La jubilació de Rajoy [com a anomalia i com a indicador].

Mariano Rajoy ha eixit reforçat políticament després de les últimes eleccions, tant en l'àmbit intern del seu partit com davant la societat espanyola. El consens és absolut sobre aquest particular. Ningú ho discuteix.

Per tant, en bona lògica democràtica, Mariano Rajoy és aquell a qui les urnes han designat com a candidat preferent per a presidir el pròxim govern. No obstant això, seguint amb la mateixa lògica impecable, no és menys cert que per a aconseguir ser investit l'home necessita que la Cambra de diputats el recolze, ja siga en primera o en segona votació. I això no va a ser fàcil.

El dirigent conservador genera tant rebuig entre els votants de les altres forces polítiques que ―en teoria― podrien pactar amb ell o, si més no, abstenir-se, que aquells que decidisquen recolzar-lo hauran de carregar-se de raons per a explicar als qui els van donar el seu vot que han col·laborat per activa o per passiva, per acció o per omissió en la reelecció d'un home que representa el pitjor la dreta espanyola i és el responsable de l’austericidi.

Rajoy és el cap visible d'un partit, el Popular, que ha sigut qualificat en seu judicial com a organització criminal. Un partit en el qual la corrupció és el resultat d'una concepció del poder que no distingeix sinó que barreja allò públic amb allò privat, especialment en el camp de les relacions entre les administracions i les empreses concessionàries d'aquestes. Els negocis són els negocis, així que la idea que els diners públics poden anar a les butxaques privades dels amics polítics és un axioma. També les arques del partit han rebut recursos econòmics bastards per a mantenir greixada la màquina. Les moltes caixes B existents, pràcticament en totes les seccions territorials del partit, han permès sufragar campanyes electorals, fins i tot eludint els límits de despesa permesos per la llei, reforçar els jornals de càrrecs electes, comprar voluntats, construir o remodelar seus partidàries…, qualsevol cosa que els haja beneficiat i que haja fet que la maquinària continuarà funcionant.

Ara que la Unió Europea estudia multar al Regne d'Espanya per l'incompliment del dèficit, es recorda que el Govern Rajoy va decretar una rebaixa fiscal en vespres electorals de 2015, amb un objectiu tan obscenament electoralista que només va enganyar als desinformats. En aquest moment, quan arriba la factura, l'opinió pública hauria de penalitzar a aquest partit i a aquest dirigent que ha actuat i actua posant sempre per davant els seus interessos, els de el seu partit i els de els seus amics polítics.

El ministre Fernández Díaz, que ocupa  la cartera d'Interior, home de la major confiança de Rajoy, ha sigut i és el responsable d'un dels capítols més censurables, vergonyosos i preocupants pel que fa a la utilització dels recursos de l'Estat de manera infame. Una suposada policia patriòtica [una espècie de brigadilla amb alguns elements de la cúpula policial al comandament] es dedicava a recaptar informació ―o a inventar-la i filtrar-la a mitjans de comunicació afins― perjudicial per a líders polítics contraris [especialment els independentistes catalans] o contra altres partits [la persecució contra Podem ha sigut tan inquisitorial com sustentada en bases falses i inventades, com ha deixat clar el Tribunal Suprem fins a en cinc ocasions]. Fernández Díaz no va dimitir ni va ser cessat per Rajoy quan es van fer públics els enregistraments de la conjura que el ministre ordia amb el director de l'oficina antifrau de Catalunya, i segueix en el seu lloc. Sembla que existeixen quatre hores més d'enregistraments de converses sensibles que no se sap quant de joc poden donar. En qualsevol cas, Fernández Díaz està ja inhabilitat per a seguir en el govern, en el cas que Rajoy aconseguisca la investidura, i es parla de fer-ho ambaixador al Vaticà. Són les formes de Rajoy, i repetirien el que ja es va fer amb Federico Trillo, a qui es va enviar d'ambaixador a Londres: a un coreligionari carbonitzat  se li premia amb una bona ambaixada. A uns altres se'ls premia amb un bon càrrec en organismes internacionals, com s'ha fet amb altres dos exministres: Ana Mato i José Manuel Soria.

