És desesperant, irritant i trist veure com passen els dies, les setmanes i
segueix sense resoldre's el galimaties polític i partidari a Espanya. Els
líders polítics semblen contagiats de la Síndrome Rajoy, i han caigut tots ells
en el regateig curt, en l’amagar i no donar, en el tacticisme de vol curt, en
el deixar que el temps podrisca els assumptes fins que un moviment final
inesperat resolga la situació al seu favor.
Res sembla afectar-los del que ocorre més enllà dels cenacles o de les
càmeres televisives, no hi ha procés o esdeveniment, dins o fora de les
fronteres peninsulars que els accelere el pols i, amb això, l'ànsia per constituir
un nou govern que faça front els problemes reals de la gent.
Ni la vergonya del que ocorre en la frontera sud de europea amb els
refugiats, ni les complicacions per l'eixida de Gran Bretanya de la Unió Europea,
ni els centenars de morts de Bagdad cada setmana, ni l'infern de Síria, ni els
atemptats terroristes com el recent a Niça que és un dur colp més per a França,
ni l'intent de colp d'Estat a Turquia, ni les amenaces de sanció de Brussel·les
a Espanya que obligaran a més retallades, ni la desigualtat galopant que vivim,
ni la caiguda en picat del romanent per al pagament de les pensions, ni la
urgència d'emprendre canvis en el marc constitucional, ni la perentorietat de
modificar el corpus legislatiu que el Partit Popular va imposar a colps de la
seua majoria absoluta com suport de la seua política austericida, a les ordres
de l'eix Brussel·les-Berlín. Ni tot plegat. Res sembla ser urgent.
Res sembla tenir el calat suficient com perquè eixos líders i els seus
equips dialoguen, negocien i, si s’escau, acorden com eixir d'aquest garbull.
Ara com ara és Rajoy qui ha de portar la veu cantant, i si ell no aconsegueix
recaptar els suports suficients per a ser investit, serà el torn de Pedro
Sánchez. En qualsevol cas, siga l'un siga l'altre, és l'hora que convocats per
Rajoy o per Sánchez se senten a una
taula dos o més líders polítics i no s'alcen fins a tenir ultimat un pacte d'investidura
i, si és possible, un altre de legislatura.
Davant els problemes de tot ordre i magnitud que ens afecten, eixos
quatre líders polítics hagueren d'evitar traslladar a la ciutadania que estan
d'esquena a ella, i que practiquen el nosaltres
a la nostra.
Destaca en gran manera la incapacitat manifesta dels dos grans partits, PP
i PSOE, per a eixir-se’n de la dinàmica i la cultura del bipartidisme quasi
total -amb el permís dels nacionalistes bascos i catalans- en
el qual han viscut durant dècades. La realitat està cada vegada més clara: els dos grans partits sistèmics
no saben -ni sembla que vulguen- entrar en la
realitat de pactes i negociació que el mapa parlamentari exigeix.
El PP pretén, sense complexos de cap tipus, amb una insolència i una
desimboltura que provoca vergonya aliena, que el seu històric adversari
principal li lliure el seu suport per acció o omissió. Aquesta posició, que
desafia la lògica política més elemental, no ha trobat una resposta
suficientment elaborada i contundent per part del PSOE, i aquest partit es
troba sotmès al foc granejat tant dels de Rajoy com de Ciutadans i, per motius
diferents, de Podem.
Particularment desgraciat és el paper que està jugant Pedro Sánchez, qui
s'enfronta a la situació amb una mà lligada a l'esquena. La que li han
immobilitzat els seus propis coreligionaris meridionals, que tenen pressa i no
l’amaguen per apartar-lo de la secretaria general del partit.
Tothom assetja Sánchez. Des dels mitjans de comunicació més potents als
grans interessos empresarials i financers, espanyols i europeus. Tots li
demanen altura de mires, sensatesa, patriotisme. Tots li urgeixen a permetre o participar
perquè Mariano Rajoy torne a ser elegit president del govern. El que faça falta
per a evitar una nova crida a les urnes o, el pitjor del pitjor, que Podem
aconseguisca parcel·les de govern. Poc sembla importar que els seus electors no
el van votar per a fer president a Rajoy.
Sorprenentment, ningú constreny Rajoy. Ningú, ni de dins ni de fora del seu
partit, li urgeix a recaptar suports, a negociar i a cedir per a
aconseguir-los. Ningú sembla retraure-li que passades tres setmanes de les
eleccions no haja obtingut ni un vot més en el Congrés. Ningú censura la seua
indolència, la seua tendència a gangrenar la situació. I el PSOE és incapaç de denunciar
de manera efectiva eixa imperícia disfressada d'arrogància del dirigent del PP.
L'amenaça d'anar a terceres eleccions al novembre sembra el pànic entre els
contendents, menys en el Partit Popular. En la mesura que subordinen els
interessos generals als seus particulars, saben que si això passara encara
recuperarien més vots de l'electorat d'Albert Rivera i l'increment de
l'abstenció d'un fastiguejat electorat d'esquerres afermaria la seua victòria
en les urnes. A això juguen els de Rajoy, i mentrestant les urgències que ens
afecten hauran d'esperar fins que ells tinguen de nou el poder i les aborden
–si és el cas- des del seu molt particular i exclusiu punt de vista.
Certament tenen estratègia. Perversa, bastarda si es vol, però la tenen.
Són els únics, segons tots els indicis. Els altres tres simplement o manquen
d'ella o han adoptat el modus operandi
del PP, aquell de nosaltres a la nostra,
a veure si al final eixim guanyant.
Quina falta fa una opinió pública amb capacitat de pressió! El mateix pot
dir-se de l'opinió publicada: quin pes tan escàs, fins i tot el de les grans
signatures! Ni els escàndols de tot tipus, ni la indolència del dirigent suprem,
ni la seua incapacitat manifesta troben la censura efectiva de la ciutadania.
Els partits polítics nous semblen contagiats dels vells, i l'electorat al que
van mobilitzar està cada vegada més pròxim a la decepció de les expectatives
generades i, per tant, a una espècie de resignació malenconiosa. En el pecat portaran/portarem
la penitència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario