Les últimes enquestes més fiables, la de MyWord per a la Cadena Ser per exemple, li donen a Podem una intenció de vot quasi
cinc punts menys que els obtinguts el 20D de 2015 [15.9 enfront de 20.7].
En la mateixa prospecció, el PP perd 1.7, el PSOE baixa 1.1 i Ciutadans puja
4.1. És a dir tots perden, menys el partit d'Albert Rivera. Cal afegir una
última dada: Esquerra Unida també puja, i bastant: 3.4 punts, i se situa en el
7.1 per cent dels vots. Són unes xifres bastant expressives de com està
valorant l’electorat el procés de negociacions per formar govern. Recordem que
l'enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS] de gener de 2016
donava el següent resultat: PP, 28.8; Podem, 21.9; PSOE, 20.5; Ciutadans, 13.3.
Sembla molt raonable afirmar que Podem està
gestionant pèssimament el suport que va aconseguir al desembre passat; que
no està jugant ben les seues cartes i que, més que probablement, no ha
aconseguit digerir bé les dades electorals que van donar les urnes. Però aquest
no és, segur, el principal problema. Molt
possiblement el pitjor per a la formació morada és que se li estan obrint
algunes de les moltes costures internes que té. No és ara una de les sutures
que podríem anomenar perifèriques, en les quals per cert també s'aprecien
problemes, sinó en el nucli dur de l'organització. El colp de mà de Pablo
Iglesias cessant al responsable d'organització, Sergio Pascual, ha afectat
seriosament a Íñigo Errejón, potser l'home amb més projecció extramurs de
Podem. La cosa, no obstant això, no se circumscriu a una confrontació entre
Iglesias i Errejón, sinó que evidencia problemes interns quant a la concepció
tant del partit com de la seua estratègia de present i de futur. La proposta de Pablo Echenique com a
substitut de Pascual és la menys discutible que Iglesias podia oferir a
l'organització, però caldrà veure si l'aragonès cauteritza la ferida en
l'organització de Madrid i reforça les costures territorials.
Podem no acaba de decidir què vol prendre i
què vol rebutjar del model de partit convencional: hi ha expressions del lulisme primerenc del tipus Pau i Amor,
i s'evidencien influències leninistes del tipus tu tens dos ulls, però el partit en té mil. D'ambdues sensibilitats
trobem rastre recent a “Defensar la bellesa.
Carta de Pablo Iglesias als cercles i a la militància de Podem”. No
obstant això, fer política no és explicar, enunciar, declamar intencions
polítiques carregades d'ètica. Quan el partit era només un moviment amb el vent
a favor de la indignació creixent, tot resultava més fàcil en la mesura que es
tractava de denunciar i de posar el focus sobre tants mals de la societat del
present. Cada ciutadà irritat amb els grans partits sistèmics, cada elector
fastiguejat del maltractament associat a la crisi, podia imaginar que Podem era
una força emergent que anava a canviar tant com considerara que devia ser
canviat.
Ara, Podem està actuant en àrees de govern
en l'administració local i regional i tot és molt més complex, més concret i
menys eteri. A més, no és difícil trobar bretxes que separen algunes de les
coses que es deien abans del que es fa ara. Algunes, són lletra menuda,
però no passen desapercebudes per a molts. Dos exemples: l'alcalde de Cadis,
ciutat convertida en emblema pels morats, nega als partits del consistori accés
complet als pressupostos de la ciutat; Luis Alegre, secretari general de Madrid i membre del cercle
immediat a Iglesias, convoca una roda de premsa, però anuncia que només
respondrà a cinc preguntes.
Ningú podrà negar a Podem l'haver-li pegat
una puntada de peu al tauler polític espanyol. Aquest és encara el seu gran
mèrit. Tampoc se li podrà discutir que ofereix ―de moment més sobre el paper
que en la realitat― una visió que s'aproxima a la realitat plurinacional
espanyola com cap altra força política ho fa. Podem va obrir, s'ha dit
moltes vegades, uns enormes finestrals que han regenerat el viciat clima
polític peninsular. Però ara està perdent força i presència. I açò no és bo
excepte para la dreta espanyola i, per la seua greu miopia, per als sectors més
conservadors i els més jacobins del PSOE.
Es discuteix en els fòrums i en les
tertúlies a propòsit del que sembla una batalla interna de manual. Es parla
molt de com es veu a Podem des de fora; de si s'està donant un combat entre
fonamentalistes i realistes, de si s'està dirimint apostar per la reforma o per
la ruptura de l'anomenat règim del 78, o sobre si la praxi del partit ha de ser
més transversal o més pròxima a l'esquerranisme clàssic. Tot això en el context
―no ho oblidem perquè és un element decisiu― en el que s'ha de resoldre si es
constitueix un nou govern o s'ha de tornar a eleccions generals.
Veritablement es tracta de debats molt
interessants, però són més propis dels diferents analistes socials que de la
ciutadania en general. Particularment dels cinc milions de votants que,
d'una forma o una altra, van ser comptabilitzats com a vots de suport al
programa de l'organització.
Cal dir que aquesta comptabilitat és més
que discutible. Tant com que Podem tinga o haja tingut mai 69 diputats, ni que
ara tinga 65 després de la no integració de Compromís en el grup parlamentari.
Aquest grup de dimensions variables és, de lluny, el menys estable, el més
complex de gestionar de tota la Cambra de Diputats. Els 69 diputats
originaris n’eren el resultat de la suma de Podem, Podem-Compromís, Podem-En
Marea-Enova-EU i En Comú Podem, i no resulta difícil explicar les enormes
dificultats que tindrien per a votar junts en temes sensibles.
No es tracta tan sols, a més, de
diferències concretes entre els uns i els altres ―aquelles costures abans
assenyalades― sinó de la pluralitat [seria millor parlar de transversalitat]
dels cinc milions de votants. Diferències que van des dels que poden
veure's representats per persones vinculades a Podem però tan distants [en fons
i formes] com Manuela Carmena, Carlos Jiménez Villarejo, Ada Colau o Mònica
Oltra ―per citar noms coneguts― i Rafael
Mayoral, Juan Carlos Monedero, Teresa Rodríguez o Irene Montero.
Com treballar políticament per a un
electorat tan ampli i tan divers, com fer-ho sense perdre suports substantius
en la travessia?
Hi ha un sector ampli de l'electorat que,
sense haver perdut ni un gram d'irritació contra al bipartidisme, se sent més
pròxim a reformar que a revolucionar el panorama existent. Pateix amb
desgrat les males formes d'Iglesias, l'arrogància que els seus múltiples
assessors no aconsegueixen que abandone, la seua permanent possessió de la
veritat i la seua indiscutible percepció de quina és la línia correcta. Alguna
cosa semblant es pot dir de la tendència de la direcció de Podem a exigir a
tots, a escoltar poc o res, i a desqualificar als que no s'avenen a les seues
directrius. Nota al marge: segurament la
remuntada demoscòpica d’Esquerra Unida està prou lligada al contrapunt que
Alberto Garzón suposa front al líder de Podem.
En ocasions, massa i tot, Podem recorda al
que va ser en el seu moment de major pes polític Esquerra Unida. Una
organització tan solvent per a la denúncia del que anava malament com a incapaç
de proposar com arreglar-ho de forma versemblant. Una coalició que sempre va
tenir dificultats per a entendre que els seus votants superaven amb molt als
seus militants, i que és necessari no confondre als uns amb els altres.
Podem té ara un bon nombre de problemes
interns i, a més, afronta una crisi d'identitat en la mesura que ha de
decidir com gestiona l'enorme cabal de suports [directes i compartits] que va
rebre al desembre passat. De cap manera
li convé anar a noves eleccions. Algunes de les coalicions que el posaren al
lloc que ocupa en el Congrés serien difícils [sinó impossibles] de reeditar.
A més, les enquestes, com hem dit al principi, són clarament desfavorables, la
qual cosa augura que la posició de força actual podria ser redimensionada a la
baixa.
Potser la millor opció per al partit
d'Iglesias seria acceptar dues coses: que l'horitzó polític està [i estarà
sempre] definit per la correlació de forces existent i que la seua no és ―ara
com ara― determinant; en segon lloc, que és un partit molt jove que no va aconseguir
el govern quan encara està en el parvulari. Té futur i molt, si saben jugar les
seues cartes. Podria ser el primer
partit realment federal d'Espanya [no només de boqueta], una cosa que
resultaria històrica; i molts dels seus líders tenen una llarga carrera per
davant. Seria bo, en conseqüència, que
aplicaren aquella màxima que se li atribueix a Suetonio: “Camineu lentament si
voleu arribar més ràpid a un treball ben fet”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario