L’experiència catalana. El 27 de setembre passat van celebrar-se
les eleccions a Catalunya, i tres mesos després ―el 6 de gener― no s’havia
assolit un pacte de govern estable per la manca d’acord entre les dues
candidatures independentistes: Junts pel Sí [JxSí] i la Candidatura d’Unitat
Popular [CUP]. Faltaven hores per a que el president en funcions, Artur Mas,
haguera de convocar noves eleccions. De fet ja s’havia fixat el dia: serien el
6 de març.
Malgrat tot, el 7 de gener
començaren, des de primera hora del matí, un rosari de reunions a la
desesperada entre els partidaris d’encetar definitivament el procés de constitució
d’un govern sobiranista. Al Parlament, a les seus de les diverses formacions, a
les d’entitats cíviques, a un hotel, diversos grups de comissionats de les dues
formacions polítiques i, també, d’organitzacions de la societat civil
sobiranista, treballaren frenèticament contra el rellotge.
El clima entre els participants
era irrespirable. Els insults, les desqualificacions, les amenaces, les
acusacions de tota mena s’havien vingut intercanviant cada dia amb més
virulència des de les eleccions de setembre. Els nervis estaven a flor de pell
i les sensibilitats extremades entre els interlocutors i, també, entra la
militància i els votants de JxSí i de la CUP. Des de les files dels primers
havien acusat els segons, fins i tot, de ser agents del CNI [els serveis d’intel·ligència
espanyols], i s’havien llançat a una cursa de greuges i injuries insuportables,
moltes amb un to terriblement masclista. Des de les files dels segons, se’ls
havia dit de tot tret d’honorables, i les acusacions de corruptes, antisocials
i mentiders havien estat els arguments per a afirmar una i altra vegada que
mai, mai, mai recolzarien la renovació en la presidència d’Artur Mas.
Encara i així, el mateix dia 7 de
vesprada, reunits a un hotel, el president de
l’Assemblea Nacional Catalana ―Jordi Sànchez― va fer la pregunta clau
als reunits: “Si algú vol anar a
eleccions que ho digui ara i aixequem la sessió. Si no, intentem buscar un
acord i no anar a eleccions”. Ningú va alçar la mà, i les negociacions van
continuar, amb diversos graus de tensió, fins que el dia 8 de vesprada, una
representant de la CUP va llegir un text que significava un colp de timó total
en la seua estratègia. Després vam saber que eixe text l’havia redactat
personalment Artur Mas, i que estava disposat a cedir la presidència. El
dissabte 9, a les 21.30, el Parlament de Catalunya va triar president Carles
Puigdemont, recolzat pels diputats de JxSí i per vuit dels deu diputats de la
CUP, tal i com s’havia acordat.
Borgen, la sèrie danesa de televisió, en versió espanyola. La
narració d’aquesta rocambolesca dinàmica negociadora entre formacions
polítiques antagòniques que només comparteixen un objectiu [la independència de
Catalunya] i divergeixen en tota la resta dels seus programes polítics, hauria
encaixat en l’argument de la molt reconeguda i seguida sèrie danesa de televisió
Borgen. Tot i amb això, allò que importa
destacar ara és que la pregunta de Jordi Sànchez va ser la clau que va obrir el
pany de l’acord final.
Aquests dies, a Madrid, també
està negociant-se la constitució del nou govern després les eleccions del 20 de
desembre passat. El PP de Mariano Rajoy vol continuar manant, i exigeix ―pel bé
d’Espanya of course― formar un gran
govern de coalició amb el Partit Socialista i amb Ciudadanos. La direcció actual del PSOE es nega en redó [tot i que
alguns dels seus patums ho veurien amb bons ulls], conscients que eixa Große Koalition significaria posar-li
data de caducitat al partit. Paral·lelament, els Ciudadanos d’Albert Rivera, que voldrien eixe pacte, es neguen si
els socialistes no hi participen.
Mentrimentres, la resta de les
forces de l’arc parlamentari estan ―per raons diverses― en contra de la
continuïtat del PP i, encara més, de Rajoy. Seria, llavors, el moment d’obrir
una negociació amb voluntat ferma de pacte, amb la tossuderia catalana. El
partit majoritari d’entre els opositors a l’actual govern en funcions, el PSOE,
hauria de convocar-los a tots a una reunió. Molt probablement no hi assistirien
més que aquells que aspiren a un govern ben diferenciat de la trituradora
social que ha sigut el PP de Rajoy. Als que hi acudiren, un altre Sánchez, en
aquest cas Pedro, hauria de repetir la pregunta del Sànchez català, Jordi: “Si algú vol anar a eleccions que ho digui
ara i aixequem la sessió. Si no, intentem buscar un acord i no anar a eleccions”.
Si els que es quedaren a la taula
sumaren més de 163 escons [els que fan els 123 del PP i els 40 de Ciudadanos], els
participants a la reunió haurien de juramentar-se per no alçar-se de la cadira
fins a haver aconseguit trobar la forma de constituir un govern que permetera
afrontar els dos grans problemes que ningú pot obviar: la dramàtica realitat
social i el necessari nou encaix territorial. En qualsevol cas, serà necessari
que els interlocutors disposen de l'habilitat política i la capacitat de
negociació que en Borgen demostra la
primera ministra Birgitte Nyborg.
La Via valenciana. Per a fer efectiva eixa voluntat de conciliació
―que no vol dir fer-se amics per a anar de paella, sinó socis polítics lleials―
algú podria fer una anàlisi d’allò que és conegut com el Pacte del Botànic,
signat a València pel Partit Socialista i Compromís-Podem. Caldria que
l’analista començarà per explicar com de dures van ser les desqualificacions,
com de fermes les línies roges i com de ferotges els atacs d’artilleria que es
van prodigar durant setmanes els després aliats.
És a dir, que ―per començar, que
queda molta partida per davant― ningú hauria d’espantar-se pel fet que, ara per
ara, les posicions de partida estan molt allunyades i que l’acord sembla
impossible. S’hauria de tindre en ment l’experiència catalana ―que demostra que
quan n’hi ha voluntat política s’ha d’explorar fins a la darrera vereda per a eixir
del laberint― tant com la dificultat
extrema que va haver de superar el pacte de València.
La Via valenciana pot ser vàlida. Ximo Puig, el president socialista
[la primera autoritat no catalana que va telefonar Puigdemont, gest que ha de
valorar-se com cal], Mònica Oltra, la seua vicepresidenta, de Compromís
[admiradora confessa, per cert, de la sèrie Borgen] i Antonio Montiel [el líder
del Podemos autòcton, home seriós i respectat] podrien explicar com és i quins
resultats està donant eixa fórmula de no repartir parcel·les de poder entre els
aliats, sinó fer col·laborar els diversos partits en les distintes
responsabilitats de govern.
En una entrevista el dissabte 16,
preguntada per la possibilitat de replicar la Via valenciana per a la resta d’Espanya, Mònica Oltra va
respondre: “Clar que és possible! I
desitjable. Jo aposte per eixe pacte, i oferisc la nostra experiència, que en
els inicis va ser complexa (...) Però
quan la prioritat és la gent tot és més senzill perquè eixa causa és una causa
invencible. Cal aplicar-se, cal treballar, cal escoltar, aprendre a transigir i
tindre clar que ningú té la veritat absoluta. Cal ser flexible i obert. De ment
i de cor”.
Doncs això. Això, clar, si la
resposta a la pregunta és que ningú vol tornar a repetir les eleccions en cosa
de tres mesos. Una opció que seria una irresponsabilitat mastodòntica. Birgitte Nyborg, de cap manera cauria en eixe error.
No hay comentarios:
Publicar un comentario