Cal
parar compte d’entrada en que, a hores d’ara, no és fàcil saber què es vol dir
quan els diversos actors polítics empren la fórmula Dret a decidir. En un principi era l’expressió per demanar un
senzill referèndum que permetera que els ciutadans de Catalunya expressaren la
seua opinió quant a la forma de vinculació entre el seu territori i la resta d’Espanya;
tanmateix, a hores d’ara pot significar això i, també, la reivindicació d’una crida
a les urnes organitzada unilateralment per a confirmar una independència de
Catalunya decidida per la minoria majoritària del seu Parlament. En qualsevol
cas, l’expressió amb el seu significat variable s’ha convertit per a la dreta
política espanyola (Partit Popular i Ciutadans) i per a un sector més que
majoritari del PSOE en una frontera impermeable que divideix la societat
política hispana en dos camps: la dels espanyols
com cal i la dels separatistes
que volen trencar la nació més antiga
d’Europa, com tan reiteradament afirma –conscient que és una més de les
seues mentides- Mariano Rajoy.
Eixa
fractura nítida entre bons i roïns està sustentada per una lògica política
similar a la de la Guerra Freda, quan
l’etiqueta de comunista es feia
servir de manera indiscriminada i abusiva per a desqualificar qualsevol reivindicació
de drets polítics o socials [fins el Papa Juan XXIII va ser acusat de comunista
en certs ambients]. Ara, amb un raonament paral·lel, des del nacionalisme
espanyolista es considera separatista
a qui recolze la idea de consultar a la ciutadania a propòsit de mantindré o
modificar l’actual estructura territorial del Regne d’Espanya. De la mateixa
manera que el Papa Juan XXIII no era comunista ni cosa pareguda, ara també n’hi
ha de partidaris de saber què en pensen els ciutadans que en absolut poden ser
qualificats com a separatistes; simplement són demòcrates que entenen que no es
pot donar l’esquena a una realitat política explícita i evident com la
catalana, que ha canviat molt des de la dècada dels setanta. D’altres, això
també és cert, sí que són favorables a independitzar-se d’Espanya, i el seu
objectiu cap perfectament dins la Constitució de 1978, com a una opció política
legítima. És cert que dret a decidir
pot tindre significats distints per a tots dos grups, però la realitat és que –més
enllà d’això, que no és cosa menor- els partidaris d’exercir-lo són molts. I la
xifra continua augmentant, pel que sembla.
En
qualsevol cas, el problema ara –en aquest minut- és que la formació de govern a
Espanya està en un atzucac i l’horitzó amenaçador d’unes terceres eleccions és
ben versemblant. Per a la conformació d’una majoria parlamentària que permeta
un nou govern, des del nacionalisme espanyolista s’exclou com a participants
actius a tots els que es declaren partidaris
del dret a decidir. Resulta així que el 61 per cent dels diputats catalans
a Madrid, 29 de 47, -els d’En Comú Podem, ERC i CDC- estan exclosos de
qualsevol pacte acceptable. És a dir que estem parlant de 29 diputats que no poden votar a favor d’un candidat,
però sí que computen en el resultat final de la votació d’investidura [Nota: a
favor de la presidenta de la Cambra n’han votat deu, que tot s’ha de dir, però
si els separatistes voten al PP no n’hi ha cap problema]. Una autèntica
bogeria, que aboca a preguntar-nos si és possible formar govern per a Espanya prescindint de dos terços dels
representants parlamentaris triats al Principat [la segona regió que més
diputats aporta, després d’Andalusia]. No hem comptabilitzat els diputats del
Partit dels Socialistes de Catalunya, que en són 7, un partit que, tan si vol
com si no vol, no pot girar-se d’esquenes quant a algun tipus de consulta a la
ciutadania del seu país.
Si
obrim una miqueta el mapa i anem al País Basc, trobarem que 13 dels 18
parlamentaris en Madrid –els de Podem, PNB i Bildu- són partidaris del dret a decidir, és a dir el 72 per cent.
Que aquests no estiguen actualment estigmatitzats com els catalans [tret dels
de Bildu, que paguen encara per les seues relacions amb ETA] és pura
conjuntura. Podrien caure de l’altre costat només anunciaren el desig de fer
una consulta pareguda a la demanada a Catalunya. Podríem afegir els partidaris
del dret a decidir que estan
representats al parlament de Madrid per altres forces polítiques tant del País
Valencià, de Navarra, de Galicia o de Balears. En conclusió: arreu Espanya son
uns quants milions de persones les que, en les seues diverses accepcions, recolzen
allò del dret a decidir. Només per
això, més enllà d’altres consideracions de salut política democràtica, ja
caldria que el Partit Popular, el PSOE i Ciutadans reflexionaren al voltant de
la realitat plurinacional de l’Espanya actual; aquella que s’entesten en no
voler veure.
Tot
i que la ximpleria de molts, entre ells del propi Mariano Rajoy, els faça
creure que negar l’existència del problema és suficient per a no haver d’actuar,
milions de ciutadans semblen disconformes amb l’actual arquitectura constitucional
quant a la realitat territorial. Milions de ciutadans que, a més a més, es
concentren geogràficament en la perifèria peninsular; de manera que la densitat
és quasi nul.la en Madrid, Castella, Andalusia i Extremadura; significativa en
el País Valencià, Galicia, Balears o Navarra; i molt elevada en Catalunya i el
País Basc.
Els
silencis, la tossudesa, les amenaces i la negativa a la negociació política
practicades des de Madrid han provocat una fugida cap al davant d’alguns dels
nacionalismes perifèrics, la qual cosa fa que la situació siga més tensa i
complicada com més va més. Des de Madrid, aquells que volen ignorar la realitat
plurinacional d’Espanya li neguen la legitimitat a qualsevol reclamació que
qüestione la sacrosanta unidad de España,
per a ells axiomàtica.
En
la mesura que el PP, el PSOE i C’s no aborden eixa realitat, unes terceres o
unes quartes eleccions podran donar uns resultats que permeten investir un
candidat i, fins tot, constituir un Executiu.
No obstant això, el risc de que milions d’electors espanyols entenguen que els
seus representants a Madrid són exclosos de la conformació d’eixes opcions de
govern no pot tindre més que efectes adversos, encara que siga a mitjà i llarg
termini. A més, ara per ara, a molt curt termini, excloure 29 dels 47 representants
procedents de Catalunya genera un mur separador entre dues realitats polítiques
que haurien de trobar la forma de superar eixa manca de diàleg que a tots
perjudica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario