Sí, on va Pablo Iglesias i la direcció de Podemos? Després de l'indiscutible èxit de la candidatura
[especialment on apareixia en coalició amb uns altres] en les eleccions del
20D ―triomf indiscutible encara que
complex de gestionar― semblava evident
que el partit morat anava a centrar-se en els tres problemes que havia
identificat com a centrals: afrontar amb fermesa la reversió dels estralls de
la política antisocial del PP, acabar amb i castigar la corrupció sistèmica i
abordar amb decisió el problema territorial, que desborda el marc de la
Constitució del 78.
Prompte va començar el foc de morter contra els de Podemos. El de morter, el de míssils terra-terra i els bombardejos
amb napalm, tant des de la Brunete
Mediàtica, com des del PP i, també, des de la fracció més espanyolista i
reaccionària del PSOE. D'igual manera, primerencament van començar les
provocacions, les desqualificacions, fins i tot els insults, cap als diputats novells.
L'acte de constitució del Parlament va ser poc edificant per part de quasi tots.
Podemos,
que és qui avui ens interessa, es va equivocar en la posada en escena, com va
venir a reconèixer després, donant-li una cobertura d'amable i discreta
ombra al momificat Rajoy, a la presència d'un diputat comissionista delictiu
del PP i al cridaner repartiment de llocs en la Mesa del Congrés. El PSOE es va
quedar amb la presidència, sí, però el PP i Ciudadanos
es van repartir el panell de control, deixant Podemos a la intempèrie. Amb
molta rapidesa es van veure els dos efectes primers: el rebuig de la Mesa a la
constitució dels grups parlamentaris de les coalicions de València, Catalunya i
Galícia; i la distribució dels escons, que va relegar a Podemos poc menys que a la graderia alta, a general dempeus,
com una forma d'humiliar-los i, paral·lelament, d'ocultar-los als ulls de les
càmeres i, pel mateix preu, dels espectadors del quefer parlamentari.
La diputada Carolina Bescansa, número tres de la formació, preguntada
sobre si havien pagat la quintada, va respondre: “Ens ha sorprès la
facilitat amb la qual PSOE, PP i Ciudadanos
es van posar d'acord per a donar-li la majoria a PP i C’s a canvi d'una butaca
per a Patxi López quan existia una alternativa. És cert que es tracta d'un
baptisme fort”. I tan fort!
No obstant això, més fort
resulta que sa senyoria se sorprenga per la gramàtica
parda parlamentària. Després de la seua confessió, no se sap què resulta
més preocupant: que evidenciara com són de novells els nous parlamentaris o què,
molt pitjor, no avalue bé amb qui s'està jugant els diners en la Carrera de San Jerónimo. Les
preguntes següents estan cantades: quantes sorpreses els esperen? Són realment
tan novicis davant les dinàmiques partidàries? Quantes males passades pot
jugar-los d'ara endavant eixa barreja de inexperiència i petulància?
Podemos està utilitzant una
tàctica que ―sense prejutjar ara si serà o no encertada quant al resultat
final― resulta molt irritant. Que les seues formes molesten als altres
partits està descomptat, i respon a unes pautes noves que no són les convencionals
pel que fa a la sociabilitat partidària. Allò
preocupant és que irrite i genere desafecció entre els seus votants o, com a
mínim, en una part sensible d'aquests.
Iglesias va donar un gran colp d'efecte quan li va anunciar al Cap
de l'Estat i als mitjans que anava a proposar-li a Pedro Sánchez un govern
PSOE-Podemos-IU ―amb ell de
vicepresident―, abans que el propi líder socialista ho sabera. ¿Va ser una jugada mestra de la nova
política o va ser una ofensa innecessària, resultat d'un error de càlcul, d'un
passar-se de frenada? Sí, com en determinats cercles s'afirma, Podemos ja ha decidit que vol anar a
eleccions, potser va ser un bon colp d'electoralisme. Si, contràriament, com
s'afirma en altres ambients, va ser una decisió poc meditada d'una direcció
partidària que no controla els temps tan bé com ells es creuen, va ser un greu
error que pot resultar-los car.
Què hi ha darrere d'aquesta supèrbia i permanent ganes de brega, d'aquest
paper d’emprenyat perdonavides permanentment enfadat amb tots, maniqueu a més a
més, amb el qual Iglesias es prodiga en cada compareixença? Això no
solament no ajuda a treballar en positiu per a abordar la superació de la
difícil situació en la qual Podemos i
les seues coalicions haurien de ser peça clau, sinó que allunya qualsevol
possibilitat d'enteniment entre ells i el PSOE de Sánchez.
Tots dos, Iglesias i el líder socialista, es llancen la mateixa idea
com un bumerang: els seus votants respectius no entendrien que ells no
s'entengueren. Doncs per mal camí anem. Aquesta tensió extrema entre
ambdues forces parlamentàries està resultant clarament perjudicial per als
interessos que tots dos diuen defensar. Sánchez
ha pres la iniciativa, ha entrat en contacte amb Albert Rivera i entre els dos,
amb habilitat, han empentat Iglesias al racó fosc. La rèplica d'aquest ha
sigut un ultimàtum a Sánchez: ha de renunciar a negociar amb Ciutadans. Què ha
obtingut a canvi d'aquest colp arriscat? Aparentment res. Pèrdua de
credibilitat, potser.
Molt més intel·ligent ha sigut, per contra, la posició d'Alberto Garzón
i Izquierda Unida. També la de Mònica
Oltra i Compromís. Domènech, el català, es queixa ja de falta
d'independència mentre Ada Colau anuncia un nou partit, i les Marees gallegues
donen símptomes d'incomoditat.
Podemos està jugant amb sil·logismes
simples, segons els quals ells són els únics que poden assegurar un govern de
canvi real a Espanya. Semblen oblidar el nombre de diputats que tenen i, a més,
la geometria i l'aritmètica variable del seu propi grup parlamentari.
Amb tot, no és això el més important.
Aquest exclusivisme, aquest essencialisme
no va a ser fàcilment digerible per l'electorat més exigent que recolza a la
formació morada, i que sent radical-democràtic no deixa de ser possibilista.
Podríem estar a les portes d'un error fatal que l'esquerra més enllà del PSOE
ha repetit històricament: confondre als votants amb els seus militants. A la majoria dels electors progressistes
―ja siguen més o menys radical-democràtics― no els importa si el PSOE, Podemos, Compromís, Esquerra Unida o la
resta de formacions a les quals confien el seu vot tenen més o menys parcel·les
de poder, sinó si el nou govern que
pogueren conformar comença a enfrontar i a resoldre els greus problemes creats
o engrandits per quatre anys de majoria autoritària del PP i per la
incompetència de Rajoy.
Això és el més important. Quasi la mateixa gent que va votar pel PSOE
va votar per Podemos més els seus aliats
o Confluències, i entre tots dos electorats hi ha ―sumant als qui ho van fer
per IU― onze milions de vots que esperen que es prenguen decisions de
convergència o de col·laboració que permeten imaginar que es va a revertir la
política selvàtica, insolidària, autoritària i cleptòmana d’allò que en diuen
el marianismo. Això és el que
realment importa. Per això seria necessari que callara Susana Díaz, que els
anomenats barons deixaren treballar a Sánchez, i que Iglesias canviara la seua [aparent?]
convicció que solament amb ell als comandaments es pot eixir positivament de la
situació.
Caldrà veure quantes ànimes té Podemos.
D'entrada, d'estils ―vistos i comprovats― almenys dos. Relegat afortunadament
a la rebotiga Juan Carlos Monedero, sempre aspre i malcarat, contrasten les
formes d'Iglesias [i alguns del seu cercle més íntim] i les d’Íñigo Errejón. No
li falta contundència al segon, però les seues formes sempre són més empàtiques
que les del seu amic, qui amb massa assiduïtat recorda la intransigència pròpia
del que creu detentar la patent de la
línia correcta. Ignore si aquests dos
estils responen a la clàssica divisió entre falcons i coloms, duros i blans, fundis [de fonamentalistes] i realos [de realistes] segons vam
aprendre de Die Grünen. En qualsevol
cas i a l'espera de confirmar o rebutjar la hipòtesi de les dues ànimes, la
veritat és que hi ha un estil que suma i un altre que resta.
Molt s'ha parlat de replicar a Madrid l'anomenada Via Valenciana, a la qual Mònica Oltra es referia en la seua reunió
amb Pedro Sánchez com a representant de Compromís. Una diferència evident entre
el Podem valencià i el que lidera Pablo Iglesias és que en el d'Antonio
Montiel, Fabiola Meco, Rubén Martínez o Ángela Ballester les formes són de les
que sumen, no de les que tracen línies roges o caven trinxeres.
El partit morat hauria de ―si és que ha de fer prevaldre els
interessos del seu electorat per sobre els [hipotètics] del partit [associats a
una nova consulta electoral]― relaxar
les seues formes sense cedir en els seus principis que, tot siga dit, no són
universals. La correlació de forces
no li permet jugar al tot o res. Haurien
de facilitar i cooperar per a iniciar una legislatura curta, una legislatura
que revertira la corba creixent de la desigualtat i dinamitzara l'ocupació; que
enviara al PP a l'oposició a purgar els seus greus delictes de corrupció i a
rejovenir-se; i que començara a donar passos sensibles a favor d’un nou encaix territorial.
Just tot el contrari del que han sigut els últims quatre llargs, infausts i
desgraciats anys en els quals el timó ha estat en les mans del president més inepte
de la història recent d'Europa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario