En començar la campanya electoral
en la que estem immersos, la Cadena SER va organitzar un encontre entre els
candidats de les sis formacions principals que es presenten a les eleccions del
proper 24 de maig. Tot i que cal agrair a l’emissora que reunirà els caps de
llista de les distintes organitzacions, la segona cosa a dir és que allò no va
ser un debat, ni cosa que li semble.
Un debat és una discussió, una
confrontació d’opinions divergents, un diàleg entre dues o més interlocutors
que exposen les seues posicions sobre un tema més o menys ample, i les defensen
alhora que discrepen o critiquen les posicions dels altres participants en la
trobada. Doncs bé, allò que va organitzar la Cadena SER li va semblar a un
veritable debat com un ou a una castanya.
Segur estic que no és
responsabilitat del mitjà, líder absolut en audiència al nostre país. Tan segur
com que van ser un o més dels responsables de comunicació dels diversos intervinents
els que van imposar eixe model de monòlegs successius.
El format del debat, celebrat per
cert a la Sala Matilde Salvador del Centre Cultural La Nau de la Universitat de
València, va ser conduït [és una forma de dir-ho] pel periodista Bernardo Guzmán,
qui no va tindre cap altre problema que recordar el torn dels intervinents. Estructurat
en tres torns de minut i mig per dirigent per a parlar de com estem, dos de la
mateixa durada sobre propostes i compromisos de cada partit, i una ronda final
a minut per persona per a demanar el vot per a la seua candidatura. En cap
moment van haver-hi interrupcions, ni es va establir el més mínim debat entre
els participants. Guzmán no va preguntar res a ningú, i va ser, com ja hem dit,
un moderador que no moderava res. Entre altres coses perquè els líders van
ajustar-se de forma germànica als temps que tenien assignats. Tots sis van ser
molts disciplinats amb la tirania del format.
Esto es lo que hay. Aquests són els monòlegs en companyia que la baixa qualitat democràtica que patim
ens permet. No n’hi hagué confrontació, ni tensió dialèctica, ni tan sols
emoció. Tot va estar emmarcat, controlat, tot va resultar previsible. Després
no hauríem de sorprendre’ns quan sapiguem que les tertúlies de la Sexta Noche, o les d’Hora 25, tenen més audiència que una trobada com la que estem
comentant. Cal tindre moltes ganes de perdre una hora com per a empassar-se
allò que va organitzar la Cadena Ser a La Nau. No obstant, si algú té interès
en veure’l pot fer-ho a
la web de l’emissora on trobarà el vídeo.
Qui no l’haja vist i ho faça, segurament
acceptarà que el candidat del PP, l’actual president de la Generalitat, Alberto
Fabra, va ser com el Francisco Umbral del recordat “jo he vingut ací a parlar
del meu llibre”. A l’home li va donar igual que Ignacio Blanco [amb Mònica
Oltra el més incisiu dels participants, tot i que li va valdre de poc] li
preguntara tres vegades si continua assegurant que no coneix Marcos Benavent, l’ex
gerent d’IMELSA, o si està segur de [l’honorabilitat de] Rita Barberà. Els
quatre líders de l’esquerra [Ximo Puig, Antonio Montiel i els ja esmentats
Blanco i Oltra] van demanar-li comptes per la corrupció. El líder d’Esquerra
Unida, directament, li va dir en la seua primera intervenció, que el de Fabra “és
un govern de lladres”, mentre que Mònica Oltra va acusar-lo de l’increment de
la pobresa i va contradir unes paraules recents de Rajoy, tot diguen que el PP
no n’ha comés errors sinó horrors. Montiel va acusar-lo no sols de corrupció; va afegir
incompetència i balafiament dels recursos, i fins i tot Carolina Punset [més
temperada i menys crítica que la resta] va dir que la corrupció havia estat un patró
de funcionament del govern actual i dels seus antecessors. El penúltim en
prendre la paraula en aquest torn va ser Ximo Puig, qui després de donar xifres
sobre dades socials cada cop més dolentes va afirmar que el govern de Fabra
havia fet sevir el poder en benefici propi.
