Socialistes valencians: va de bo?

No tinc el gust de conéixer el senyor Ximo Puig, però li desitge el major èxit en la missió que el 12é congrés del seu partit li ha encomanat. Sí conec a alguns dels membres de la nova executiva, i crec que són persones valuoses i experimentades. El que no tinc, -i ho lamente molt-, és ni una miqueta de confiança en l'organització, en el partit. Són molts anys els que el PSPV ha passat transmetent dia rere dia que el problema central de l'organització política dels socialistes valencians era (és?) el propi partit. Les distintes famílies del socialisme valencià estan, des de fa camí de dues dècades, dedicant la major part de les seues forces a combatre's entre ells, i no a lluitar per un model de societat estructurada des dels paràmetres i els arguments actualitzats de la socialdemocràcia europea clàssica. Mentrimentres els socialistes valencians han practicat el canibalisme intern i una increïble capacitat per a la selecció negativa de dirigents, la dreta autòctona, sucursalista i farcida d'il.luminats,  negociants, aprofitats, furtamantes i tocacampanes de tota mena, ens ha dut a l'actual situació. Una realitat que els valencians patim pels nostres pecats: som el paradigma europeu del malgovern, el balafiament i la corrupció.
La fallida econòmica, la crisi social, la immoralitat que campa pels espais de la cosa pública, els dèfcits tangibles i intangibles de la nostra societat, haurien de ser les preocupacions centrals, úniques, dels nous dirigents de la socialdemocràcia valenciana. Ho seran?
Cal aprofitar el bon vent electoral que ha arribat d'Andalussia i d'Astúries. Cal oferir alternatives, opcions per canalitzar políticament la irritació i l'oposició a les mesures del Govern de Rajoy dels milers i milers de valencians que vam eixir al carrer el passat dia 29 de març. El Partit Popular està governant quasi a tot arreu i ja no li val amb les bones paraules, el sí però no, el fer les coses "con sentido común y como Dios manda". Ara va a haver de fer front al desgastament que provoca prendre decisions; va a haver d'acceptar la impopularitat d'aplicar el model que estratègicament vol desenvolupar, tot carregant-se el que quede d'allò que en diguem Estat del Benestar.
Ja que vol instal.lar-nos en el capitalisme selvàtic promogut pels neocons d'aquesta i de l'altra vora de l'Atlàntic, que tingam la possibilitat de fer-los front, d'oposar-nos en totes les instàncies: als parlaments, a les organitzacions cíviques i socials, i als carrers.
I per a que el PSPV siga l'eina política que aquest País necessita, pense que cal que els ciutadans que no som del partit, -que som l'aclaparadora majoria-, deixem de rebre notícies diàries de les opinions particulars d'Alarte, de Romeu, de Mata i de tutti quantti. Que ens oblidem que existien famílies i líders de taifes locals o comarcals que fèien valdre el seu pes en parcel.les alienes al control del partit, com a canongies vitalícies. Cal que el PSPV tinga les veus autoritzades que més el convinga, però que aquestes veus transmeten clarament els ciutadans que estan treballant -en col.laboració ("juntos pero no revueltos") amb les altres dues formacions polítiques d'oposició, Compromís i Esquerra Unida- per donar la batalla diària al Partit Popular que ens ha dut al desastre.
La pregunta als socialistes valencians, llavors, és: cavallers, va de bo?