Mentre durant els anys daurats pedalejaven costera avall dins les distintes bambolles, vam deixar fer a les organitzacions partidàries, i les votaren encara que ens prometeren que havien de dur-nos la platja al poble, terra endins. Alhora, consentiem que els lladres i els corruptes tragueren pit i renovaren les majories parlamenàtaries, de la mateixa manera que ni xiulavem davant decisions polítiques que semblaven dictades per un primate borratxo.
Ara que no sabem per on ens caurà el pròxim colp; ara quan -alguns, si més no- ens aborronem en constatar la deriva d'allò que se'n diu l'Estat del Benestar; ara, que ens asusta la possibilitat de tornar als anys cinquanta en matèria de sanitat, educació i protecció social; ara, cal pensar i decidir què anem a fer.
César Molinas publica avui en El País un molt llarg article que, pel que veig a Facebook i al Twitter des de bona hora del matí, va a generar debat i polèmica. El text és molt complet, amb crònica del procés, descripció de la situació actual, anàlisi de les seues causes pròximes i remotes, i propostes d'actuació (potser la part, al meu parer, més dèbil). Molinas perfila una teoria de la classe política espanyola, i conclou que aquesta constitueix una èlit extractiva, en la mesura que "ha desarrollado en las últimas décadas un interés particular, sostenido por un sistema de captura de rentas, que se sitúa por encima del interés general de la nación". Sosté Molinas, a més a més, que "los políticos españoles son los principales responsables de la burbuja inmobiliaria, del colapso de las cajas de ahorro, de la burbuja de las energías renovables y de la burbuja de las infraestructuras innecesarias. Estos procesos han llevado a España a los rescates europeos, resistidos de forma numantina por nuestra clase política porque obligan a hacer reformas que erosionan su interés particular".
La manca de disculpes i explicacions racionals a la ciutadania pel que està patint, l'adjudicació de les responsabilitats a qualsevol persona, animal o cosa que no siguen els actuals responsables, i el no saber què fer per eixir del clot que no siga esperar que escampe, és part del resultat final del balanç que podem fer els ciutadans.
Rajoy va dir recentment que no podia fer altra cosa que les que està fent per culpa de la realitat. Eixa incapacitat junt amb la paciència franciscana de la major part de la ciutadania és la que està ensorrant allò que havíem aconseguit d'Estat del Benestar. Mentrimentres, el desànim i la desesperança creix entre els ciutadans atents a la cosa pública. Es tracta de saber si ens anem a deixar conduir cap a l'abisme sense dir ni pruna, o si anem a alçar la veua i la mà per evitar-ho.
Com he dit al principi no tots són iguals, però sí n'hi ha determinats comportaments comuns que, -des de les opcions de progrés, si més no-, hauríen d'erradicar-se a marxes forçades (si és que poden, que no ho sé; potser és massa tard). Si no ho fan, patirem de valent i obrirem el camp a les opcions polítiques que neixen i creixen en les conjuntures de crisi severa. Són les propostes populistes, i són molt perilloses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario