Espanya no és Dinamarca, ni li sembla, i avancem cap a la Gran Paradoxa.

Resulta evident −malgrat que alguns s’estimarien poder creure el contrari− que l'Espanya política i partidària no s'assembla pràcticament en res a la Dinamarca que la sèrie televisiva Borgen ha mostrat al món. Aquell país nòrdic no ha comptat amb un govern de majoria absoluta des de 1909, així que els pactes i les coalicions de govern són el natural. A Espanya, en les antípodes parlamentàries, les converses per a la constitució de govern han encallat, potser definitivament. Ho dic, és clar, amb reserves perquè llegia un breu de Jordi Palafox al qual recordava Romanones quan aquest afirmava que per als polítics espanyols mai de la vida vol dir no de moment. 

És fàcil, no obstant això, acceptar el símil del joc d’escacs que fa Enric Juliana: estem en la situació anomenada de rei ofegat. Això és, la peça no està en escac, però qualsevol posició a la qual pot desplaçar-se ho posaria en eixa situació. Íñigo Errejón, per la seua banda, ha abundat en aquesta idea quan ha reconegut que vivim un empat catastròfic: ni els restauracionistes restauren, ni les forces del canvi aconsegueixen canviar res; això ha dit el jove dirigent.

En aquest moment de la partida, en aquest escenari, a tenor de les enquestes [i sabem que les càrrega el dimoni, però és poc intel·ligent no atendre-les] sembla que l'electorat de la dreta és molt més, infinitament més pacient amb els seus polítics que el de l'esquerra. Aquests votants no és que siguen impacients, és que són castigadors amb els seus quan es consideren enganyats o desatesos.

Des del 20D de 2015 cada organització partidària ha fet el seu joc. El PP no ha fet res, aquest ha sigut el seu. Ciutadans s'ha mogut més i millor que ningú: ha bloquejat al PSOE, ha tirat al blanc contra Podem i ha mantingut viu al PP apel·lant diàriament a la seua necessària contribució a la causa de govern. El PSOE ha jugat a auto lesionar-se, convertint-se en víctima de si mateix i apareixent fracturat i amb un líder amb respiració assistida [del comitè federal]. Podem es cou en la seua pròpia salsa, sense saber gestionar els cinc milions de vots que va collir i que són molts més i més plurals que els militants o adherits al partit.

Després de les fallides pseudo negociacions, la crisi del partit morat sembla profunda. A la porga de Sergio Pascual a mans de Pablo Iglesias, que recorda formes polítiques d'èpoques superades, el distanciament entre el suprem líder i Errejón no pot ocultar-se. És aquest últim, sempre lúcid, qui ha declarat que Podem ha de ser més amable i integrador portes endins i més seductor portes enfora. Al seu tomb, el jurista Jiménez Villarejo s'ha convertit en la veu de moltíssims votants de la formació quan ha declarat el que és un sentir molt estès: “Si Podem permet que continue governant el PP serà una equivocació històrica que li passarà factura”.

Sembla més que versemblant la predicció. Els sondejos parlen d'un PP que manté els seus suports, un PSOE lleugerament a la baixa, Ciutadans clarament a l'alça i convertit en tercera força i Podem perdent empenta a marxes forçades i baixant fins a ser el quart grup parlamentari. I aquest quadre es faria efectiu amb una rebaixa de la participació electoral que afavoriria a les formacions conservadores, que compten –sembla indiscutible− amb una parròquia més fidel i disciplinada.

Tants i tan urgents com eren els problemes socials, econòmics i territorials de l’època Rajoy; tan imprescindible com era desallotjar al PP, tan reaccionari i autoritari com corcat per la corrupció; i quatre mesos després no hi ha hagut forma d'oferir un govern alternatiu. Per descomptat raons per a la irritació superlativa no falten als votants d'esquerres, i no sorprendrà que molts d'ells −erròniament− opten per no votar en els pròxims comicis.

Dit això, unes noves eleccions podrien abocar a un resultat extremadament paradoxal: les dues formacions polítiques d'àmbit estatal situades en l'esquerra, barallant-se a mort entre elles, serien les comares d'un govern de dretes, en el qual el PP i Ciutadans es posarien d'acord en cosa d'hores.

Durant la Transició, Luis Pastor cantava una cançó en la qual una de les seues estrofes deia alguna cosa així com “vaja, que tindria gràcia / que per falta d'unitat / no arribara la democràcia”.  Doncs això, que quaranta anys després podria passar alguna cosa semblat. Tindria gràcia que el combat entre el PSOE del Nord i el PSOE del Sud contra el Podem Fonamentalista i el Podem Realista li donara el govern al tàndem PP-Ciutadans. O pitjor encara: que s'isqueren amb la seua les vaques sagrades del PSOE [de l'Espanya Autèntica, clar], la Gran Banca, els grans poders mediàtics, Merkel, etc., etc., i finalment s'arribara a aquella gran coalició conservadora que, entre altres coses, faria desaparèixer a curt termini el Partit de Pablo Iglesias Posse, més conegut com el Abuelo. Què faria llavors Pablo Iglesias Turrión (a) Coleta Morada?