¿CRISIS DEL PSPV-PSOE O CRISIS DE LA SOCIALDEMOCRACIA? /3

TEXT DE L'ARTICLE APAREGUT AVUI AL DIARI DIGITAL VALENCIAPLAZA.COM, 19.01.2012

¿CRISIS DEL PSPV-PSOE O CRISIS DE LA SOCIALDEMOCRACIA? /3

No és un problema de noms

JOAN DEL ALCÀZAR (*). HOY "Molts dels que no som afiliats agrairíem que l'organització dels socialistes es convertira en la gran força progressista i federalista que ens cal. I potser estaríem disposats a col.laborar-hi. En cas contrari, amb un PP crescut i omnipotent i amb l'atomització dels progressistes en partits i partidets, patirem de valent..."

VALENCIA. "Afirmar que la crisi del partit dels socialistes valencians no és un problema de noms pot semblar tan inútil com bufar en caldo gelat; però hi ha discursos qualificats que per més retòrica que gasten realment allò que diuen és que en canviar Pere per Jaume, o per Joana, problema resolt. I això és, amb perdó, o un exercici de cinisme o una ximpleria. Cal combatre la idea que lliga la resurrecció del socialisme valencià -com de l'espanyol- al canvi de líder, o a la substitució d'un grup de direcció per un altre. Tant de bo fora tan fàcil.

Passades algunes setmanes des de la desfeta electoral del 20N, a molts ens preocupa més la situació política estructural que la pura conjuntura. A casa nostra, per exemple, és alarmant la nul.la resposta de la ciutadania davant la gestió desastrosa (i en molts casos delictiva) de la cosa pública que ha practicat el PP des de 1995 ençà. Com és igualment alarmant el balanç d'allò que ha fet l'oposició socialista en aquest mateix període.

El PSPV durant els darrers anys ha anat, com més va més, rebaixant el seu perfil tant a les institucions com als carrers. Quina oposició s'ha fet a l'Ajuntament de València? Quina oposició a Corts Valencianes, tret del tema Gürtel? Quina presència als carrers? Quin lideratge davant les mobilitzacions per l'ensenyament o la sanitat pública, per exemple? Quina presència dels líders socialistes als pobles i comarques, als barris de les ciutats, al marge dels actes estrictes de partit en campanya electoral? Quantes campanyes d'afiliació? Quantes crides a la participació dels simpatitzants? Quantes autocrítiques després les desfetes electorals?

Certament l'escenari valencià és un dels més hostils per a avaluar l'activitat política dels socialistes espanyols. Venen perdent elecció rere elecció des de 1995, (per no parlar de l'alcaldia de València que és anterior), i no han sabut trobar ni una direcció solvent, ni una implantació mínimament eficaç en la societat valenciana. Darrerament, però, les coses han anat a pitjor: estan desapareguts, i no precisament en combat. Quin és el balanç d'Alarte com a secretari general i el de la seua direcció? Quins mèrits -o quins pactes interns entre families- van sustentar que Císcar o Ábalos anaren de dos i de tres en la llista del 20N al Congrés per València? La idea de posar-los en llocs d'eixida era que havien de fer creïble el projecte encoratjador de Rubalcaba a casa nostra? Segurament, com l'operació de competir per l'alcaldia de València amb Joan Calabuig va eixir tan bé, els estrategues de Blanqueries van continuar per la mateixa línia.

No obstant, deixem-ho clar: som molts els qui coincidim que al PSPV -com al PSOE, com a la socialdemocràcia en general-, el problema no és de noms. Potser els socialistes, els d'ací i els de més enllà, haurien de prendre compte de la capacitat de mobilització del PP, del grau de compromís de la seua militància, de l'enganxe que tenen amb sectors molt amples de gent jove, dels canvis d'imatge partidària que han aconseguit, de la renovació que han fet a les seues files. El PP té estratègia, sap on va, i malgrat les ocultacions, les ambigüitats, les simplificacions i les desqualificacions dels contraris; malgrat els delinqüents que tenen empeltats, aconsegueixen mantindre la presència orgànica i la cohesió electoral d'un ventall sociopolític que va des de l'extrema dreta i l'Opus Dei a la dreta liberal europeista. I aquesta gent els hi vota com si els cridaren a taula o al llit: al primer crit.

Que s'ha fet de la socialdemocràcia valenciana, què s'ha fet de l'espanyola? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny convindria buscar la inspiració en els principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir i practicar una fiscalitat progressiva i sense escletxes per al frau; defensar no sols retòricament una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància; lluitar sense complexos per l'eixamplament del mercat laboral per als joves, que han tornat al Vente a Alemania, Pepe [o a Xina, o a Austràlia, o a Brasil]. I tot això des de la més contrastable honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.

A més, ha d'acabar-se d'una vegada amb el model de sindicat corporatiu de treballadors de la política en la que s'han convertit en bona mesura els partits.

El debat a hores d'ara, per tant, no ha de limitar-se a decidir si ha de ser Joana o la seua germana (and friends), qui encapçale el partit. Molts dels que no som afiliats agrairíem que l'organització dels socialistes es convertira en la gran força progressista i federalista que ens cal. I potser estaríem disposats a col.laborar-hi. En cas contrari, amb un PP crescut i omnipotent i amb l'atomització dels progressistes en partits i partidets, patirem de valent. El sistema de benestar i els seus consensos bàsics -que van costar dècades de construir amb sang, suor i llàgrimes-, va a continuar degradant-se cada cop de manera més accelerada".
________________________________________
Joan del Alcàzar es profesor del Departamento de Historia Contemporànea de la Universidad de Valencia
_______________________________________
_