Els Estats Units van convertir-se en la gran potencia continental americana
a les acaballes del segle XIX en completar la seua expansió fins al Pacífic,
amb la creació de nous estats i en arrabassar a Mèxic bona part del seu
territori. Després la I Guerra Mundial, van esdevindre una gran potència
mundial, i en finalitzar la segona en la gran superpotència que compartia el
control del món amb l'altra superpotència resultat del conflicte bèl·lic
planetari: la Unió Soviètica.
Amb la desaparició de la URSS, amb el seu ensorrament i l'esmicolament
posterior de les repúbliques ex soviètiques, els EUA van quedar en una posició
de lideratge indiscutible, sols matisat per la creixent potència xinesa i el
reviscolament del nacionalisme rus.
És per això què, tot i les diferències, les administracions demòcrates i
republicanes que han governat Washington han mantingut una política exterior
homogènia en la que a penes han variat els èmfasis o determinades prioritats. Tot
i què amb tan poc marge de maniobra les diferències han pogut arribar a ser
notables. Un parell d'exemples: la política de James Carter envers la vulneració
dels drets humans a l'Amèrica Llatina, tan diferent de la Nixon, o la de
Clinton respecte del conflicte a Palestina, tan diferent de la de Bush.
Tot amb tot, això no obsta per acceptar l’existència de les pàgines més
negres de l'intervencionisme estatunidenc a propòsit de les seues activitats contra
insurgents arreu el planeta [o pro insurgent, com a la Nicaragua sandinista en
els anys vuitanta del segle passat], les intervencions armades com a Vietnam,
la eficàcia perversa de la Doctrina de Seguretat Nacional en Amèrica Llatina,
l'ensinistrament dels talibans afgans per a enfrontar-los als soviètics o la
pròpia invasió d'Irak, més recentment.
Doncs bé, comptat i debatut, actualment no sóc capaç d'entendre cap on va l'actual política
exterior nord-americana. No és una novetat que determinats problemes
internacionals siguen tractats des de Washington com problemes exclusivament
interns, és el cas de les relacions amb la Cuba castrista, convertides des de
fa molt en un problema intern del determinant estat de La Florida.
La presidència de Donald Trump, tanmateix, sembla decidida a trencar tots
els motles existents, modificar tots els protocols i actuar en l’escenari
internacional pensant exclusivament en la rendibilitat en política interna. La
humiliació permanent envers Mèxic, el veí pobre del sud, n’és un símptoma de l’aïllacionisme
incomprensible de Trump que sembla creure que pot tancar-se darrere d’un mur
físic per a que el seu país siga una mena de planeta que gira en solitari en
òrbita solar. Un planeta que sols interactua amb els altres països en funció exclusiva
dels seus interessos en política interna, i tots els demés han d’acceptar-ho
com a cosa natural.
Trump parla i, com es diu col·loquialment, puja el pa. Es comunica, segons
sembla, via Twitter amb els seus conciutadans i, també, amb els teòrics aliats
del país que presideix. Després les ofenses infantiloides cap a França o
Suècia, per aquesta estrafolària via, Trump ha ofès a dos dels amics més
importants dels EUA: Alemanya i Gran Bretanya. La visita de frau Merkel ha
servit per a ofendre-la de paraula i d’obra, i de pas a la majoria dels
ciutadans alemanys, tret –presumiblement- dels feixistoides d’Alternativa per
Alemanya. L’Acusació als serveis d’intel·ligència britànics d’haver-lo espiat
durant la campanya en benefici de Barak Obama ha posat en serioses dificultats
la senyor May, i el recorregut de la clavada de pota presidencial encara no
està tancat. Tot sembla tindre una única lectura en clau interna. A Trump sols
l’importa el seu electorat; única i exclusivament.
On van els Estats Units amb Donald Trump en matèria de política exterior? Costa
treball de creure que està passant el que està passant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario