Un relat de terror a la italiana

http://escriureenlaire.blogspot.com/

Ahir, el diari El País publicava un amplísim reportatge sobre la Itàlia de Berlusconi que posava els pèls de punta. D’una banda l’article és una anàlisi d’allò que ha passat i està passant a aquell país que durant la segona meitat del segle passat va ser la referència de tota l’esquerra europea, especialment d’aquella que va apuntar-se al que van anomenar eurocomunisme. Enrico Berlinguer, Secretari General del PCI, va ser el primer en treure conseqüències d’allò que havia passat al Xile d’Allende quan els militars comandats per Pinochet van fotre el colp de l’11-S de 1973. El PCI, el més gran partit comunista d’Occident, va entendre que els grans canvis estructurals han de fer-se amb el consens polític i social necessari si és que volem que siguen irreversibles. Berlinguer va enunciar la tesi del compromiso histórico, i a Aldo Moro, líder de la Democràcia Cristiana, l’assassinaren les Brigate Rosse. Però, il Partito Comunista va mantindre’s en la vanguàrdia de les formacions polítiques de cultura comunista que havien pres distància de Moscou i del PCUS. 

L’anàlisi de Miguel Mora a El País és profund i clarificador. Paga la pena llegir el llarguíssim reportatge.http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Berlusconi/resiste/elpepusocdmg/20110130elpdmgrep_1/Tes

A més, si la lectura d’aquest text la fem en clau valenciana, més que els pèls de punta la sensació és de terror. Mirem sinó aquest paràgraf:

(…)"Entender lo que está pasando en Italia parece simple y es en realidad una cosa muy compleja", analizaba el pasado viernes Roberto Saviano en su artículo de La Repubblica, titulado El fango sobre todos nosotros. "Hace falta un esfuerzo y coincide con la última posibilidad de no sufrir la barbarie. Porque, como siempre pasa, el fango llega. La máquina del fango escupe contra todo aquel que el Gobierno considere su enemigo. El objetivo es comunicar un mensaje simple: sois todos iguales, todos estáis sucios. En el país de los inmundos no se puede criticar, denunciar. La máquina del fango, cuando te tritura en su engranaje, te hace bajar al nivel más bajo. Donde, recordémoslo, estamos todos. Aquí no hay nadie bueno, todos tienen defectos o crímenes que esconder". De momento, el primer objetivo se ha conseguido. La potente maquinaria mediática iguala delitos graves y faltas leves; (…)

La primera conclusió a la qual podem arribar és que, a casa nostra, per mal que estiguen les coses encara poden empitjorar més.

I a Itàlia, quina és la resposta de la ciutadania? Doncs Miguel Mora, amb bona cosa de documentació y de bibliografia sobre el tema ens diu que a Il Cavaliere“Nada de eso le pasa factura aparente. Los italianos le apoyan mayoritariamente, aunque las encuestas revelan que si se votara hoy Berlusconi ganaría en la Cámara, pero no en el Senado, con lo cual no podría volver a ser primer ministro, y aunque un 50% de la población sigue pensando que debería dimitir por haber llevado a menores a sus fiestas (Noemi, Ruby, Iris). Los datos muestran que la oposición del Partido Democrático está a cinco puntos del Pueblo de la Libertad (30% contra el 25%). Y bajando”.

Molts, arreu el món, es pregunten (jo ho vaig fer ahir) què passa amb Itàlia, tal i com nosaltres ens preguntem què passa en València. Estan anestesiats, senzillament adormits? ¿Com és que no hi ha una reacció cívica contundent davant eixa barreja de crònica rosa amb crònica negra, de crònica jurídica amb crònica econòmica i amb crònica mediàtica, tot en clau d’opera bufa italiana? Miguel Mora ho explica així: El mundo se pregunta cómo es posible, qué les pasa a los italianos, si están rincoglioniti (atontados) o han perdido la razón. Mientras los emigrados escriben indignados a las webs y los blogs, los que viven dentro oscilan entre la consternación, la sonrisa estupefacta, la incultura del todo vale y la defensa a sangre y fuego del líder. Otros se indignan no solo con Berlusconi, sino también con la oposición, la clase política en general, con la patronal que protege el statu quo, con una Iglesia que consideran cómplice y, en gran medida, con ellos mismos.

A més de l’Església, el sistema polític berlusconià se sustenta no sols en la Màfia del sud, sinó –i les paraules són del fundador del diari La Repubblica, Eugenio Scalfari-, en "ese tercio de ciudadanos pasotas y desinformados que han dado un cheque en blanco a Berlusconi y son capaces de perdonarle cualquier cosa". Ens sona la música? I la lletra?

I ara la traca final. L’article de Miguel Mora recull opinions particularment crítiques envers l’esquerra política italiana. Un dels seus informants és contundent, immisericorde, amb ella: "A estas alturas sabemos bien lo que podemos esperar de nuestra izquierda. Cero. Cuando ha tenido el poder, D'Alema ha sido cómplice de Berlusconi, y su rival Walter Veltroni ha competido con él en ver quién era más cómplice. Esa es la realidad. Ya no tienen credibilidad. Los privilegios, la corrupción, el amiguismo, la riqueza, el conflicto de intereses, repiten uno a uno todos los vicios del emperador. La imagen de Veltroni reapareciendo de la nada en Turín ante tres filas de sesentones recién bronceados en sus villas de Kenia y Tailandia mientras los obreros de la Fiat firmaban la renuncia a sus derechos de enfermedad y huelga define a la izquierda italiana". Desde que estalló el escándalo, -informa Miguel Mora- el Partido Democrático ha bajado entre dos y tres puntos su intención de voto. El PDL se ha quedado igual.

Conclusions provisionals: tot i els escàndols, els pressumptes delictes, la manipulació mediàtica, la corrupció política, la confusió interessada en no diferenciar allò públic d’allò privat, la patrimonialització de l’Estat, la personalització obscena per part del líder, la deslegitimació dels opositors, la col.laboració legitimadora de l’Església Catòlica, la companyonia de les xarxes de la indústria del crim, etc., etc., etc., no fan trontollar el règim bastard de Berlusconi.

Falta la política, la vertadera política. Falta l’oposició, falten els partits d’esquerra que no estan acomplint amb el paper que el correcte funcionament democràtic els hi assigna. I Berlusconi es manté, inclús puja a les enquestes.

Vista la cosa des de la terra dels valencians, no és un conte de terror allò que ha publicat avui El País?