Tot s’hi val, aquesta és la consigna. Acusa, difama, menteix; embruta, aquest és l'objectiu.

No és casual, ans al contrari, que en un país amb una taxa de desocupació del 25 per cent, amb un govern en funcions i en precari des de fa dos mesos, amb el partit que el sustenta acusat de ser una organització criminal, i amb tantes altres transcendentals qüestions obertes, no és casual dic que bona part dels mitjans de comunicació vulguen tindre a l'opinió pública pendent del judici a Rita Maestre.

Es tracta d'una jove dirigent de Podem que fa anys, quan era estudiant, es va quedar en roba interior en la capella de la Universitat Complutense de Madrid i va proferir consignes de gènere i contràries a l'existència d'un espai confessional en el campus universitari. No, no és casual. Forma part d'una operació muntada, coordinada, dirigida i amplificada per aquells encarregats d'ocultar tant els altíssims costos socials de la crisi, com la incapacitat del màxim dirigent conservador per a formar govern, encallat com està el seu partit en el pantà de la corrupció.

Madrid ha sigut últimament l'escenari central d'aquesta operació de camuflatge general en la qual, a més, hi ha hagut una altra particular d'assetjament i enderrocament contra la jutgessa emèrita Manuela Carmena, alcaldessa de la capital d'Espanya al capdavant d'una candidatura recolzada per Podemos [Ahora Madrid]. Manuela Carmena, militant del PCE fins a 1981, va ser cofundadora del despatx laboralista en el qual es va produir la Matança d'Atocha de 1977, i ha sigut i és una persona d'extraordinari prestigi polític i ètic, a la qual el Partit Popular ha posat setge com els nazis a Stalingrad. L'han difamat, amenaçat, insultat, caricaturitzat, ofès i maltractat de paraula, obra i omissió. Com no han pogut amb ella ni amb la seua imatge i el seu prestigi, intenten desgastar-la atacant als seus col·laboradors.

Ara és Rita Maestre, la xica acusada d'ofensa als sentiments catòlics. Fa un parell de setmanes van ser dos titellaires d'intel·ligència política discutible, com abans ho van ser els responsables de les vestidures dels reis mags en la cavalcada del 5 de gener, com abans un l’autor d’un uns tweets d'humor negre de molt mal gust, escrits anys arrere per un regidor. No importa. Tot s’hi val, aquesta és la consigna. Acusa, difama, menteix, embruta, aquest és l'objectiu. Des d'un partit que en quatre anys ha vist com són imputats centenars dels seus dirigents i militants [amb bastants ja en presó] per suborn, malversació, corrupció generalitzada i finançament il·legal del partit amb xifres de milions d'euros, ara s'utilitza qualsevol acusació contra els altres partits per tangencial, banal o nímia que aquesta siga. Un exemple: el PP ha acusat formalment a l'alcalde de Saragossa d'haver gastat 15 euros en un article d’higiene personal per a tenir-lo disponible en el seu despatx.

No és que la resta de l'arc polític espanyol siga precisament exemplar, que no són poca cosa la trama de la dreta nacionalista a Catalunya o el cas dels ERE en l'Andalusia governada pel PSOE, però el que sabem de la corrupció en el Partit Popular bat tots els records.

La dreta espanyola sempre ha sigut molt conseqüent amb la seua concepció del món. El natural per a ells és posseir el poder, i el govern clar. Necessiten mantenir el poder econòmic, el govern polític i l'hegemonia moral. El primer perquè −per als confrares conservadors− està en la naturalesa de les coses que els que tenen [capital i patrimoni] són els que han demostrat ser superiors; el segon com a conseqüència del primer: si es té el poder econòmic no es pot caure en la ximpleria de renunciar de bon grat a dirigir la política, això és a la forma d'organitzar la vida en societat; el tercer, perquè si s'admet que es comence a qüestionar les grans veritats administrades pels poderosos i pels clergues afins el més probable és que s'acabe qüestionant tota la resta: primer les regles de la reaccionària moral catòlica hispànica, després el poder polític i, finalment, la mateixa propietat privada. Una  propietat entesa no solament des de l'economia, sinó com a forma de mantenir un ordre social com Déu mana.

La situació actual té més que alterada a aquesta dreta que sempre s'ha oposat per les bones o per les males a tot el que he cregut que podia arribar a qüestionar aquell escenari virtuós. Després dels últims quatre anys exercint de manera patrimonial el poder des de Madrid, ofegada en el pantà de la corrupció que ha convertit al més potent dels seus partits polítics ―anomenat Partit Popular, la qual cosa no deixa de resultar sarcàstica― en una associació criminal [segons es diu en un acte processal recent], imposant els seus interessos, la seua ideologia i la seua inacceptable concepció de la democràcia, ara la dreta política tradicional se sent acorralada i sola.

Comandada per un personatge com Mariano Rajoy [a qui està previst que declaren persona non grata  en la seua pròpia ciutat, la qual cosa ja dóna una idea de les virtuts del cavaller], no ha vacil·lat a aplicar una política econòmica i social de cirurgia major sense anestèsia [com deia C.S. Menem de la seua fa dècades] sense tremolar-li el pols, i sense mostrar ni tan sols aquelles dosis mínimes de caritat cristiana que els van ensenyar de menuts en la catequesis. A més, amb l'excusa de la crisi i de la necessitat d'ajustar a la baixa tot allò públic, han legislat en solitari i contra l'opinió de tots els altres partits en matèria laboral, fiscal, educativa, judicial, sanitària i fins i tot han revertit drets fonamentals amb l'aprovació d'una llei que castiga amb penes de presó la més lleu de les dissidències.

Ara, aquesta dreta corcada per la corrupció, tòxica i contaminant, està aïllada, sola, repudiada per tots. Rajoy ha sigut incapaç de concitar el menor suport a la seua investidura, ningú vol saber res d'ell ni de la seua quadrilla, la seua extensa i molt poc honorable direcció nacional del partit. La seua única esperança és que el candidat socialista fracasse en el seu intent de formar govern, i que açò obligue a noves eleccions en les quals trobe una segona oportunitat per a ell i la seua gent.

Mentrestant, el Partit Popular és una caldera a pressió. Els escàndols de corrupció, els processos judicials i la pèrdua d'espais de poder comencen a tenir efectes devastadors entre la seua parròquia. Les peticions de condemna estan soltant les llengües d'aquells que es veuen en el perill d'entrar a la presó, i ningú sap el que pot passar demà o passat demà al voltant del descobriment de nous casos, de noves proves, de més registres de la policia, de més imputacions. Com ja no es pot mantenir la que va ser la doctrina oficial: eren casos aïllats que en absolut implicaven al partit, sinó que eren delinqüents que s'havia aprofitat de la seua traïció, ara la consigna a defensar a qualsevol preu és: tots roben, tots tenen la corrupció dins de casa. Tots [els partits] som, per tant, igual de culpables.

És una fugida cap al davant, a la desesperada. Però el resultat no serà el que voldrien. S'han depassat totes les línies del que podria ser acceptable. La dreta espanyola que el Partit Popular representa haurà de regenerar-se, reinventar-se, netejar-se, depurar-se. I això només podrà fer-ho en l'oposició. No podrà ser d'una altra forma. Els partits que han patit aquests últims anys la seua hegemonia haurien de ser capaces de facilitar-los eixa retirada a l'oposició. Seria el millor per a tots.