Noguera, Ana i Oltra, Mònica.

És molt reconfortant constatar què, -encara que de vegades resulta difícil creure-ho-, malgrat tot, a aquest País dels nostres pecats, encara n’hi ha vida. De vida política parle. De vida política de la bona, de la desitjable, de la que aten a la vida de les persones en societat, de la que es preocupa per allò que en diguem la cosa pública.

Hi ha, en segons quins ambients, debats raonables sobre si els valencians hem estat afectats per algun virus que ens ha posat a la vora de la narcolepsia, o si algu ha tingut la idea d’afegir a l’orxata un potent relaxant muscular. Pesimistes he escoltat que aposten per  la idea d’un al.lucinògen escampat massivament pels estornells sobre les nostres ciutats, especialment sobre el cap-i-casal.  Són hipòtesis, idees, que pretenen donar alguna llum sobre la indiferència i la passivitat de bona part de la ciutadania; alhora que ofereixen un intent d’explicació de l’estat d’eufòria permanent que sembla afectar a una altra bona part dels habitants d’aquesta terra. Parle, clar, d’indiferència, de passivitat i d’eufòria política.

Doncs no. No tothom està anestesiat o al.lucinat. Encara n'hi ha vida. Encara podem tindre alguna esperança. 

Així com fa dècades els qui lluitaven contra la dictadura arruixaven octavetes des d’una moto pel carrer La Pau, o les posaven dins les bústies dels edificis populars del Marítim, ara  hi ha rebels irreductibles que fan coses com penjar vídeos al Youtube. I ens els passen pel correu electrònic o pel feisbuc, i els veem, i els comentem. 

Per aquesta via he conegut, -virtualment, que mai he coincidit amb ella personalment-, Mònica Oltra. Una dona valenta, forta, capaç. Ha tingut problemes importants amb el Poder; l’han insultat, l’han maltractat, l’han volgut silenciar. I no han pogut. He buscat el seu blog i m’ha agradat que, a més de citar Enrico Berlinguer  (Ai, que ha passat a Itàlia, Enrico?), afirma que comprendre i lluitar per transformar el món pot omplir de dignitat una vida. M’emociona que encara pense això en aquesta època d’individualisme ferotge. 

Sí que vaig coincidir una vegada amb Ana Noguera. No recorde si era un acte contra la guerra d’Irak o sobre la Constitució europea, però va ser al Campus de Burjassot. He estat sempre atent a les notícies que ha generat en la seua activitat política, i no comprenc com el seu partit no l’ha fet cap de cartell per a intentar aixecar aquest País (pense seriosament que han optat pel suicidi; el 23 de maig ho veurem). Ahir, en un dels vídeos de Youtube, l’he vist parlar d’educació. De com està l’educació d’aquest País i amb ràbia (algú encara té ràbia; ai mare que no estem morts!), ha denunciat on ens ha conduit la política educativa del govern del senyor Camps. 

Dues dones amb ideologia, amb força, amb capacitat, valentes, Oltra i Noguera. Encara n’hi ha vida. Vida política, en aquest País.