Cròniques d’estiu: A qui l’importa el relat? A qui l’importa si la culpa és de Joana o de la seua germana.

Escriure en l’aire havia tancat per vacances però vol, modestíssimament, donar exemple a Pedro i a Pablo. No poden, no podem anar-nos-en de vacances amb la situació en la que estem. N’hi ha molt pendent de la constitució d’un govern com cal i és de menester. Així que mantindrem la parada oberta i anirem fent allò que hem anomenat Cròniques d’estiu. Van les dues primeres: una de fa nou dies, quan encara semblava possible el pacte, i l’altra d’avui mateix.

La bona qüestió és que Pedro i Pablo estan entestats en construir un relat amb el que culpabilitzar a l’altre del fracàs de la investidura. La meua pregunta és: a qui l’importa el relat? En el millor dels casos a una minoria de ciutadans polititzats per dalt de la mitjana. A la immensa majoria dels electors progressistes el que els importa és que els dos partits majoritaris de l’esquerra han fracassat i ens aboquen a noves eleccions en les que les dretes podrien sumar i ho farien en un plis-plas. I no els importa massa si la culpa és de Joana o de la seua germana.

Cròniques d’estiu 1: Demaneu els líders que facen la seua faena d'una maleïda vegada, cony! [19.07.2019]

Ja fa dies que no sé quants dies fa, com cantava Serrat, que estic fins més amunt del pirri de Podemos i del PSOE, del PSOE i de Podemos. Estic tan fart que em fan fàstic les declaracions, les entrevistes i els intercanvis de desqualificacions entre els dirigents de totes dues organitzacions polítiques.

Cap de les dues pot acusar l'altra de res que no li puguen retrucar. El PSOE no n'ha aconseguit sumar més que un vot en tres mesos -el del diputat càntabre-, als que li van donar els electors. Una cosa que té un indiscutible mèrit [és humor negre, clar], i que parla de la seua prepotència i de la seua negativa a assumir que, sí o sí, ha de sumar suports a la investidura i posteriorment al govern presidit per Pedro Sánchez.

Podemos, per la seua part, parla cada dia amb més claredat la mateixa llengua dels partits tradicionals, i si això no fos prou té la santa barra de tancar-se en banda, d'enrocar-se exactament igual que fa el PSOE. Sembla mentida que si una premissa per desatascar la situació siga que Pablo Iglesias es faça a un costat aquest es negue a fer-ho. Quina esquerra és aquesta que avantposa els interessos [o l'ego] del líder als de la majoria de la ciutadania de progrés?

És inconcebible escoltar Irene Montero parlar com ha parlat aquest matí a la Cadena SER. La bona senyora, una parlamentària magnífica quan vol, s'ha dedicat a allò dels partits de tota la vida: "pregunte el que vulga, que jo respondré el que em done la gana, i a més a més ho faré repetint matxaconament les tres idees que he vingut a vendre".

Escoltar Sánchez ahir amb Ferreras desqualificar Pablo Iglesias com a poc democràtic va ser esperpèntic. Escoltar Montero avui amb Aimar Bretos repetir ad nauseam que ells no tenen línies roges ha sigut un altre. Quina manca de respecte per la intel·ligència dels votants, quin menyspreu envers els interessos dels qui els van votar tot esperant d'ells que s'afanyaren a constituir un govern de progrés pensant en la ciutadania i no en els seus interessos partidaris més particulars.

Com és possible que estiguen desafiant-se a veure quin dels dos matxos és més potent, a despesa de les urgències que tenim? Com entendre aquest exercici de narcisisme que provoca el vòmit? Si volen jugar a la ruleta russa podrien tindre la decència de fer-ho en privat. Estan disposats a noves eleccions? De veritat són tan insolvents i tan temeraris que volen jugar amb el futur del país? A la ruleta russa és al que sembla que estan disposats a arribar, però no haurien de fer-ho amb el nostre silenci.

Als amics i amigues del Partit Socialista i als amics i amigues d'Unidas Podemos, que de tot en tinc, els pregue que -perl'amordedéu- no malgasten el seu temps ni les seues energies en intentar convèncer-me de que la culpa és dels contraris. No, amics i amigues, la culpa és dels dos, que no saben, que no estan qualificats per a la faena que han triat com a professió. A més, no és sols que no estan qualificats, és que ens prenen per imbècils a molts dels que creiem que tots dos militaven en la noble passió per la igualtat.

Als amics i amigues del Partit Socialista i als amics i amigues d'Unidas Podemos, que de tot en tinc, els pregue que -perl'amordedéu- traslladen a les seues organitzacions que als qui sentim l'esquerra com la nostra terra natal estan provocant-nos no ja irritació en grau superlatiu, sinó una mena de tristesa insondable que pot conduir-nos a concloure que és millor que governe la dreta i que nosaltres ens dediquem, senzillament, a militar en la resistència.

Si de la incapacitat i la tossuderia de Sánchez i d'Iglesias, d'Iglesias i de Sánchez, resulta que hem d'anar a noves eleccions serà, molt probablement, allò que haurem de fer a continuació. Serà això, resistir a eixes dretes autoritàries, egoistes, neoliberals i enemigues juramentades de tot allò que sona a serveis públics.

Eviteu-lo. No parleu tant; no ens expliqueu com les bondats vos pertanyen i els pecats i defectes són sempre de l'altre. Demaneu els líders que facen la seua faena d'una maleïda vegada, cony!

Cròniques d’estiu 2: A treballar, redéu!!! [28.07.2019]

Realment, a qui l'importa la guerra dels relats? A qui l'importa saber si la culpa va ser de Pedro o de Pablo, de Joana o de la seua germana?

Sí, un servidor passa de trobar culpables i -com la gent de la que parla Baldoví- el que vull són acords de coalició, de col·laboració, de cooperació o del que més convinga. Els responsables del destarifo actual no poden regalar-li el govern a Casado i els seus palmeros.

El senyor Sánchez ha de baixar a la terra per la que caminem els mortals i deixar-se d'amonegar a tothom i posar-se a treballar en la faena que les urnes li van encomanar. El senyor Iglesias, al seu tomb, també hauria d'aterrar on estan els qui més necessiten les polítiques socials per les que diu lluitar, i arremangar-se per treure la faena endavant, que n'hi ha molta.

Els dos cavallers haurien de parlar menys, haurien d'abandonar els monòlegs interminables acusant a tothom de les desgràcies que patim i exculpant-se ells, i treballar per trobar l'eixida del laberint en el que ens han ficat a tots els progressistes del país.

A treballar, redéu!!!