El problema valencià. De la irritació i la queixa a l’acció política.

He recordat aquests dies un article que vaig escriure farà ara trenta anys, dalt o baix, titulat "La queixa i el lament front a la crisi de la Guerra Gran". Acabava aleshores de publicar la meua tesi doctoral sota el títol de Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923. Em referia a la crisi provocada en les comarques centrals valencianes pels efectes de la I Guerra Mundial, i és què tant el ferrocarril com el transport marítim van dedicar-se de forma pràcticament exclusiva al comerç de les mercaderies essencials per als combatents, la qual cosa perjudicava extraordinàriament la comercialització de la producció agrària valenciana, de forma particularment intensa a la taronja. El setge dels submarins alemanys als ports valencians des de 1917 no va fer sinó agreujar la situació fins al límit.

La fam i la queixa seran les dues constants durant tota aquella època. Telegrames i comissions a Madrid, a demanar atenció per part del govern d’Espanya. La fam estarà present en tots els escrits adreçats a l’Executiu. Un exemple elevat des d’Alzira: “Rogamos a V.E. atienda justas pretensiones comisión naranjera región valenciana, salvando pueblo de hambre, ruina, misèria. Saludamos respetuosamente”. La resposta habitual del govern a tanta delegació era el silenci, i en altres casos vindrà de la mà de l’increment dels efectius de la Guàrdia Civil i l’encàrrec a l’Exèrcit d’intervindre per a mantindre l’ordre públic amenaçat pels milers d’afectats per la crisi. La situació no farà sinó agreujar-se i els avalots, els disturbis greus, es mantindran cada cop més durs fins a ben acabada la guerra a Europa.

Ara, quan ha passat un segle, la situació no té res a veure amb aquella de la segona dècada del segle XX. Excepte en un aspecte: el govern actual continua sord davant les peticions de justícia pressupostària que li arriben des de les terres valencianes. L’infra-finançament que l’Estat aplica als valencians, històric però agreujat durant els anys de Rajoy a La Moncloa, fa temps que ha provocat un clamor d’una desconeguda unanimitat per aquestes terres. Davant la infàmia pressupostària, el govern de Puig i Oltra, les organitzacions empresarials i els sindicats, les universitats i les múltiples i variades associacions de la societat civil, han exigit un finançament que atenga al pes poblacional dels valencians en el conjunt d’Espanya.

En fer-se públics els pressupostos que Rajoy i Montoro han aprovat com a Govern, a València s’ha produït un clam de tanta unanimitat que –alerta que és grossa- inclús el PP va signar una declaració de les Corts Valencianes en la qual es posava negre sobre blanc el "rebuig més absolut" a les inversions que contemplen els pressupostos de l’Estat per a 2017, del 6,9 per cent, que no només no compensa la insuficiència inversora dels darrers anys, sinó que les inversions a més de no ajustar-se al pes poblacional suposen una reducció de 209 milions respecte a 2016. A més, els grups signants han recordat que cada valencià rebrà 119 euros, molt per sota dels 184 de mitjana nacional, i massa lluny de les xifres d'altres territoris als quals els seus ciutadans rebran fins a tres vegades més.

La vice-presidenta Oltra ha declarat que “Mariano Rajoy ha aconseguit enfadar-nos a tots els valencians". Com ha escrit Salvador Enguix a La Vanguardia: “Només cal veure la premsa valenciana d'aquests dies, de dretes i d'esquerres, per entendre la unanimitat en la crítica al Govern. Unanimitat”. No li falta raó al periodista quan afirma que allò que està aconseguint Rajoy és generar les condicions perquè s'instal·le un sentiment pre-sobiranista en la societat valenciana i que siga l’embrió d’una mena de problema valencià, a la forma i manera d’altres com el basc o el català. Els empresaris autòctons, que estan lluny de posicions assimilables a qualsevol mena de sobiranisme, ja diuen sense amagar-se que és evident que els valencians no pinten fava a Madrid. És una opinió que de moment el PP ignora.

Tradicional i històricament poques vegades s’ha anat des de València més enllà de la queixa i el lament front al govern central; poques vegades s’ha substanciat allò de “a Madrid no ens fan ni cas”. No sols això, fa cent anys i també ara està plenament vigent la primera estrofa de l’himne regional que diu “Per ofrenar noves glòries a Espanya...”.

Doncs sí, ofrenar s’ha ofrenat tot el que ha fet falta, però el govern de Madrid, de qualsevol signe i color, ha estat indiferent davant tant de patriotisme espanyolista. El PP va governar la regió durant vint anys, i van convertir-la en aparador de les suposades esplèndides bondats gestores dels diversos líders regionals: Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. En perdre la majoria absoluta, el Pacte del Botànic va permetre que el PSPV i Compromís, amb el suport extern de Podem, constituïren el govern actual. L’animadversió del PP de Rajoy va redoblar-se en perdre aquelles eleccions; a més, la corrupció generalitzada del seu partit, que ha generat a València un rosari de processos judicials que ja han conduït a presó a alguns dirigents i que manté a d’altres amb moltes possibilitats d’acabar igual, sembla que accentua el desig de castigar la ciutadania valenciana per part de l’Executiu de Madrid. Com explicar, sinó, els insultants pressupostos presentats per Rajoy?

No deixa de ser sorprenent que tant de fervor per la unitat d'Espanya, tanta mania de veure atacs en contra d’ella en qualsevol reivindicació feta des de les regions perifèriques, i el trencament més palpable, més contundent, explícit i innegable, és el que perpetra ara el PP. Tant és així, que Mònica Oltra ha declarat: "Espanya no es trenca per la perifèria, sinó pels pressupostos generals de l'Estat".

Ens podem preguntar si ara, un segle després d’aquella crisi de 1917, la de la Guerra Gran, els valencians transcendiran la queixa i el lament i convertiran la irritació en acció política; en una nova dinàmica partidària que es recolze en el fet diferencial propi i obligue al PP de Rajoy a atendre les justes demandes que es reiteren des de València. Tot fa pensar que això no passarà si els diversos actors polítics i socials autòctons no fan emergir a l’escenari polític espanyol el problema valencià.