític perd qualitat democràtica i guanya
informalitat cada vegada més. Es tracta d'un escenari que podria afavorir,
també, opcions de la ultradreta xenòfoba, com ha ocorregut en diversos països
europeus.
No són poques les veus que acusen
a Podemos de ser, precisament, una
proposta populista. Els vincles polítics i professionals que alguns dels seus
líders han mantingut des de fa anys amb la Veneçuela d'Hugo Chávez i el seu
explícit reconeixement a la labor política d'aquest, abonen aquesta tesi. No
obstant això, el nou partit té sol mesos de vida i no se li pot jutjar
adequadament encara. Des de l'anàlisi acadèmica el que sabem de l'organització
que lidera Pablo Iglesias encaixa bastant bé amb els perfils reconeixibles del
que es coneix com una organització populista: un lideratge carismàtic clar, una
formació policlassista i heterogènia, un confessat interès per la mobilització
en els carrers, una ideologia eclèctica, que exalta als sectors mitjans i
baixos [generalment els de Podemos no
parlen del Poble, sinó de la Gent, antítesi de la Casta] i que és explícitament antielitista i/o
antiestablishment, i, finalment, un projecte econòmic redistributiu en benefici
dels sectors més desfavorits [que se substancia en la proposta d'una Renda
Bàsica].
Es pot discutir si Podemos és o no és així. Però la veritat
és que això, aquest debat, a la immensa majoria dels ciutadans, en aquesta fase
en la qual vivim els importa entre zero i res. Si els seus líders són més o
menys amics del bolivarianisme o si
van rebre en el seu moment diners d'Hugo Chávez a canvi d'assessoria política,
no li importa a [quasi] ningú. És més: com més els ataquen per eixe costat els
que tenen poca o nul·la credibilitat [els polítics de la Casta i els mitjans afins], com més els denigren i els acusen de
ser açò i allò, més puja Podemos en
les enquestes .
El que bona part dels ciutadans
perceben és que estem en un escenari de final de cicle. A més, aquesta mateixa
ciutadania observa amb claredat una altra cosa que a molts els joiosa,
estimulant i molt d'agrair als xicots de Podemos:
han sembrat el pànic entre els partits i els polítics tradicionals i la
incertesa entre els grans empresaris i els banquers. Aquell que era el plàcid
estany polític espanyol, tranquil com un cementeri, registra en aquests moments
ones de més de vint metres i el vent bufa huracanat.
Els partits minoritaris de
l'esquerra, estatals o regionals i, particularment, els independentistes bascos
i catalans, per la seua banda, es porten les mans al cap. Al País Basc, per
exemple, l’Euskobarómetre acaba de situar a Podemos
com la segona força, a escassa distància del tradicional Partit Nacionalista i
per davant dels independentistes de Bildu. I això amb el PSE-PSOE enfonsat i
amb el PP encara més. A Catalunya, després del desembarcament recent de Pablo
Iglesias, les enquestes situen a Podem
[la filial autòctona] amb una expectativa de vot que li disputa la primacia a
la mateixa Convergència i Unió [els nacionalistes tradicionalment moderats,
avui passats a l'independentisme], per davant d'Esquerra Republicana de
Catalunya, els sobiranistes tradicionals que senzillament no saben què està
passant. Els socialistes catalans i el PP regional apareixen igualment
enfonsats. La paraula terratrèmol es queda curta per a descriure el que aquests
resultats podrien significar en cas de materialitzar-se.
Si els partits bascos,
especialment els abertzales, s'han
apressat a negar la validesa d'aquest Euskobarómetre [compte amb el singular],
els catalanistes sobiranistes han titllat a Pablo Iglesias de Cavall de Troia
de l'Estat i de lerrouxista. Un insult polític contundent, en al.lusió a un polític
republicà [Alejandro Lerroux] del primer terç del segle passat, que combinava
radicalisme verbal, bona oratòria, demagògia a dolls, corrupció i espanyolisme
inequívoc.
Què està passant doncs, després
de l'aparició de Podemos? Apuntarem
dues hipòtesis que volen ser explicatives i que caldrà validar més endavant,
fonamentalment quan el discurs de Podemos
haja de plasmar-se en programes
electorals [les eleccions municipals i autonòmiques seran al maig de 2015],
quan caldrà posar nom i cara als candidats, i quan els ciutadans hauran de
decidir quina papereta fiquen finalment en l'urna.
Primera hipòtesi. És tal el
repudi, el fastig i la ràbia acumulada contra els partits majoritaris [als
quals des de Podemos despectiva i
injustament, per la generalització, denominen la Casta], que són legió aquells que volen donar-li una bona
punyada al sistema que representen, esclerotitzat, insensible i incapaç, a més
de corrupte. La bondat cívica de Podemos,
ara com ara, és que ha posat al sistema existent potes enlaire; li ha donat una
puntada al tauler i res tornarà a ser com abans de la seua irrupció en
l'escenari. Ara com ara, Podemos és moltes coses. Ens atreviríem a dir que és
per a cada possible votant el que cadascun d'ells voldria que fóra. Se li pot
veure com un partit regenerador, netejador, venjador justicier, renovador de
l'elit política o agent d'un canvi en profunditat de les regles del joc, una
espècie de comare d'una nova època. Podemos és per a molta gent la il.lusió
política de que la realitat actual és reversible. Podemos ha fet creure a molts que és possible governar d'una altra
forma, sense oblidar-se de la gent i comptant amb ella, sense menysprear-la,
sentint el que aquesta gent sent i, especialment, allò què aquesta gent pateix.
I que a més, aquesta nova forma de governar es pot fer sense robar, sense
corrompre als representants polítics. En el futur aquesta hipòtesi es validarà
o no, però aquells enquestats que aposten per Podemos semblen creure-ho.
Segona hipòtesi. Diguen el que
diguen els nacionalistes perifèrics, i sense llevar-li ni un gram a la càrrega
de nacionalisme banal [el quotidià, a la forma de Michel Billig] espanyolista
que Podemos conté, potser no han
entès que una part no menor dels seus actuals suports no ho són tant en el seu
sentit estrictament independentista, sinó que són expressió del repudi a la
nefasta política imposada des de Madrid. Podemos,
per boca del seu líder, deia fa uns dies a Barcelona, en un míting en el qual
hi havia tanta gent fóra com dins de la gran instal·lació que l’acollia, que
ell no vol que Catalunya se’n vaja d'Espanya, que entén que Catalunya i els
catalans han sigut ofesos i maltractats pels governs de la Casta, que el sistema del 78 [en al·lusió a la Constitució] està
obsolet, i −a més, importantíssim− que sí, que la gent té dret a decidir si
Catalunya ha de ser o no un Estat independent, però que també ha de decidir què
tipus de política social exigeix, quin paper ha de jugar l'Estat en la seua
vida. Creure que tot el suport a les impressionants mobilitzacions impulsades
pels sobiranistes era independentisme net sembla haver sigut un important error
de càlcul. Els partidaris d'un divorci –que seria molt traumàtic per a tots−
pot ser que siguen bastants menys que els partidaris de compatibilitzar els
drets i singularitats indiscutibles de la nació catalana dins d'un Estat
plurinacional. Potser una reforma constitucional que establira un marc federal
efectiu fóra l'alternativa que arribara a comptar amb més suports a Catalunya
i, també, al País Basc.
El futur polític d'Espanya en
general i el de la nova formació política en particular, clar, està per
escriure. El que sí es pot afirmar és que els pròxims mesos van a ser intensos.
Molt intensos. Una època ha finalitzat i una altra està iniciant la seua marxa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario