El moment de desfer-nos dels qui estan en política per a folrar-se.

Aquestes ratlles estan escrites el dia que estem convocats a les urnes, la data en que milions de persones estem citades amb la nostra responsabilitat de participar en l’elecció d’aquells als que hem de confiar la gestió de la cosa pública.

En un article recent, l’escriptor i periodista mexicà Samuel Schmidt escrivia a propòsit de la situació política al seu país, més concretament sobre el problema de l’abstenció electoral. En aquest sentit, deia que la societat mexicana no té la culpa del nivell ruïnós al que l’acció dels professionals de la política ha dut l'harmonia social, al fet que els partits contracten delinqüents per a rebentar mítings dels seus contrincants, al fet que els candidats s’embruten d'excrements com a estratègia de campanya, perquè quan el procés electoral finalitza, eixos mateixos càrrecs polítics prenen cadira i pacten tranquil·lament com repartir-se la hisenda pública i el tràfic d'influències. La conclusió de Schmidt és lògica: l'enemic no és l'abstenció, és la mala política.

Tot i que les distàncies entre la realitat política mexicana i la nostra és immensa, tant pel que fa a la violència vinculada a la industria del crim com pel que fa al funcionament de les institucions, convé parar compte en quins han resultat a d’altres latituds els efectes d’allò que en diuen aprimar l’Estat [és a dir: els retalls en la despesa pública i el subordinar-ho tot al maleït equilibri pressupostari] i deixar-ho tot en mans dels mercats, de convertir-los en la mesura de totes les coses. No és la primera vegada que parle del perill de llatino-americanització dels països del sud d’Europa, en sintonia amb el concepte de brasilerització amb el que ens advertira el mal guanyat Ulrich Beck. El sociòleg alemany insistia en el paorós estigma de la desigualtat que afecta, per exemple, les societats d’Amèrica Llatina i en el perill de la seua rèplica a la nostra Europa. És des d’aquestes coordenades que citava Samuel Schmidt, ara que acabem de deixar arrere una campanya electoral bruta fins a dir prou.

També a casa nostra ha circulat per les xarxes socials una sentència referida a la pandèmia de corrupció que patim. Deia així: “No és la política la que fa convertir-se en lladre a un candidat. És el teu vot el que fa a un lladre convertir-se en polític”.

Cal tindre cura, doncs, de la importància del vot. També cal exercir-lo inexcusablement. L’abstenció és un greu incompliment de les obligacions bàsiques del ciutadà. Al meu parer, la més important decisió que la ciutadania ha de fer explícita avui és si actua o no en contra del partit polític ara per ara majoritari, que és poc més d’una agrupació de corruptes, d’una xarxa de delinqüents que van descobrir que la cova del tresor no era altra que l’erari públic. Òbviament em compte entre els partidaris d’expulsar-los per sempre més de la gestió política i espere que la meua posició resulte aclaparadorament majoritària.

Dins poques hores ho sabrem. Veurem, en primera instància, si hem estat capaços  de reduir sensiblement el perill de l’abstenció del que des de Mèxic ens advertia Samuel Schmidt i, en segon lloc si hem estat o no capaços de substituir els corruptes per gent honesta que no està en política per a folrar-se.