Les formes de Rajoy, no obstant això, brillen en tota la seua esplendor amb el maneig dels temps polítics. Entre desembre de 2015 i juny de 2016, entre un procés electoral i l'altre, Rajoy es va mimetitzar amb el terreny, quasi desaparegué, i ara vol fer el mateix. Ni fa ni diu, ni puja ni baixa, ni entra ni ix. Ignora qualsevol tipus de responsabilitat que li pertoca per l'important factor de ser el responsable del partit més votat, i espera que els altres facen, diguen, proposen o, arribat el cas, es coguen sols en la seua pròpia salsa.

Després del 26J, Rajoy va afirmar que anava a parlar amb tots els partits, però no ho ha fet. Ell i els seus lloctinents transmeten de forma tan pesada com a immoral que el Partit Socialista ha de facilitar el seu suport per a la investidura. Només utilitzen un argument: és la forma d'evitar unes terceres eleccions. Ni un programa explícit de mínims, ni propostes d'acostament entre els programes de govern amb altres partits als quals seduir, ni compromisos de revisió del marc legal imposat pel rodillo del Partit Popular durant la legislatura anterior [reforma laboral, reforma educativa, l'anomenada Llei mordassa, etc., etc.], ni propostes d'acord per a atacar la bretxa de desigualtat oberta per l’austericidi, ni reformes institucionals… Res. Rajoy es limita a repetir diàriament que ell ha de ser el president. I els altres han de recolzar-lo o abstenir-se. I no té res més que dir.

És una anomalia democràtica aquest senyor. Caldria decidir si és una anormalitat o una malformació, però el més rellevant és que ha sigut revalidat en les urnes fa tan sols uns dies. I és això mateix el que constitueix un indicador de com de baixa és la qualitat de la democràcia espanyola.

En el Regne Unit s'ha fet públic l'Informe Chilcot, que ha deixat negre sobre blanc que la invasió de l'Iraq no va respondre a l'amenaça de la tinença d'armes de destrucció massiva, com van assegurar Bush, Blair i Aznar [que va ser qui va designar Rajoy per a succeir-lo], sinó a la voluntat de servilisme a la Casa Blanca per part dels dos mandataris europeus. Lluís Bassets li deia a Pepa Bueno a la SER que Blair era el caniche de Bush i Ansar [com ho anomenava el president nord-americà, incapaç de memoritzar el cognom Aznar] no va passar de ser el caniche del caniche. Doncs bé, Aznar segueix sense disculpar-se, sense― si més no― lamentar que aquella invasió haja tingut les terribles conseqüències que cada dia constatem. La baixa qualitat de la democràcia espanyola permet que, fins i tot, una canallada de Lesa Humanitat, com va ser el suport del Govern Aznar a la invasió de l'Iraq [en contra del 90 per cent de l'opinió pública espanyola] puga quedar impune. Veurem què passa amb aquest assumpte quan es constituïsca el pròxim Parlament a Madrid.

De moment, Rajoy no té encara els vots necessaris. L'anomalia que representa hauria de ser corregida. Fan falta llum, taquígrafs i voluntat política suficient com per a jubilar políticament a Mariano Rajoy i a tot el que representa. Antonio Gutiérrez ―antic dirigent de CCOO, exdiputat socialista i home amb seny― proposava fa uns dies, i no és l'únic, un govern a tres bandes entre el PSOE, Podem i Ciutadans. Cap dels tres pot votar per investir president a Rajoy [en el cas dels de Rivera només al preu de desdir-se absolutament], així que si Rajoy fracassa i no aconsegueix una majoria suficient, no haurien  d'eludir la seua responsabilitat acceptant unes noves eleccions, ni abstenint-se per a evitar-les. Es podria eliminar així una anomalia, una anormalitat com Rajoy, al mateix temps que es millorava l'indicador de la qualitat de la democràcia espanyola.