Després d’aquest repàs inicial, l’espectador
potser esperava que el MHP Fabra es donara per al·ludit, que es defensara de
les acusacions de ser bon amic de corruptes, que trencarà alguna llança per l’honorabilitat
de la seua formació política, que reconeguera algun error, que assumirà alguna responsabilitat,
que fera explícit una mena de Nunca Mais.
Vana il·lusió.
Fabra havia anat a l’acte a “parlar
del seu llibre”. Ni una paraula, ni una, cap ni una, sobre corruptes o
corrupció. Res. El MHP Fabra començar a entonar una melodia que va repetir en
cadascuna de les sis vegades que li van donar la paraula, tot interpretant allò
de variacions sobre un mateix tema. A saber: estem millor que fa quatre anys,
malgrat la cruesa de la crisi no s’ha tancat cap col·legi ni cap centre de salut [sic], s’ha reduït l’Administració,
s’han rellançat les exportacions i a hores d’ara la Comunitat Valenciana és un
referent en creació de llocs de treball [sic]. Als anteriors governs del PP, que porten en la
Generalitat des de 1995, ni els va esmentar. I això que Ximo Puig va arribar a
dir-li que cada cop se sembla més a Camps, encara que –mordaç el de Morella- li
desitja que no acabe igual.
Tret de Fabra, la resta van acomplir
amb el seu paper dignament. Mònica Oltra potser fou la més fresca, la més autèntica;
mentre que Blanco va ser el més dur. Montiel va reconèixer que es un novell en
aquestes coses, tot i que amb el discutible argument de que ell no és un
polític [volem entendre un professional de la política], i Ximo Puig va
intentar el to institucional [de vegades excessiu] de l’aspirant de més edat i
experiència. Carolina Punset va fer una bona presentació, tot i que amb una ambigüitat clarament calculada i preocupant per als espectadors d’esquerra. Tot amb tot, va dir que està per
construir acords però no per a fer el d’abans, perquè no podem viure sols de l’hosteleria.
Propostes per al futur? Acord total,
tret de Fabra, en fer punt i a banda. Oltra va llançar la proposta de
desenvolupar un pla de xoc contra la pobresa, especialment la infantil, i va
aconseguir el compromís d’obrir els menjadors escolars a l’estiu. Més enllà d’això,
acord general en acabar amb la corrupció endèmica, en incrementar la inversió
en I+D+i, potenciar les PYMES i els autònoms, la cultura, l’agricultura
ecològica, la conservació i l’eficiència energètica dels immobles, incrementar
les plantilles dels servidors públics [exemplificats com a mestres i metges]...
Fabra va fer la seua darrera
intervenció com la primera. Hem passat quatre anys molt durs, però estem molt
millor que estàvem [sic]. I va cloure, tot fent esment, amb calçador, de la
defensa dels senyals d’identitat dels valencians. Això sí, en un correcte
castellà. El mateix que va fer servir Carolina Punset. Ximo Puig i Antonio
Montiel van alternar les dues llengües, mentre que Blanco i Oltra sols van
parlar en la llengua del país.
Conclusió: no, no va ser un debat,
va ser un seguit de monòlegs en companyia. Però, com ja he dit, esto es lo que hay. Com a mínim, els qui
vegen el debat sabran que el PP i el seu candidat van a la seua, ni senten ni
escolten. De Ciudadanos, no acabem de
saber si puja o si baixa. De la resta, de PSOE, Esquerra Unida, Compromís i
Podem ens queda la impressió que estan disposats i compromesos a treballar
conjuntament per treure aquest país del colt en el que l’han clavat vint anys
de mal govern, de megalomania, de balafiament i de corrupció del Partit Popular.
No hay comentarios:
Publicar un comentario