Cal morir dempeus.

Uns diuen que la frase és d'Èsquil, el dramaturg grec que va lluitar amb gran valor en la Batalla de Marató. Uns altres que és d'Emiliano Zapata. Alguns han afirmat, erròniament, que va ser el Che Guevara qui la va pronunciar. A Espanya, molt abans que l'argentí, durant la guerra civil, Dolores Ibárruri l'havia popularitzat, i a ella se li ha atribuït des de llavors: “Més val morir dempeus que viure de genolls”.

La sentència era, -i és, perquè conserva la seua validesa-, una crida a lluitar per la llibertat, a oposar-se a la tirania, a derrotar a els qui vulguen imposar la dictadura. En última instància, la consigna era, -i segueix sent-, una apel·lació a la pròpia dignitat, a no acceptar el que ens vulguen imposar, siga qui siga, quan amb l'acceptació d'eixa imposició es danye la nostra honra, la nostra autoestima. En síntesi, es tracta d'un imperatiu categòric que ens exhorta a viure amb la dignitat estalvia.

I aquest és un combat que lliurem al llarg de la nostra existència. I ningú pot obligar-nos a flaquejar en la fase última. És necessari mantenir la capacitat de lluita fins al final, fins al darrer moment.

Ara, fonamentalment en les societats desenvolupades, els mitjans tècnics i farmacològics són molts i variats, amb el que eixe final, aquesta última etapa, pot diferir-se, allargar-se, quasi eternitzar-se, sense cap altre objectiu que mantenir-nos amb vida o, dit amb major propietat, conservar-nos administrativament vius. L’acarnissament terapèutic que pot exercir-se sobre nosaltres és una de les possibilitats que hem de contemplar en pensar en la fase final de la nostra vida. En aquest afany previsor, hem de pensar en la possibilitat que se'ns neguen unes cures pal·liatives que ens estalvien el dolor i el sofriment. Un patiment que no tindria una altra fi que mantenir-nos clínicament vius, ja que no hi hauria recuperació possible d'una qualitat de vida raonable.

Aquesta fase final pot ser un infern. Pot ser-ho para nosaltres i per als nostres pròxims. Podem patir fora mida i, a més, fer patir a els qui ens estimen. La lluita per viure, el combat contra la malaltia, el desig de perllongar la vida té sentit quan la victòria és possible, quan vèncer significa viure amb decoro. Viure amb un mateix i amb els altres, amb els qui ens estimen, amb el cap alçat, sense patir la humiliació de l'extrema dependència.

És per això que som milers els partidaris ferms de l'eutanàsia, entesa com l'acció de provocar la mort a un malalt incurable per a evitar-li majors sofriments físics i psíquics. L'eutanàsia és il·legal a Espanya, però creix el nombre dels ciutadans que estem obstinats que es legisle adequadament sobre ella. En aquest procés, no obstant això, exigim la generalització completa i absoluta de la dispensació de cures pal.liatives; és a dir, de la universalització d'un procediment que, segons descriu l'Organització Mèdica Col.legial (OMC), s'utilitza quan el malalt es troba en els seus últims dies o hores de vida per a alleujar un sofriment intens. Aquest procediment, afegeix l'OMC, ha de ser tan continu i tan profund com siga necessari per a alleujar aquest sofriment.

És un dret que, lamentablement, ens veiem obligats a exigir perquè a Espanya gran part de la població segueix sense poder accedir a ell. Segons el president de la Comissió Central de Deontologia de l'OMC, almenys la meitat dels malalts avançats o terminals no té disponible un servei de cures pal·liatives que li preste una atenció adequada, i aquests ciutadans agonitzen durant dies o setmanes patint grans dolors físics i psíquics.

Sembla mentida que avançada la segona dècada del segle XXI estiguem com estem. Però, així són les coses. Per això és necessari que aquelles persones sensibles a aquesta realitat recolzen les accions tendents a revertir completament aquesta situació. Per a fer-ho va sorgir fa trenta anys –que en aquests dies, per cert, es commemoren-, l'Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD). El seu president, el doctor Luis Montes declarava recentment a la premsa  “El ciutadà no és lliure de decidir la seua mort i l'Estat ha de tutelar perquè visca el màxim possible encara que estiga patint”.

Luis Montes opina que les cures pal·liatives segueixen sense arribar a la majoria de ciutadans per qüestions purament ideològiques, que impedeixen el seu desenvolupament: “La majoria de les cures pal.liatives d'aquest país estan en mans d'organitzacions confessionals sense ànim de lucre –entrecometes, perquè és l'Església Catòlica– on no es dóna el mitjà i el ferment per a un exercici lliure per part dels ciutadans del seu dret a acabar amb el sofriment. Hi ha ací un conflicte greu que se sol resoldre molt malament. Depèn del servei, de la sensibilitat del metge i del seu atreviment, actuar conforme a les bones pràctiques mèdiques i dormir al malalt perquè el seu trànsit al Més enllà, bé, al no-res, siga el més pacífic possible”.

Espanya, doncs, resulta un evidència, necessita una nova llei que garantisca una mort digna a tots els ciutadans.

Fernando Pedrós, periodista, filòsof i membre de DMD, escrivia recentment una carta a oberta al nou líder del Partit Socialista. Com que aquest ha parlat d'avançar cap a una democràcia radical, Pedrós li preguntava si l'eutanàsia tindrà el seu reconeixement en ella. Si se li permetrà al ciutadà exercir la seua autonomia i se li reconeixerà el dret d'eixida de la pròpia vida. Li recordava igualment a Pedro Sánchez que Zapatero va prometre una llei reguladora de l'eutanàsia i el suïcidi assistit que no es va materialitzar. Segons el líder socialista no hi havia a Espanya una vertadera demanda social. El filòsof Salvador Paníker, president d'honor de DMD, li va respondre en aquells dies que el poble estava madur, però no així els polítics.

Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), [en el seu Estudi 2.803, de maig-juny de 2009, sobre Atenció a Pacients amb malalties en fase terminal], el 83.3 per cent dels ciutadans estava Totalment d'acord a facilitar al pacient tots els calmants necessaris per a controlar el dolor [a més, el 13.1 per cent Bastant d'acord]. Paral.lelament, el 58.5 per cent estava Gens d'acord a perllongar artificialment la vida quan no existisca esperança de curació [Poc d'acord el 22.7].

És evident, doncs, que n’hi ha, si més no, una demanda social de les cures pal.liatives, i és àmpliament majoritària. En el camí, doncs, cap a la consecució del dret a l'eutanàsia, que no és una altra cosa que el dret a disposar de la pròpia vida quan l'individu considera que la qualitat d'aquesta no li permet gaudir-la sense menyscabar la pròpia dignitat, és necessari universalitzar les cures pal.liatives. Ningú ha de morir en el nostre país patint terribles sofriments físics i psíquics. La dignitat no ha de perdre's mai. Tampoc en el tram final de la nostra existència. Cal morir dempeus.