Anem a entrar en un any
electoral. La cita amb les urnes és sempre transcendental en democràcia, i ho
és més quan un país està en situació crítica com és el nostre cas. La crisi
econòmica, política, social i ètica en la qual portem instal.lats més de set anys
no remet; amb prou faenes milloren les xifres macro, la qual cosa sense ser
cosa menor no oculta el 25 per cent de treballadors sense ocupació, la
corrupció sistèmica, l'eixamplament de la bretxa de la desigualtat, la patètica
incapacitat del govern presidit per Don Tancredo Rajoy, l'acarnissament amb el
sistema públic sanitari, educacional i assistencial, i un seguit de desgràcies
i desastres més que no és necessari referir.
Primer vindran les eleccions
locals i autonòmiques, quan la primavera ja estiga en la seua recta final, i
quan s'assente la tardor arribarem a les generals. Això si el calendari no
pateix modificacions, cosa que no es pot descartar.
En uns i altres comicis són
previsibles resultats que faran difícil la constitució de majories de govern
fortes i solvents. Els pactes es faran imprescindibles, tant i més si la
majoria dels ciutadans es decanta per recolzar opcions partidàries que tinguen
com a objectiu apartar al Partit Popular de qualsevol instància de poder, ja
siga local, regional o estatal. El PP de Rajoy és per a una majoria dels
ciutadans una barreja insuportable d'incapacitat, despotisme i corrupció, i no
són pocs en les seues pròpies files els que intueixen el desastre electoral que
se'ls hi acosta.
A Espanya no existeix una cultura
del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un
sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els
canvis legislatius permeabilitzen la cultura política d’una societat. No hem
tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superem la
dictadura franquista. Particularment la dreta política espanyola, encara que no
solament ella, té encara massa regustos autoritaris, sectaris, quasi tribals.
La percepció de l'altre més com a enemic que com a adversari és el resultat de
moltes coses que es troben en la nostra història, però sens dubte una d'aquestes
variables és que la dreta sociopolítica espanyola és incapaç, genèticament, de
col.laborar en la construcció de res d’allò que no siga propietària, arquitecta
i gerent vitalícia.
L'oposició a aquest govern
arbitrari, superb, insolidari i protector de lladres de diversa mena, és
plural; molt, massa. Entre els seus variats dèficits, aquesta oposició política
té una dificultat quasi insalvable per al pacte, per a la col.laboració lleial
entre els seus components. L'experiència recent demostra que l'única solució
que eixa oposició troba per a superar la seua fragmentació i constituir
majories de govern és establir quotes en el repartiment del poder [dit siga això
de poder en la seua accepció més col.loquial,
que després resulta que la distància entre govern i poder és ben gran].
Les quotes s'imposen ja des del
repartiment dels llocs d'eixida en les llistes electorals; ja siga entre
partits en coalició, ja siga entre famílies polítiques quan es tracta de
partits que concorren en solitari. I és clar, després aquest repartiment es
reprodueix, cas d'aconseguir la victòria, en la constitució dels diversos
nivells de govern.
Es dedueix, per tant, que el
problema més complex no és el de les eleccions, el de les llistes amb els seus
equilibris i els seus repartiments; el problema més important és el del dia
després. La pregunta a l’endemà dels comicis previstos per a 2015 ben bé poguera
ser: i ara, què fem?
Modestament proposem una
resposta: el quoteig de nou, no.
En un passatge d'un llibre que
vaig publicar farà amb poc més d’un any, Xile
en la pantalla, arreplegue l'experiència de Miguel Littin, el famós
cineasta xilè, a propòsit dels seus problemes amb les quotes durant els primers
mesos del govern de Salvador Allende, aquells en els quals regnava l'entusiasme
i tot semblava possible.
Littin va ser convocat pel
President per a oferir-li l'adreça de Chile
Films. El cineasta, molts anys després, confessava el que li va dir a
propòsit Pablo Neruda: “No cometa eixe error. Eixe elefant no l’alça ningú”. No
obstant això, desoint el consell del poeta, va acceptar el repte de comandar ―ad honorem― l'empresa pública del cinema
xilè. Recorda Littin que va viure moments apassionants, com quan es van
constituir els tallers de cinema, en els quals van participar la pràctica
totalitat dels actors i actrius del moment, així com cantautors de la talla
d'Ángel Parra o Víctor Jara. Es va tractar de tallers de creació dramàtica o
documentals, un d'ells dirigit per Patricio Guzmán. També es van fer pel·lícules
dirigides per Raúl Ruiz, per Aldo Francia i, recorda Littin, “hi havia un
moviment molt fort que ho volia canviar tot i fer pel.lícules diferents”.
Tanmateix, no van tardar a
aparèixer els problemes: “…va ser molt apassionant fins que es va produir la
burocràcia, fins que es va produir el quoteig,
fins que, de sobte en la taula, hi havia un delegat dels diferents partits de
la UP i cadascun volia una quota de pel.lícules per al seu partit. Llavors jo
els deia: ‘no es poden fer quotes de talent, no es poden fer quotes de pel.lícules.
Això no és raonable’. I llavors van començar les lluites molt fortes. Baralles
internes perquè jo no vaig cedir. No vaig cedir de cap manera”.
Littin va parlar del tema amb Allende
en diverses ocasions, oferint-li la seua renúncia al càrrec. El director
explica que en una d'aquelles converses li va dir al President “el que jo vull
és fer cinema i que fem un cinema important, un cinema representatiu de Xile,
una projecció cap a Amèrica Llatina i no aquesta ximpleria de les quotes”. Conta
Littin que Allende coincidia amb ell, “i un dia em va dir —textual― ‘Vaja vostè
a fer el seu treball, que jo vaig a arreglar ací a aquests huevones’. Jo em vaig anar allà, però…”.
La situació política interna, no
obstant això, no va millorar a Xile Films: “continuarem lluitant contra la
burocràcia fins que jo li vaig plantejar a tota la gent, companys meus,
cineastes del MIR, del PS, del PC, ‘mireu, deixem les oficines als buròcrates i
nosaltres ens anem a fer cinema’”. Littin va visitar a Allende, era ja en 1972,
“i li vaig deixar al President una carta de sis quartilles on vaig plantejar
les raons de la meua renúncia. Ell em va dir: ‘Allende no dóna renúncies a
ningú’. I se’n va anar. Bé, el President era així. Jo vaig deixar la carta i me’n
vaig anar de tota manera”.
Què bo seria, pense, que sabérem
aprendre de les experiències d'uns altres. Que aprenguérem una mica d'aquesta
història xilena que ens va explicar Miguel Littin. No obstant això, francament,
no sóc optimista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario