Paràlisi, fastig i pestilència.

Més de cent dies després de les eleccions l'escenari polític sembla paralitzat. La ciutadania es debat entre el fastig, la irritació i la incredulitat per l'actitud dels diversos responsables polítics. L'ambient, a més, està impregnat per la pestilència creixent i cada vegada més insuportable de la corrupció que corroeix al Partit Popular.

La paràlisi, l'estancament polític, és el que percep la ciutadania, però aquest és −potser− més aparent que real, perquè els contactes i les negociacions entre les diverses formacions polítiques s'estan desenvolupant majoritàriament fora dels focus mediàtics. D'una banda la por a aguditzar els problemes interns [singularment en el PSOE i en Podem], i l'horror a defraudar a un electorat al que possiblement se li convocaria a noves eleccions, fa que tots caminen amb peus de plom a l'hora de moure peces en la interminable partida per a la constitució d'un nou govern. Circulen rumors i filtracions interessades a beneficiar a uns i denigrar als altres; tertulians i columnistes aporten anàlisis i valoracions amb més opinió que informació contrastada. Tot està redundant en que la ciutadania evidencie símptomes de fatiga política que eleva els índexs de cabreig envers els representants partidaris.

Aquests semblen ser inassequibles al desànim. Tots repeteixen diverses vegades al dia −en cada ocasió en la que els mitjans de comunicació els ho permeten− les mateixes idees del seu argumentari més simple i buit. El PSOE parla de liderar el canvi i d'exigir suports a dreta i esquerra, Podem insisteix que està disposat a cedir i a demanar als altres que cedisquen també, i Ciutadans diu que dolent seria haver de repetir eleccions, però pitjor triar un mal govern. Cansa i molt llegir la premsa o seguir els informatius de ràdio i televisió. Tot està dit. Els dirigents informen del que li van a dir als seus adversaris demà, la qual cosa fa que aquests adversaris els expliquen als mitjans el que respondran quan els diguen el que els han anunciat que els van a dir. És una mena de joc infantil en el qual sembla que el que primer que cedisca pagarà els costos d'haver-ho fet.

Alguna cosa, no obstant això, com dèiem, pot estar movent-se en el triangle que formen el PSOE, Podem i Ciutadans. Cal continuar atents a les notícies, per pesades que resulten. A cap dels tres els interessa repetir els comicis. L'anunci de Pablo Iglesias de consultar a les seues bases un possible acord més allunyat del desitjable del seu programa de màxims pot ser un senyal: així se cercaria el vistiplau de la militància abans de signar alguna cosa no previst inicialment. També el PSOE diu ara que, si s'introdueixen modificacions de calat en el pacte amb Ciutadans, serien consultades les  bases del partit. Fins i tot els de Albert Rivera han matisat algunes de les seues negatives més intransigents a la col·laboració hipotètica amb els altres.

El Partit Popular, no obstant això, no juga a res. Res es mou al carrer madrileny de Gènova. És realment extraordinari que Mariano Rajoy continue −més de 100 dies després− sense parlar amb ningú, sense sumar ni un suport i sense deixar de repetir la lletania d'advocar per un pacte amb el PSOE que –açò diu Cospedal, la Secretària General, i sap que menteix− permetria formar govern en vint-i-quatre hores. Al PP si n’hi ha una paràlisi total i absoluta.

El que està fent Rajoy al capdavant del govern és ja més que preocupant. S'ha refugiat en la gestió ordinària [lògic per estar en funcions], però no ne fa res més, ni tan sols accepta donar explicacions d'aquesta gestió al Parlament des d'una interpretació pueril de la Constitució. És clar que per molt que Rajoy romanga immòbil i de perfil el món no es para.

Espanya ha incomplit el compromís de dèficit pactat amb la UE, i Brussel·les sembla disposada a exigir al pròxim govern més i més retallades en els comptes públics. El PP que va desacreditar al Comissari Europeu Moscovici quan va anunciar que les previsions de desfasament espanyoles eren errònies, ara diu que tot és culpa de les autonomies. En paral·lel, el Banc d'Espanya rebaixa les previsions de creixement, la qual cosa el Govern desmenteix amb poca convicció. A més, la falta de claredat política està perjudicant la inversió exterior i, paral·lelament està afectant a la presència del Regne d'Espanya en l'escenari internacional. Ni està ni se li espera en la Unió Europea que pateix el desafiament  secessionista britànic i l'amenaça diària del terrorisme islàmic, ni a Amèrica Llatina o en el Magrib escenaris polítics i econòmics calents en aquest temps. Rajoy projecta la seua incapacitat i el seu aïllament que resulta del seu desinterès per la política exterior. Les imatges de la seua assistència a les reunions internacionals són patètiques. Ni parla ni entén l'anglès, la qual cosa fa que no puga comunicar-se amb els seus col·legues sense intèrpret. En els plenaris no hi ha problema gràcies a la traducció simultània; però en les converses i les negociacions entre líders i en els recessos de les reunions, Rajoy està tan aïllat i solitari que fa vergonya aliena veure les imatges dels informatius. L'única cosa que li faltava era estar en funcions i, a ulls de qualsevol col·lega europeu, políticament mort.

Paral·lelament, la pestilència de la corrupció estructural que existeix en el PP és ja insuportable. Aquesta setmana dos empresaris assetjats per la Fiscalia han accedit a reconèixer els seus delictes, a canvi que se'ls aplique l'atenuant de “confessió tardana dels fets". S'ha reconegut per primera vegada el finançament irregular del Partit Popular. Finançament a canvi de concessions d'obres, amb mossegades, sobre-costos i falsejaments diversos. Tot fa olor de podrit en aquest partit. Absolutament tot. Les causes per corrupció l’han convertit en una organització criminal a la qual més prompte que tard retrà comptes davant la justícia.

La major part de la ciutadania, segons diuen les enquestes, no entén que els partits d'oposició no col·laboren amb més eficàcia per a jubilar a Rajoy i enviar al seu partit a l'ostracisme durant una bona temporada.