Els efectes del
sorprenent acord assolit en el darrer minut per les dues opcions
independentistes a Catalunya ―el transformisme d’Artur Mas, capaç d’anar-se’n però quedar-se’n alhora, com una
mena de Vladimir Putin a la catalana, i l’harakiri
incomprensible de la Candidatura d’Unitat Popular― ha complicat i molt el
panorama a Espanya, però al Principat tampoc es pot dir que les coses vagen a resultar
senzilles.
En les primeres
hores, el contrast entre l’eufòria dels sobiranistes i el desconcert dels que
no ho són ha sigut brutal. Després la roda de premsa de Mas, en la tertúlia de La
Sexta, una exultant jove representant de Convergència repetia “és que ens anem,
és que ens anem” [d’Espanya], mentre que la resta dels participants es dividien
entre els que volien raonar i entendre el que havia passat [Escolar, Maraña,
Aroca] i els que amenaçaven amb les plagues d’Egipte [Marhuenda, Inda] si el
PSOE no accepta una coalició amb el PP per a “fer front als que volen trencar Espanya”.
No és fàcil
veure nítidament entre la boira que des d’ahir envolta la Barcelona política. A
la capital de Catalunya i, també, a la resta de l’Espanya política. Algunes
coses, tanmateix, si semblen clares. Fem unes pinzellades.
1.
Els polítics de Convergència tenen més hores de
vol i de capacitat negociadora que la immensa majoria dels seus col·legues
espanyols. Front a la rigidesa de, per citar un nom, Mariano Rajoy, Artur Mas
és un contorsionista consumat. Davant la hipersensibilitat dels espanyols que s’ofenen
per un simple adjectiu, els catalans s’han insultat, s’han amenaçat, s’han
jurat odi etern, però han continuat asseguts a la cadira fins a arribar a un
acord. Agradarà més o menys, però el resultat és el d’una negociació política
en la que, resulta evident, hi ha hagut un guanyador que és Artur Mas; un
perdedor que és la CUP i un que no se sap
que és ERC, relegada al paper de subordinada de Convergència Democràtica. Mas
ha estat capaç de treure’s un ull per tal de deixar cecs els altres.
2.
Què ha passat amb la CUP? Tardarem algun temps
en poder valorar realment el que han sigut les darreres hores de la negociació
i el per què del salt en el buit de la formació anti capitalista, anti burgesa,
anti corrupció, anti euro, anti OTAN, etc. Després de tantes assemblees, de
tantes votacions, de tants d'insults i amenaces rebudes des de Junts pel Sí,
particularment cruels amb les seues dones; després de tantes afirmacions
contundents del que farien i del que no farien, la CUP s'ha suïcidat i, paral·lelament,
l’ha fet un immens favor al PP ―i a Susana Díaz, Felipe González, el Grupo Prisa, e tutti quanti― que ja ha
convocat a constituir un govern d'ampla majoria parlamentària per a defensar
Espanya davant la sedició catalana.
3.
Ens esperen setmanes i mesos difícils, perquè
Mas ―a més d’humiliar i desfer la CUP― ha aconseguit redissenyar la geometria
del Parlament de Catalunya i ha obtingut un pacte que, en la pràctica, ha
incorporat els diputats cupaires al seu grup parlamentari, el de JxS. Malgrat
això, els vots que van obtindre les propostes sobiranistes continuen sent els
mateixos, i no arriben més que al 48 per cent. Això no ho pot canviar ni
maquillar.
4.
L’acord signat presenta problemes de fons i de
forma. La rendició que la CUP ha signat ha sigut un cop de puny fortíssim en el
fetge de molts dels qui van votar-los; això pel que fa al fons. Pel que fa a la
forma, l’acord signat santifica ni més ni menys que el transfuguisme, pel qual
diputats elegits en una llista i amb un programa funcionaran com a diputats d’un
altre partit amb el qual van competir electoralment.
5.
Tots els que des de dins i des de fora del
Principat recolzem el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya ens hem quedat
gairebé sense espai. Davant la incompetència del govern central, el de Rajoy, allò
que em diuen el Procés ha passat per
diverses fases: de l'èpica a la comèdia, d'aquesta al sainet i a l'esperpent. Amb
l’acord del dissabte hem entrat en el drama. Tot i l’eufòria [comprensible
després de tres mesos d’angoixa] dels sobiranistes, no es pot amagar que hem
avançat molt envers una polarització política perillosa i preocupant.
6.
Convergència no volia de cap manera haver de fer
noves eleccions, i ha decidit que la seua supervivència com a partit i la seua
hegemonia en el camp del sobiranisme exigia actuar de la forma que ho ha fet.
Més difícil és entendre que ERC i el que quede de la CUP es llancen al
trencament frontal amb menys de la meitat dels vots. Com ha dit Oriol Junqueras
mai hi ha hagut una majoria independentista en escons [que no en vots, cal
insistir] al Parlament de Catalunya, i l’espant que els provoca que no torne a repetir-se
els ha aconsellat fugir cap al davant cames ajudeu-me. Tenen urgència per
revitalitzar un projecte de separació que ha patit una forta depressió des del
27 de setembre, i la designació de Carles Puigdemont com a nou president de la
Generalitat, un home de perfil independentista dur, és tot un indicador de per
on poden anar les coses.
7.
Què passa a Espanya mentrimentres? El temps
recent, el de la passada legislatura, ha permés visualitzar la pitjor forma de vida
parlamentària: la majoria absoluta del Partit Popular no sols va impedir la
dinàmica que és pròpia d’un parlament democràtic, sinó que va convertir-lo en
una caricatura. Aquests dèficits democràtics són elements que hem de contemplar
per a entendre què ha passat en les darreres eleccions del 20D. La distància
abismal entre els partits majoritaris, PP i PSOE, respecte de la ciutadania
explica no sols la pèrdua de presència
d’aquestes dues organitzacions i l’emergència de dues noves [Podemos i Ciudadanos], sinó la complexitat i la diversitat de coalicions,
partits d’àmbit regional i moviments polítics i socials que ara compten amb
diputats que seuran a la Cambra de la Carrera de Sant Jeroni a Madrid. Estem
davant d’una situació desconeguda, amb moltes formacions polítiques
representades a la Cambra, i en un clima endimoniadament polaritzat que és el
resultat de la política [i de l’antipolítica] que el PP ha practicat durant els
quatre anys negres de Rajoy.
8.
La situació catalana fa que siguen moltes les
veus que demanen un govern fort encapçalat pel Partit Popular [amb el PSOE i Ciudadanos] i, en principi, per Mariano
Rajoy. Les pressions que està rebent Pedro Sánchez avui fan que les que rebia
fins ahir foren una broma d’infants. Les que va a rebre en avant, ell i el seu
equip, tant de correligionaris com des del PP i Ciudadanos, així com des dels poders econòmics i financers i des de
Berlin i Brussel·les van a ser atòmiques. Tanmateix, hauria, haurien de
resistir-les. Si el PSOE dóna el govern a Rajoy desapareixerà com a partit en
la major part de les Espanyes.
9.
Ni Sánchez ni el PSOE poden fer com que les
Marees gallegues no existeixen, com que Compromís és assimilable a Podemos o
que a Catalunya allò que representa Ada Colau pot ser obviat. Tampoc pot tancar
els ulls davant el fet que una amplíssima majoria de la població catalana ―ni
de bon tros necessàriament independentista― vol ser consultada quant a la forma
de l’encaix en Espanya. Precisament a aquests territoris perifèrics [i també a
Madrid i al País Basc] s’ha produït un terratrèmol electoral devastador per als
socialistes, i si creuen que podran superar-lo ofegant la veu dels que han
emergit amb tanta força no faran sinó cavar més fonda la seua tomba com a
partit.
10. El
PSOE ja no és hegemònic en l’esquerra espanyola. Encara és majoritari ―quant a escons, però no quant a vots― però ha
perdut completament l’ascendència sobre la joventut i, a més, és tercera,
quarta o quinta força en els grans nuclis urbans. Sols els pactes amb les
forces de canvi que ―grosso modo― emparentem
amb Podemos li permeten governar en
diverses regions i li poden permetre no convertir-se un partit irrellevant a
mitjà termini.
11. Ara
és quan el PSOE ha de demostrar que és el partit que els seus dirigents diuen
que és. O ho demostra o desapareixerà. Descartats els nacionalistes catalans
[ERC i Convergència], el PSOE podria aconseguir el suport de 167 escons
[superant els 163 que poden reunir el PP i Ciudadanos],
si és capaç de pactar amb Podemos [i incloure Compromís, En Comú i les Marees],
la Unitat Popular de Garzón [dos escons] i, molt especialment, els sis diputats
del Partit Nacionalista Basc [un partit amb el que el PSOE ha tingut molts anys
de cooperació intensa].
12. D’entrada,
els components d’eixe pacte no haurien d’acceptar el llenguatge de la caverna i
deurien preocupar-se menys per les línies roges i més per les prioritats socials,
però amb realisme i estratègia de futur. No es tracta de cedir més o menys,
sinó de saber negociar amb la força que cadascú té i això des de la premissa de
no comerciar amb els principis sinó acordar la forma d’aplicar-los
conjuntament. Tots els signants del pacte haurien de tindre l'agenda clara.
Haurien d’entendre que n'hi ha objectius a curt, a mitjà i a llarg termini. No
tot el que és necessari pot aconseguir-se per a la setmana vinent, que la
paciència és una gran virtut en política. Ara és imprescindible revertir la
creixent desigualtat propiciada per les polítiques del PP, cal generar aliances
amb els països del sud quant a la macroeconomia de la UE i cal atendre a la millora
de la convivència interior.
13. Pel
que fa a aquesta, el govern sustentat per eixe pacte hauria de començar a donar
senyals positives de comprensió a tots aquells ciutadans de Catalunya que no
accepten l’actual status quo, però
que sí desitjarien reubicar-se en una Espanya distinta, plural, oberta i amb
una democràcia de qualitat.
14. De
la mateixa manera que el PP ha aconseguit multiplicar per tres o per quatre el
nombre d’independentistes catalans en una sola legislatura, un govern d’Espanya
dialogant i obert als canvis podria revertir eixa situació fins al punt d’aconseguir
incrementar el seu suport en un futur per a poder realitzar tota una reforma
constitucional en profunditat, un nou pacte de convivència per a les pròximes
dècades.
15. De
la capacitat de les forces polítiques esmentades dependrà que la situació actual
evolucione en un sentit o en un altre. Que s’avance envers l’Espanya plural,
les Espanyes, o que ens submergim en una híper polarització política de
conseqüències imprevisibles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario